2 DE NOVEMBRE
Dia dels morts, el dia oficial en que sembla que estiguem obligats a sentir i a plorar!
Així és la vida; molt ben reglamentada: ens alegrem per Carnaval, mengem el gall per Nadal, bunyols, panellets i castanyes per Tot Sants. Jo no sé per quina misteriosa afinitat deuen haver de tenir lloc contrasts tant verament estranys!
Hi ha qui al dedicar un dia als seus avantpassats, els hi embolcalla de garlandes la tomba, fa cremar mitja dotzena de llànties, i amb una quarta d’oli regalima el sentiment. i això és tot per alguns que fins sabeu reglamentar els batecs del cor, i estimen i senten per entregues a mida del seu gust o a mesura de les seves conveniències.
A ciutat, i també a vila, entre els que van al cementiri per visitar el lloc a on reposen éssers benvolguts, s’hi acoblen els indiferents, els que solament hi van per curiositat o per no perdre la costum, i aleshores, la festa dels morts no té pas aquella dolça flaire de fonda tristesa que molt bé li escau, i que fins tant apropiada és a semblant diada, i el cementiri de ciutat i fins el de vila, ple de gom a gom i amb grans lluminàries, més sembla un lloc de festa profana que no la morada dels morts.
Vanitas vanitatum! Sense esmenar-se mai! Aprofiten l’ocasió per exhibir-se, fins arribar a ferir el dolor greu i els més enlairats sentiments. Omplen les tombes amb corones de flors artificials, amb grans ciris, amb rebuscats símbols i estudiats ròtols, de tal faisó, que més que honrar la memòria dels morts ofenen el sentiment dels vius.
I aquests són els que només s’enrecorden dels seus morts un sol dia cada any. I després... que sols que es queden els morts!
Però a fora, al poble, en el llogaret, aquí sí que la commemoració dels difunts, el dia dels morts, és una vera manifestació de dol, fondament sentida. No hi ha luxe, no hi han ciris grans, no hi han corones contrafetes, no hi han tampoc criats vestits de rigorós dol, que prenguin la tasca de sentir per altres, de sentir de lloguer; però a canvi de tot això s’hi veuen esposes desolades que ploren amargues llàgrimes sobre la tomba de l’espòs amat; mares sense consol que mai més oblidaran les cofoies carícies del fill estimat; germans que a dolls vessen son plor sincer sobre la freda llosa que embolcalla el cadàver de la que fou germana benvolguda; orfes que enlairen al cel ses pregàries en ales del record dels qui van donar-los-hi la vida.
I en aquell lloc de quietud, en mig de una soledat esfereïdora, s’hi respira el misteriós i fatídic encant de la mort, la dolça poesia dels records, d'aqueixos records amb que es viu la vida primera i que són vera transició a la segona vida; d'aqueixos records que són una apuntació que l’home consigna en son llibre de memòries al fer via sobre la terra; d'aqueixos records del passat i que amb vistes al present ofereixen una eterna comparança amb útils ensenyances que l’experiència aprofita per el pervindre; d'aqueixos records que són una dolça harmonia que ens commou i enterneix.
I malgrat això, criats, com tot el que és gran, hermós, joliu i bo, per anar a morir irremissiblement, sense altres compensacions terrenes que l’oblit!
I així, que sols que es queden els morts?
Joseph M.a Xandri.
Gazeta Muntanyesa, de 2 de novembre
No hay comentarios:
Publicar un comentario