1907 - Remunta d'Artilleria

Dilluns passat arribaren els dos se­mentals que la Remunta d'Artilleria ha des­tinat per aquesta Comarca. Hi ha un exem­plar anglo-bretó i l’altre anglo-normand. Aquest últim és un tipus molt millor que el que ens portaren l’any passat i l'anglo-bretó és el mateix. S’han instal·lat al escorxa­dor vell, situat al carrer Nou, on hauran d’acudir-hi els que vulguin servir-se’n.

Gazeta Muntanyesa, 20 de març.

1907 - Sempre s'han comès furts al mercat de Plaça

Es una vergonya lo que està succeint en la nostra Plaça gran cada vigília de Mercat. Una colla de xicots durant la vesprada s’entreté en saquejar els carros i les rimes de fruita, enduent-se’n el que li agrada, tot burlant-se dels vigilants si per cas n'hi ha i fins dels municipals quan per allà n'hi acut algun. Ahir vespre la poca vergonya dels lladregots de fruita s’havia fet verament escandalosa, puix que arribà fins al punt de xiular als dos guàrdies que acudiren a defensar la propietat dels venedors. S'hauria de veure que per aca­bar amb aquesta mala criança i pel bon nom de la Ciutat s'acabés d'una vegada tal robatori i s'escarmentés durament als que han convertit el centre de Vic en un despoblat o una su­cursal de les antigues Guilleríes. L'Autoritat té la paraula...

Gazeta Muntanyesa, 1 de febrer

1907 - "CONSEJILLO" a la sessió de l'Ajuntament de Vic

Notes municipals

Sessió  del   Ajuntament

«CONSEJILLO»

L’hora oficial, la convinguda entre tots els consellers per celebrar consell és a dos quarts de set, però justament a aquesta ho­ra els hi dona la gana de començar el consejillo i el públic ha d’esperar fins que toquin la campaneta.

El consejillo del dilluns devia ésser molt accidentat; fins a les set hi estigueren! i encara sort que devia posar-hi la pau un senyor Canonge que hi entrà quan ja feia estona que durava.

El públic és clar que, mentre espera l’hora, s’entrega a tota classe de fantasies. Si estaran parlant de porqueries?, deia un que es creu conèixer molt a fondo als nostres consellers; perquè, afegia, amb lo de la cria de porcs estan passant a la Ciutat unes coses que no serien pas permeses en el poblet més rural i més descuidat.

I ca, parlen de consums! No veus que justament hi han aquells que volien mou­re bullit?

Jo em creuria que s’estan ocupant de si es pot pledejar amb els de l'asserradora de la plaça de la Divina Pastora, o si hauran ad­quirit ja per prescripció, un terrenys perteneixents a la via pública i que des de temps immemorial han servit de magatzem de fustes i fins des d’ara fa poc de taller.

Més aviat creuria, deia altre, que estan capficats buscant un medi per que als mu­nicipals no els hi prengui ningú el número, encara que sigui el mateix alcalde.

Lo que sí estic convençut, afegia el més trempat del públic, que el número nos l’estan prenent a nosaltres tots els consellers.

I mentre estaven en aquestes discussions toquen la campaneta, el públic en­tra i comença el

CONSELL

baix la presidència del senyor Riera i assistència dels senyors Camps, Forcada, Vilanova, Alamany, Palomas, Verdaguer, Masferrer, Baqué, Sala, Ferrer, Puig, Bertrana, Giralt i Castells. S’aprova l’acta de l'anterior.

Es llegeix una comunicació del Jutge de 1.ª Instància participant la sentència ab­solutòria recaiguda en el procés que es se­guí al conseller senyor Capdevila, acordant-se unànimement haver-se’n enterat amb satisfacció.

Es llegeix una sol·licitud demanant que es concedeixi local per reunir-se en les Cases Consistorials els de la Caixa d’estalvis i invàlids; passa a la comissió.

El senyor Giralt demana al Consell apro­vi els comptes de la comissió de Consums; així s’acorda per unanimitat.

El senyor Alamany indica la conveniència de tenir, en una biblioteca que es podria fundar, tots els opuscles publicats pel Ilm. Dr. Torras i Bages; passa a la comissió. Es parla de nombrar una comissió que assisteixi a la publicació de la Butlla; s’indiquen a varis, alguns s’excusen i el se­nyor Castells, amb frase pacificadora, vol donar-hi un cop de sabre proposant es no­menin als consellers que tinguin el seu domi­cili més a prop del Hospital; s’acorda comissionar als senyors Isern i Puig.

I s’aixeca la sessió que durà de cinc a deu minuts.

Desprès hem sabut algo de lo que passà en el Consejillo. Diu que el Sr. For­cada, al qui feia costat el Sr. Sala i Mo­las, demanava que es publiqués ben aviat l'Història de Vic que començà D. Josep Serra i Campdelacreu.

