LES CRIDES
No m'ha pas sigut fins ara possible precisar quin es l'origen dels anuncis-programes de festa escrits en vers tant característics de nostra Ciutat. Perque verdaderament la Crida es una cosa avui ben vigatana, podent-se dir que si modernament algun altre poble en fa, es per una influencia de nostra Ciutat o per un esperit d'imitació, que no obstant no ha arribat pas a pendre carta de naturalesa ni a seguir una tradició constant des del temps vell com ha succeït aquí. Aquestes filerades de versos deguts a la musa popular o acomodats a la manera de sentir del poble, son una especialitat vigatana, son manifestacions d'aquesta terra i així germanes de les llangonisses, dels canaris, dels pans de pessic i... dels capellans, que segons la veu comú constitueixen lo més vigatà de Vic.
El fet tant estès durant el segle xvII de que per les més solemnes funcions d’església s’anés el dia abans de que aquestes tinguessin lloc a llegir el programa amb acompanyament de trompetes i ministrils davant de les cases de les autoritats i de les personalitats distingides, em crec que degué donar lloc a la nostra Crida. El programa aleshores es llegia en prosa, com se fa encara avui per les funcions de l'Acadèmia de Sant Tomàs i per les de certes germandats; però d'aquí, potser per un capritxo d'un versaire, degué passar-se a la composició poètica que seria llegida solemnement i abans de la tocada que acostumen a fer els músics acompanyats del nunci lector.
Aquestos programes en vers anaren essent del gust del públic i s’imposaren les festes que es dedicaven als Patrons de la Ciutat , els Sants Màrtirs Llucià i Marcià, i, després de que es beatificà l’any 1779 l’avui Sant Miquel dels Sants, al fer-se aquestes festes per celebrar la diada del 5 de Juliol, no faltà pas el corresponent programa en ratlles curtes i amb una carrandella de dècimes, octaves i el insubstituïble romance, dedicat aquest darrer a cantar els preparatius i en xocantes ponderacions els incidents a que donava lloc la diversió popular del bou.
En aquesta classe de composicions poètiques s'hi feu un especialista a finals del segle xviii i principis del xix el Dr. Jaume Oliva, catedràtic de Retòrica en el nostre Seminari y després Canonge de la Col ·legiata de Sant Joan de les Abadesses. Les seves Crides verament senzilles, naturals, juganeres i no desproveïdes d’una certa correcció són un model en el seu gènere i encara avui un les llegeix amb gust. Així no es estrany que alguns vigatans haguessin procurat fer-se una còpia de les composicions del Canonge Oliva a mida que anaven essent llegides pel nunci i que avui encara puguem arribar a trobar alguna d’aquestes manifestacions de la musa popular, sempre plenes de bon humor de color vigatà.
En aquestes Crides, que son les més antigues que conec, una de les coses que les hi dona un gran interès són les al·lusions i referències a fets d’aquells temps, satirisantse tot rient-rient moltes persones i aconteixements de que d'altra manera no n'hi hauria pas memòria. Y això que ha estat sempre una de les coses més típiques de la Crida , s’és conservat fins avui, a voltes indubtablement amb sobrada vivesa, resultant així amb certs tocs de pasquí popular, que ha donat lloch a verdaders disgustos, a semblança de lo que son les falles que per Sant Josep se fan a València.
Aquest aspecte criticador i incisiu que sovint ha tingut la Crida donà lloc a les Contra-crides, destinades en un principi a impugnar certes apreciacions que algú havia judicat injustes o inoportunes. La primera Contra-crída de que tinc noticia és del any 1852 i està dedicada a contradir lo que es deia en la Crida sobre la Capella de la Catedral , havent seguidament sortit unes Vindicies per desvirtuar lo que escrivia el contra-cridaire. I de pas just serà fer notar que aquest punt de músics sempre ha sigut un dels que més joc ha donat a discussions vigatanes. Després la Contra-crida ja no ha fet per res referència al programa en vers i ha vingut essent una crítica sovint despiadada i personalíssima, havent-hi moltes que s'han fet celebres pel seu caràcter de violència i d'atreviment.
La primera Crida que conec impresa es del any 1841. Anterior a aquesta sols n'he vistes de manuscrites que han arribat a nosaltres com per un atzar. De les Contracrides algunes no s'han pas imprès apareixent ja originàriament en forma d'anònim que la curiositat i l’afany de xanfainejar se cuidava prou d'escampar per totes parts. Moltes d'aquestes crítiques que sortiren en lletres de motllo son autor prou tingué la precaució de fer-les anar sens peu d’impremta, per més que es prodiguessin per tot arreu. D'entre la col·lecció d'aquesta mena de literatura conec una Crida del Bou litografiada, que sembla ésser del any 1866 i que per cert és un verdader libel infamatori. Una crítica referent a la conducció de les aigües de Bellpuig en dècimes i que sols aparegué manuscrita, anava també acompanyada d'una làmina litografiada molt xístosa i més mal intencionada que no pas ben dibuixada.
Com a manifestació verament popular que és la Crida pot dir-se que sempre ha sortit redactada en llengua catalana. Sols conec escrites en castellà un programa de per allà l'any 1850 de les funciones con las cuales celebraran la fiesta de la Natividad de Nuestra Señora los habitantes de la Calle de Manlleu, contenint en octaves reials: Dedicatoria á la Virgen Santíssima , Anuncio de la función y Tornaboda; i altres dues fulles donant compte de les funcions que la capilla nueva de la Ciudad de Vich dedicà en anys diferents a Santa Cecília.
Algunes vegades la Crida o Contra-crida han anat il·lustrades amb gravats. Les de les festes de Sant Miquel dels Sants 1852, 57 i 59 repeteixen un gravat de corrida de toros, la de 1850 du grollerament dissenyada la figura del Cap de Llúpia; una contra-crida de 1888 aprofità set clixés molt extravagants; més tard n'han sortides d'altres amb reproduccions de motllos d’impremta, però en això han arribat més enllà que ningú l’Auca del Cap de Llúpia del any 1897 i els programes del Llupia que apareixen des de l'any 1900.
Entre els vigatans s'han dedicat a escríure Crides o Contra-crides pot dir-se que tots els que fan versos. Tinc noticia d’haver-ne fetes Mossèn Jacínto Verdaguer, Mossèn Jaume Collell, Francisco Camprodon, Nicolau Coma, Joaquim Salarich, Lluís B. Nadal, Josep Serra i Campdelacreu, Martí Genís, Francesca de Febrer, Ignasi Campá, Joan B. Sendra, Marian Callís, Joan Duran, Segimon Pey Ordeig, Ramon Bassols, Sebastià Portet, Josep Parer, Josep Rius, Magí Bassas, Josep Bassols i molts altres. Com a Contra-cridaire ha quedat com una especialitat per les seves osadies l’advocat D. Ramon Valls.
Les primeres Crides de que tinc notícia són referents a les festes dedicades als Sants Màrtirs, aquestes han desaparegut del tot des de que anà considerant-se com a patró principal de Víc a Sant Miquel dels Sants. Avui subsisteixen com a principals i més característiques les del Sant Trinitari, fent-se’n també a voltes per les festes de diferents carrers i places i per les exposicions d’ocells. De totes maneres la temporada de collir les Contra-crides acostuma a ésser ara, durant la primera meitat del Juliol.
Just Cassador.
No hay comentarios:
Publicar un comentario