Temps hà es remou per Europa l’idea de crear un idioma internacional, idioma que sens donar la preponderància a tal o qual nació sigui assequible a tothom i es componsi de partícules o arrels de totes les que forman les dos més importants rames llatina i germanica. Aqueix pensament que el Dr. Lamenhos vol portar a la pràctica compta ja per Europa i Amèrica, varis i entusiastes adeptes; vertaderament resultaria pràctic que totes les nacions civilitzades adoptessin una parla internacional, que sense rebaixar la seva pròpia, servís per les comunicacions entre diferents nacions, tant per assumptes comercials, com per congressos científics, pedagògics, etc., etc.: facilitant molt la tasca dels congressistes que avui es veuen obligats a posseir varis idiomes o quedar-se in albis de moltes notes, comunicacions, ressenyes i demés temes objecte de l'humana cultura. El telègraf, les moltes més facilitats en les comunicacions de les més apartades poblacions del globo fan que cada dia més es noti l'immensa necessitat de una llengua internacional que abreviant considerablement el temps, ens posi en condicions de conèixer lo que produeix la ciència en les seves múltiples aplicacions.
L'importància de posseir un idioma internacional no és tasca meva fer-la entendre als meus llegidors; és d’aquelles coses que quasi no necessita demostració; si donem una mirada a la Bíblia veiem que al confondre Deu als constructors de la Torre de Babel va voler castigar-los l’orgull d’un mode perpetu, com si diguéssim permanent, puix sense confondre’ls amb la diversitat de llengües podia per mil altres medis castigar-los; bastava deixar-los anar puix quan haurien acabat tots els materials del planeta, a més de la impossibilitat de donar estabilitat a una tant colossal Torre vindrien els problemes de capacitat i condicions respiratòries, etc, etc; però Deu que volia que el càstic perdurés, i puix l’orgull era gran el càstic devia ésser corresponent, va donar la pluralitat d’idiomes, càstic que fins avui encara deplorem, puix és una trava immensa pel progrés de la raça humana, essent avui encara privilegi d’uns pocs relativament els que poden seguir els progressos de la ciència amb afany y profit, degut a que lo que produeix cada cervell privilegiat, està escampat en les cinc parts del mon, i repartit en tants i tants idiomes i dialectes, que fan es perdi molt i bo de lo què certament es produeix.
A aunar tots els coneixements és a lo que tendeix, doncs, el nou idioma internacional és l’Esperanto i no dubto que si s’aconsegueix constituir agrupacions en tots els pobles d’alguna importància a fi de que tenint ja entitat pròpia pugui recabar-se del govern, que l'Esperanto sigui ensenyat no sols en les Universitats constituint programa de càrrec, sinó fins ésser com una obligació en la primera ensenyança, y si tots els governs de les nacions civilitzades acordessin lo mateix (cosa no molt difícil) tindríem dintre una vintena d’anys, que la generació que pujaria, tots posseirien dos grans i principals idiomes; el corresponent a cada població o nació i l’Esperanto, lo que equivaldria a ésser amb sols dos idiomes un verdader poliglota.
Sembla que a Vic hi ha verdader entusiasme per l’idea de fundar una agrupació Esperantista, cosa que seria de molt bon veure i que segurament li prestaria el seu recolzament tots els amants del progrés en qualsevol ram que aquest es manifesti i més al cultiu intel·lectual que sembla ha sigut sempre patrimoni de la noble ciutat d’en Balmes.
J. PRATDESABA I PORTABELLA.
Gazeta Muntanyesa, 27 d'abril