Gazeta Muntanyesa, 23 de gener

1907 - Alcalde. Qui pot mendicar?

Abans d’ahir es pregonà pels nostres carrers el bando de l’Alcalde referent a la mendicitat que fou aprovat en una de les sessions últimes de l’Ajuntament. En ell s'estableix principalment que solament po­dran captar, amb autorització especial de l’Alcaldia, en aquesta Ciutat els que en siguin veïns, considerant-se com a tals els que hi portin dos anys de residència.

Gazeta Muntanyesa, 16 de gener.

1907 - Homicidi imprudent

Dimecres a la tarda en el Mas Caborca un xicotet de 12 anys jugant amb un seu germà de 5 tingué la mala ocurrència de prendre una carrabina sens pensar que fos carregada, engegant-li un tret i matant-lo.
Gazeta Muntanyesa, 12 de gener.

1907 - Petites cròniques: "Negritos"

Petites cròniques

Si mai he anat a caçar amb teles sempre m’he fixat amb els pobres ocellets que fan d’enze i els he planyut. Les pobres bestioletes no s’enduen cap de les atencions de que es fa objecte als seus companys cantadors: no reben més carícies que alguna que altra estiragaçada per a que es posin en actitud de cri­dar l’atenció als pasavolants. Per la matei­xa raó en la gran i encamisada cacera comercial, em fan llàstima certa mena d’enzes que a vegades s’utilitzen; trobo que la dignitat humana no rep cap homenatge quan es fa servir d’anunci a un cos de persona.

Aquets dies he vist per Vic un parell de negritos vinguts expressament per fer amb llur figura la propaganda d’una casa de colo­nials; la nostra quitxalla que no està pas acostumada a aconteixements com aquest, els seguia com segueix, quan es presenta, al home del os o de la mona, fins la gent gran, encuriosida també, sortia a les portes o es feia venir bé de passar per les voltes de can Trias. Al contemplar-me’ls a aquells dos fills de Fernando Poo me’n donava vergonya per ells de la dissecció que tot Vic estava fent, sense dissimular-ho, de la seva fesomia; la categoria de bèstia estranya a que se’ls havia elevat, l’enza humana parada al caire d’un taulell, no m’atreia: em preguntava quan més simpàtica se’m feien aquells jovenets enjogaçats, d’ulls expressius i pell emmascarada que deuen sentir-se engabiats o al menys fermats per la cama com a verdaders enzes en aquest país lliure. La seva ànima devia tremolar de fred com tremolaven els seus cossos davant tal devessall de blancor: blancor en les persones, en els carrers, en les teulades nevades, fins blancor en l’aire que es respira campenetrat de boira!. I devien enyorar-la a la seva Pàtria i el seus germans perquè de germanor aquí no en trobaran pas... Prou deuen pensar-hi bones estones en la naturalesa esplendenta de la se­va terra al veure la d’aquí adormida; en els contrasts de llum del sol tropical, tant diferents de nostra actual claror difusa; en les dolçures de l'estimació que aquí tenen vedada...                                            

          Ja sé que aquells dos negrets sos amos els tracten com a persones; suposo també que donaren son consentiment quan se’ls parlà d’emigrar al país dels blancs; mes, amb tot, l’aspecte comercial d’aquesta exportació humana, s’entravessa. L’home no es fet, ni que tingui el pigment negre, per que se’l tregui de llur casa a fi d’exhibir-lo en, una barraca de fira o en una botiga luxosa; si el comerç ne­cessita enzes que no en faci servir, al menys, a éssers conscients!

JOHAN DE VICH

Gazeta Muntanyesa, 9 de gener

1907 - Petites cròniques: Què és el temps?

PETITES CRÒNIQUES

Ahir era cap d’any i en aquesta diada i ara encara que l'any és tendre sembla que ve a tomb parlar del temps. «Oh_, com passa el temps!» És aquesta una exclamació de cajón que, qui més qui menys, tothom la fa servir en infinites ocasions. El pas d’un any a l’altre -que aquesta vegada hem tingut de fer-lo ajupint-nos sota zero i relliscant— dona peu a moltes filosofies sobre tal enig­màtica abstracció que tothom anomena i ningú entén. Què és el temps? Poc ho sé: suposo que deu ésser el terme contradictori d'Eternitat. Mes com aquest és un altre concepte prou laberíntic, em quedo a les fosques i em crec que molta altra gent tam­bé. En general se’n té l’idea del temps com d'una cosa que passa corrent: sospito, no obstant, que aquesta qüestió s'assembla a la del moviment del sol; el temps prou està ben fixo, tot lo demés deu ésser lo que fuig. L’existència de les coses, la vida dels homes, va embarcada en un tren –actualment ens toca anar en vagons de tercera, sense caloríferos —i a mida que veiem passar ràpidament per la finestreta uns pals indicadors que porten els números -1906, 1907, etc.—diem que els anys passen de pressa!

