1906 - Petites cròniques : Excursió a Puiglagulla

Petites cròniques

Cosa més popular que les Puiglagullades, potser no es trobaria a Vic ni a la seva Plana. Qui no la fa amb l’anyal expedició familiar s’arreplega a una colla d'amics; uns hi van per costum, altres celebrant algun aconteixement; els d'aquí per visitar a la  Verge, els d'allà casi exclusivament per saborejar-hi el clàssic arròs... Perquè, ja se sap, puiglagullada sense arròs—i un bon arròs—gaire bé perd tot el caràcter. Es com el burro pacientment carregat amb la sàrria, que tampoc pot faltar-hi; el simpàtic burro puiglagullaire, que si en Linneo l’hagués conegut no se hauria descuidat d’incloure’l en grup apart en les seves classificacions zoològiques.

En aquests  temps dels bolets no hi ha dia que no s’enfili per la sorrenca muntanya més d’una comitiva, ells amb posats d’intrèpid alpinista, les ufanoses matrones esbufegant prosaicament i les donzelletes, alegroies com ocells sortits de la gàbia. I arribant a terme, una volta descarregat el fato, les excursions que  s’organitzen! L'un admira paisatges, l’altre amoïna a preguntes, aquest—aquesta—corre adalerat a la cassa   del bolet—si n’hi han—i   torna a  voltes amb una bella provisió de mataparents, aquell   abasta pinyes... Lo que ningú es descuida d’arreplegar és un tronc ramat, una herba estranya o un pom de  floretes: la poesia bucòlica s’imposa;  pels pintorescs corriols de la muntanya la Natura l’inspira i pel voltants de la casa també n'inspira aquella deliciosa oloreta dels po­llastres que es van rostint.

Aquesta tessitura va aguantant-se tot el dia: durant l’alegre dinar, en les visites a la font, en la tornada; només té un parèntesis, el de la visita a la Mare de Deu a  la qual  se li resa el rosari—depresseta quasi sempre, això si- procurant reconcentrar tota la devoció que, en dies així també sembla que no vulgui estar quieta, després segueixen els goigs d’alegre tonada que renova el bullici i exciten les gargamelles: ja no pararan les cantúries fins a arribar a casa. Molts n'hi ha, no obstant, que dintre l’església no s’acontenten de resar-hi i cantar; són els que senten l’afany de l’immortalitat, el deliri de l’epigrafia, i amb un carbó, un llapis o una eina punxeguda qualsevol omplen les parets de noms i dates, pensaments místics i bertranades dignes de qualsevol àlbum. «Nomina stultorum semper inveniuntur in parentibus» deia un francès i tenia tota la raó.

No es estrany, d’altra part, la tradicional afició que tenim la gent de per aquí a anar a Puiglagulla. Deixant de banda l’aspecte devot que en fou l’iniciador i principalment la manté, bé ens mereixem els habitants de la Plana algun dia d’expansió bosquetana, i quan pot anar a cercar-se en aquells cims hermosíssims, en aquella aresta que ens descobreix tant de prop una feréstega immensitat emboscada, la Guilleria, el Montseny i des d’on, girant-nos, dominem aquella esplanada que els altres dies anem resseguint avui per aquí, demà per allà en passeigs que des de tant alt ens semblen ridículs, val la pena d'emplear-hi un dia al any i tants com es puguin. Per la meva part, aprofito totes les oca­sions que es presenten: tant debò que no siguin poques i que d’aquí a unes quantes dotzenes d’anys pugui escriure’n—i vostès llegir-ne- una altra Petita crònica. Amen.

JOHAN DE VICH

Gazeta Muntanyesa, 31 d'octubre