PETITES CRÒNIQUES
Ahir era cap d’any i en aquesta diada i ara encara que l'any és tendre sembla que ve a tomb parlar del temps. «Oh, com passa el temps!» És aquesta una exclamació de cajón que, qui més qui menys, tothom la fa servir en infinites ocasions. El pas d’un any a l’altre -que aquesta vegada hem tingut de fer-lo ajupint-nos sota zero i relliscant— dona peu a moltes filosofies sobre tal enigmàtica abstracció que tothom anomena i ningú entén. Què és el temps? Poc ho sé: suposo que deu ésser el terme contradictori d'Eternitat. Mes com aquest és un altre concepte prou laberíntic, em quedo a les fosques i em crec que molta altra gent també. En general se’n té l’idea del temps com d'una cosa que passa corrent: sospito, no obstant, que aquesta qüestió s'assembla a la del moviment del sol; el temps prou està ben fixo, tot lo demés deu ésser lo que fuig. L’existència de les coses, la vida dels homes, va embarcada en un tren –actualment ens toca anar en vagons de tercera, sense caloríferos —i a mida que veiem passar ràpidament per la finestreta uns pals indicadors que porten els números -1906, 1907, etc.—diem que els anys passen de pressa!
Dilluns a mitja nit jo me les feia totes aquestes reflexions i al formar-me composició del lloc no podia figurar-me’l a l’any vell personificat en un avi decrèpit, de blanques barbes, i al nou com un infant que al tocar les dotze treu el caparró, anava a dir a la llum del dia; veia únicament una plana immensa, un desert pel que anava caminant la humanitat la qual deixava rastre del seu pas per medi de rètols numerats: en el que hi ha posat «1907» encara hi ha un cartell que diu «pintat al fresc». No s’hi pot fer més: en aquest mon tot és relatiu i a fi de que no quedem completament desorientats, hem de proclamar l’imperi del Número. I per trobar un basament fixe al nostre sistema de referència, hem tingut d’agafar-nos als moviments d'un planeta que ens ha fet posar cabells blancs per determinar-los amb exactitud. Decididament, som ben poca cosa; la nostra intel·ligència porta la marca de lo grandiós, però es petita; ovira una immensitat, mes es queda curta quan ha de distingir. Ella arriba a concebre la sublimitat de l’etern present, del futur diàfan, del pretèrit retingut, de l’abolició de la quantitat; la febre de lo infinit la sentim a dintre nostre, mes se’ns fonen les nostres ales de cera així que ens acostem massa als atributs de la Divinitat , ens tornem cecs mirant de fit a fit el sol.
No hi ha que donar-hi voltes: és inútil que conjuguem en present; per l’home no existeix aquesta mena de temps; el passat i el futur ens l’escalfen deixant-lo reduït a una quimera: l’instant. Per això tenim la memòria i la fantasia; per què giravoltant impulsats pel parell de forces, lo que fou i lo que vindrà, puguem remolcar lo primer i formar-nos la il·lusió de penetrar lo segon. Sort en tenim de recordar; passo bona part més de la vida mirant endarrere que no pas endavant; a pesar d’això encara no m’he sentit caure d’esquena amb tot i lo que resa la dita popular. A més, anant en ferrocarril –ja he establert la comparació més amunt- si un mira massa de cara a la màquina, se li omplen els ulls de brosses. És tant dolç, reviure temps passats...
A l’arribar a aquest punt de les meves meditacions en la primera nit de l’any, vaig quedar adormit... I perdonin lo cursi de la frase.
JOHAN DE VICH
No hay comentarios:
Publicar un comentario