1906 - Correbou

EL CORRE-BOU

Torejar i estudiar per capellà! Vet aquí dues aficions que pocs són els vigatans no les hem tingudes. Ben poquets en trobaríem que quan menys no hagin estudiat el primer any de Gramàtica i jugat un dia o altre al corre-bou.

I tot perquè el medi s'ho porta. El tenir el Seminari tant a prop, el veure constant­ment a tant clero, l'entaforar-se per les sa­gristies i el sentir afirmar a tothom que els capellans mengen pa blanc, fa que des de petits nos inclinem a seguir la carrera eclesiàstica. I un cas semblant nos succeeix amb el corre-bou. El veure  portar aquelles carretades de  fusta cap a la  Plaça, l’omplir-la de catafals, el contemplar aquell remat de gent amb trena, gec curt i pantalon estret i el remat més gros encara de veïns que se’n van a contemplar l’espectacle, fan que un hagi de tenir una força de voluntat gran, una convicció ben arrelada i plena consciència del acte que es verifica per no deixar-se arrastrar per la corrent... per no manifestar-se torero.

 Quan era bailet hi anava a veure el corre-bou. El pare ni a la barrera em deixava col·locar, volia que em posés ben lluny per evitar qualsevol perill i sols en havent acabat l’espectacle era quan em permetia baixar a la Plaça i disfrutar a tot plaer, fent el maco entre mig d’aquells homes tant valents. I en el cas meu s’hi trobaven tots els bailets i trobant-nos-hi tots no es d’estranyar que procuréssim desfogar-nos parodiant-lo el correbou.

I tant fàcilment com el parodiàvem! L’escaleta de qualsevol casa servia de cort, les aceres o els pedrissos de les cases, de ba­rrera; els davantals i parracs, de mantes i al toc de taré-riré!, s’obria la porta i un de la colla amb un llistó o barró de cadi­ra sortia corrent més que de pressa ataleiat solament en donar alguna cotassada.

I el varem refinar tant que fins fèiem l’arrastre arrossegant al pobre que feia de bou. No us dic res de si li esmolàvem i embrutàvem les espardenyes i el davantal!, sobretot posant-s’hi, com s’hi posava, ben ajassat per figurar més a lo vivo el mort.

Recordo que una vegada un vailet des­prés del arrastre, després d’haver-lo nosal­tres arrossegat un bon tros, representava encara tant a la meravella el seu paper que tothom exclamava: i que el fa bé el mort!, fins que el seu pare, aprofitant el descuit i al veure’l tant brut i tant ben aja­ssat, n’hi va masurar unes quantes de sopetón que no anaren pas fiar i que a tots nos convenceren de que els vius no l’han de fer mai el mort... no han de badar.

Josep Callís i Marquet.

Gazeta Muntanyesa, 4 de juliol