Petites cròniques
Si mai he anat a caçar amb teles sempre m’he fixat amb els pobres ocellets que fan d’enze i els he planyut. Les pobres bestioletes no s’enduen cap de les atencions de que es fa objecte als seus companys cantadors: no reben més carícies que alguna que altra estiragaçada per a que es posin en actitud de cridar l’atenció als pasavolants. Per la mateixa raó en la gran i encamisada cacera comercial, em fan llàstima certa mena d’enzes que a vegades s’utilitzen; trobo que la dignitat humana no rep cap homenatge quan es fa servir d’anunci a un cos de persona.
Aquets dies he vist per Vic un parell de negritos vinguts expressament per fer amb llur figura la propaganda d’una casa de colonials; la nostra quitxalla que no està pas acostumada a aconteixements com aquest, els seguia com segueix, quan es presenta, al home del os o de la mona, fins la gent gran, encuriosida també, sortia a les portes o es feia venir bé de passar per les voltes de can Trias. Al contemplar-me’ls a aquells dos fills de Fernando Poo me’n donava vergonya per ells de la dissecció que tot Vic estava fent, sense dissimular-ho, de la seva fesomia; la categoria de bèstia estranya a que se’ls havia elevat, l’enza humana parada al caire d’un taulell, no m’atreia: em preguntava quan més simpàtica se’m feien aquells jovenets enjogaçats, d’ulls expressius i pell emmascarada que deuen sentir-se engabiats o al menys fermats per la cama com a verdaders enzes en aquest país lliure. La seva ànima devia tremolar de fred com tremolaven els seus cossos davant tal devessall de blancor: blancor en les persones, en els carrers, en les teulades nevades, fins blancor en l’aire que es respira campenetrat de boira!. I devien enyorar-la a la seva Pàtria i el seus germans perquè de germanor aquí no en trobaran pas... Prou deuen pensar-hi bones estones en la naturalesa esplendenta de la seva terra al veure la d’aquí adormida; en els contrasts de llum del sol tropical, tant diferents de nostra actual claror difusa; en les dolçures de l'estimació que aquí tenen vedada...
Ja sé que aquells dos negrets sos amos els tracten com a persones; suposo també que donaren son consentiment quan se’ls parlà d’emigrar al país dels blancs; mes, amb tot, l’aspecte comercial d’aquesta exportació humana, s’entravessa. L’home no es fet, ni que tingui el pigment negre, per que se’l tregui de llur casa a fi d’exhibir-lo en, una barraca de fira o en una botiga luxosa; si el comerç necessita enzes que no en faci servir, al menys, a éssers conscients!
JOHAN DE VICH
Gazeta Muntanyesa, 9 de gener
No hay comentarios:
Publicar un comentario