MALIFETES
N’havia fet moltes d’entremaliadures en aquell temps quan era vailet, tantes, que si comencés a explicar-vos les que ara em dicta la memòria, no acabaria pas avui, ni demà tampoc.
Per a que us en pugueu fer capaços de fins a quin grau havia arribat en aquesta mena d’sport, sols us diré que amb un company meu arribàrem a concebre la idea de fer rodolar carrer de la Riera avall tot un barril d’arengades, que hi havia col·locat, mig a l’entrada, mig a la vorera d’una de les cases del cim del carrer.
Ambdós ja vèiem in mente l'hermós espectacle que ens oferiria la realització d’aquest pla. Vèiem trontollar un barril carrer avall, amb uns brincos i catacrucs de mil diastres, corrent amb més fúria que ni que el perseguís l’Atxér i sembrant per tot arreu aquelles arengades platejades, com si talment fos la fortuna llençant llengots de plata per tot allà on passés. Però in mente vèiem també sortir l’amo esverat i enfadat, perseguint-nos fins a atrapar-nos i propinant-nos un fart de jecs de padre i muy señor mio. I això últim ho veiérem tant clar que decidirem quedar-nos solament amb la propietat de l'idea i exposar-la als demés companys per si algú volgués portar-la a la pràctica, però tots foren porucs, i el pla es quedà sense realització.
Si tant prudents fórem en aquest cas, no així hi resultàrem en altre que amb el mateix company ens succeí, i que us vull comptar més que per altra cosa, perquè no voldria que arribéssiu a figurar-vos que era d’aquells que pretenen treure, sense cremar-se, les castanyes del foc.
Es el cas que, junt amb el meu company anàvem a conferencia a casa d’un estudiant que vivia a la Rambla. A la sortida, l'itinerari sempre era el mateix: travessar la Rambla , carrer d'Isabel, la Plaça , carrer Estret, i.... adéu Ramon, que me’n vaig cap a casa.
Però veus aquí que de tant passar i passar per aquets llocs ens arribàrem a fixar en una finestreta que hi havia sota un primer pis d’una casa del carrer d'Isabel.
—Tirem-hi una pedra? preguntà un al altre.
—Ja està dit! i catacruc la pedra va ésser dins i nosaltres xano, xano cap a casa.
Al endemà: tirem-n’hi una altra? i catacruc, la finestra també se la va engolir.
I tots els dies pagàvem la mateixa contribució a aquell forat que, des del carrer, sols ens deixava veure una foscor que ho tapava tot.
Qui sap que deu haver-hi dins? nos preguntàvem.
I tot era fer calendaris sobre lo que hi hauria dins d’aquell local que la finestreta nos permetia solament veure-hi molta foscor.
I lo cert fou que no arribarem a saber-ho fins que per casualitat ens ho digué un que ho sabia per haver-hi estat varies vegades. Hi havia el menjador de la casa. Més afició que mai tinguérem en tirar-hi pedres.
Un dia al caure la pedra va fer crinch, cranch, cronch, crinch, pluf! I tots contents ens dirigírem cap a casa satisfets d’haver fet blanc, si bé no ens explicàvem ben bé lo que havíem malmès. Però al obrir la porta i entrar a casa entrà juntament amb mi un home alt i escardalenc que, sens haver-me’n adonat, m’havia seguit durant tot el trajecte.
—Vos sou el pare, d’aquest vailet? preguntà al meu pare.
—Mentre Deu vulgui.
—Doncs ja li podeu propinar una bona pallissa al davant meu.
—Bé però, què us ha fet?
—Res: que avui no podré menjar escudella per culpa seva. Amb una pedra m’ha trencat la sopera i m’ha omplert de caldo i fideus tot el menjador.
—Ai grandassàs!, em digué el pare, i amb aquesta exclamació hi acompanyà un seguit de bolets que no us en dic res. I per postres em condemnà a passar el dia sense dinar.
Al ésser fora aquell home, el pare començà a fer-me les següents consideracions: Però no ho veus el mal que has fet? No ho veus que aquest pobre home, per culpa teva, no podrà menjar escudella?
Mes, mentre m’anava fent aquestes reflexions, jo interiorment deia: Fort!... massa poc! Per culpa d’ell tampoc en menjaré jo d’escudella avui i m’hauré d’acontentar amb el tip de castanyes que m’han propinat.—J. C.
No hay comentarios:
Publicar un comentario