Dilluns a mitja nit jo me les feia totes aquestes reflexions i al formar-me composi­ció del lloc no podia figurar-me’l a l’any vell personificat en un avi decrèpit, de blanques barbes, i al nou com un infant que al tocar les dotze treu el caparró, anava a dir a la llum del dia; veia únicament una plana immensa, un desert pel que anava caminant la humanitat la qual deixava rastre del seu pas per medi de rètols numerats: en el que hi ha posat «1907» encara hi ha un cartell que diu «pintat al fresc». No s’hi pot fer més: en aquest mon tot és relatiu i a fi de que no quedem completament desorientats, hem de proclamar l’imperi del Número. I per trobar un basament fixe al nostre sistema de referència, hem tingut d’agafar-nos  als moviments d'un planeta que ens ha fet posar cabells blancs per determinar-los amb exactitud. Decididament, som  ben poca cosa; la nostra intel·ligència porta la marca de lo grandiós, però es petita; ovira una immensitat, mes es queda curta quan ha de distingir. Ella arriba a concebre la sublimitat de l’etern present, del futur diàfan, del pretèrit retingut, de l’abolició de la quantitat; la febre de lo infinit la sentim a dintre nostre, mes se’ns fonen les nostres ales de cera així que ens acostem massa als atributs de la Divinitat, ens tornem cecs mirant de fit a fit el sol.

No hi ha que donar-hi voltes: és inútil que conjuguem en present; per l’home no existeix aquesta mena de temps; el passat i el futur ens l’escalfen deixant-lo reduït a una quimera: l’instant. Per això tenim la memòria i la fantasia; per què giravoltant impulsats pel parell de forces, lo que fou i lo que vindrà, puguem remolcar lo primer i formar-nos la il·lusió de penetrar lo segon. Sort en tenim de recordar; passo bona part més de la vida mirant endarrere que no pas endavant; a pesar d’això encara no m’he sentit caure d’esquena amb tot i lo que resa la dita popular. A més, anant en ferrocarril –ja he establert la comparació més amunt- si un mira massa de cara a la màquina, se li omplen els ulls de brosses. És tant dolç, reviure temps passats...

A l’arribar a aquest punt de les meves meditacions en la primera nit de l’any, vaig quedar adormit... I perdonin lo cursi de la frase.

JOHAN DE VICH

 Gazeta Muntanyesa, 2 de gener

1907 - Truja Jorskire arriba a Vic

La truja Jorskire que uns quants socis de la Cambra Agrícola enviaren a buscar de Londres arribà el divendres a Vic. És de orella curta, molt rodanxona i s’assembla bastant al bestiar porquí que es produeix en la Comarca. Ara sols falta que al godallar ens doni productes d’ambdós sexes i emprendre la prova del creuament amb el Craonés, que se n'espera un resultat satisfactori i ben beneficiós pel millorament d’aquesta classe de bestiar.

Gazeta Muntanyesa, 2 de gener

1907 - Cinematògraf Canigó

Les sessions del gran cinematògraf Ca­nigó segueixen veient-se molt afavorides. És veritat que en general les pel·lícules exhibides són excel·lents i es procura donar programes ben complerts puix en cap d’ells, i això que es canvien cada festa, hi falta la nota dramàtica, la còmica, els paisatges i les actualitats més fresques reproduïdes molt neta i deta­lladament.

Gazeta Muntanyesa, 2 de gener

1906 - Programa acrobàtic

Diumenge passat, durant la tarda, a la Plaça Major, tingué lloc un variat  programa acrobàtic i per fi de festa es repetí l’aviament d’una bomba amb un capitán ne­gre. L’espectacle portà grandíssima con­currència al lloc de la funció, resultant lo més divertit de tot l’acomiadament que el aeronauta va fer als demés  membres de la companyia, puix que abans d’alçar-se, tot eren abraçades ni més menys que si no s’haguessin de veure de molts anys. El viatge aeri fou felicíssim i tant llarg que durà, comptant llarg, un quart escàs, anant a parar la bomba potser a  dos mil metres del lloc de sortida o sigui sota el Puig dels Jueus. Els pagesos que  tenien cul­tivats els camps prop del lloc de la bai­xada quedaren amb els sembrats fets una coca, puix que un núvol de canalla seguia la bomba camps a través i sense mirar res. En pro de la veritat s’ha de dir que ningú cuidà de protegir les devastacions dels bàrbars. Com que la funció, segons sembla, produí bastants cèntims a la companyia no fora d’estranyar que es repetís un altre dia, encara que algú n’hagués de quedar perjudicat.

Gazeta Muntanyesa, 31 d'octubre