1907 - Petites cròniques: "Negritos"

Petites cròniques

Si mai he anat a caçar amb teles sempre m’he fixat amb els pobres ocellets que fan d’enze i els he planyut. Les pobres bestioletes no s’enduen cap de les atencions de que es fa objecte als seus companys cantadors: no reben més carícies que alguna que altra estiragaçada per a que es posin en actitud de cri­dar l’atenció als pasavolants. Per la matei­xa raó en la gran i encamisada cacera comercial, em fan llàstima certa mena d’enzes que a vegades s’utilitzen; trobo que la dignitat humana no rep cap homenatge quan es fa servir d’anunci a un cos de persona.

Aquets dies he vist per Vic un parell de negritos vinguts expressament per fer amb llur figura la propaganda d’una casa de colo­nials; la nostra quitxalla que no està pas acostumada a aconteixements com aquest, els seguia com segueix, quan es presenta, al home del os o de la mona, fins la gent gran, encuriosida també, sortia a les portes o es feia venir bé de passar per les voltes de can Trias. Al contemplar-me’ls a aquells dos fills de Fernando Poo me’n donava vergonya per ells de la dissecció que tot Vic estava fent, sense dissimular-ho, de la seva fesomia; la categoria de bèstia estranya a que se’ls havia elevat, l’enza humana parada al caire d’un taulell, no m’atreia: em preguntava quan més simpàtica se’m feien aquells jovenets enjogaçats, d’ulls expressius i pell emmascarada que deuen sentir-se engabiats o al menys fermats per la cama com a verdaders enzes en aquest país lliure. La seva ànima devia tremolar de fred com tremolaven els seus cossos davant tal devessall de blancor: blancor en les persones, en els carrers, en les teulades nevades, fins blancor en l’aire que es respira campenetrat de boira!. I devien enyorar-la a la seva Pàtria i el seus germans perquè de germanor aquí no en trobaran pas... Prou deuen pensar-hi bones estones en la naturalesa esplendenta de la se­va terra al veure la d’aquí adormida; en els contrasts de llum del sol tropical, tant diferents de nostra actual claror difusa; en les dolçures de l'estimació que aquí tenen vedada...                                            

          Ja sé que aquells dos negrets sos amos els tracten com a persones; suposo també que donaren son consentiment quan se’ls parlà d’emigrar al país dels blancs; mes, amb tot, l’aspecte comercial d’aquesta exportació humana, s’entravessa. L’home no es fet, ni que tingui el pigment negre, per que se’l tregui de llur casa a fi d’exhibir-lo en, una barraca de fira o en una botiga luxosa; si el comerç ne­cessita enzes que no en faci servir, al menys, a éssers conscients!

JOHAN DE VICH

Gazeta Muntanyesa, 9 de gener

1907 - Petites cròniques: Què és el temps?

PETITES CRÒNIQUES

Ahir era cap d’any i en aquesta diada i ara encara que l'any és tendre sembla que ve a tomb parlar del temps. «Oh_, com passa el temps!» És aquesta una exclamació de cajón que, qui més qui menys, tothom la fa servir en infinites ocasions. El pas d’un any a l’altre -que aquesta vegada hem tingut de fer-lo ajupint-nos sota zero i relliscant— dona peu a moltes filosofies sobre tal enig­màtica abstracció que tothom anomena i ningú entén. Què és el temps? Poc ho sé: suposo que deu ésser el terme contradictori d'Eternitat. Mes com aquest és un altre concepte prou laberíntic, em quedo a les fosques i em crec que molta altra gent tam­bé. En general se’n té l’idea del temps com d'una cosa que passa corrent: sospito, no obstant, que aquesta qüestió s'assembla a la del moviment del sol; el temps prou està ben fixo, tot lo demés deu ésser lo que fuig. L’existència de les coses, la vida dels homes, va embarcada en un tren –actualment ens toca anar en vagons de tercera, sense caloríferos —i a mida que veiem passar ràpidament per la finestreta uns pals indicadors que porten els números -1906, 1907, etc.—diem que els anys passen de pressa!

Dilluns a mitja nit jo me les feia totes aquestes reflexions i al formar-me composi­ció del lloc no podia figurar-me’l a l’any vell personificat en un avi decrèpit, de blanques barbes, i al nou com un infant que al tocar les dotze treu el caparró, anava a dir a la llum del dia; veia únicament una plana immensa, un desert pel que anava caminant la humanitat la qual deixava rastre del seu pas per medi de rètols numerats: en el que hi ha posat «1907» encara hi ha un cartell que diu «pintat al fresc». No s’hi pot fer més: en aquest mon tot és relatiu i a fi de que no quedem completament desorientats, hem de proclamar l’imperi del Número. I per trobar un basament fixe al nostre sistema de referència, hem tingut d’agafar-nos  als moviments d'un planeta que ens ha fet posar cabells blancs per determinar-los amb exactitud. Decididament, som  ben poca cosa; la nostra intel·ligència porta la marca de lo grandiós, però es petita; ovira una immensitat, mes es queda curta quan ha de distingir. Ella arriba a concebre la sublimitat de l’etern present, del futur diàfan, del pretèrit retingut, de l’abolició de la quantitat; la febre de lo infinit la sentim a dintre nostre, mes se’ns fonen les nostres ales de cera així que ens acostem massa als atributs de la Divinitat, ens tornem cecs mirant de fit a fit el sol.

No hi ha que donar-hi voltes: és inútil que conjuguem en present; per l’home no existeix aquesta mena de temps; el passat i el futur ens l’escalfen deixant-lo reduït a una quimera: l’instant. Per això tenim la memòria i la fantasia; per què giravoltant impulsats pel parell de forces, lo que fou i lo que vindrà, puguem remolcar lo primer i formar-nos la il·lusió de penetrar lo segon. Sort en tenim de recordar; passo bona part més de la vida mirant endarrere que no pas endavant; a pesar d’això encara no m’he sentit caure d’esquena amb tot i lo que resa la dita popular. A més, anant en ferrocarril –ja he establert la comparació més amunt- si un mira massa de cara a la màquina, se li omplen els ulls de brosses. És tant dolç, reviure temps passats...

A l’arribar a aquest punt de les meves meditacions en la primera nit de l’any, vaig quedar adormit... I perdonin lo cursi de la frase.

JOHAN DE VICH

 Gazeta Muntanyesa, 2 de gener

1907 - Truja Jorskire arriba a Vic

La truja Jorskire que uns quants socis de la Cambra Agrícola enviaren a buscar de Londres arribà el divendres a Vic. És de orella curta, molt rodanxona i s’assembla bastant al bestiar porquí que es produeix en la Comarca. Ara sols falta que al godallar ens doni productes d’ambdós sexes i emprendre la prova del creuament amb el Craonés, que se n'espera un resultat satisfactori i ben beneficiós pel millorament d’aquesta classe de bestiar.

Gazeta Muntanyesa, 2 de gener

1907 - Cinematògraf Canigó

Les sessions del gran cinematògraf Ca­nigó segueixen veient-se molt afavorides. És veritat que en general les pel·lícules exhibides són excel·lents i es procura donar programes ben complerts puix en cap d’ells, i això que es canvien cada festa, hi falta la nota dramàtica, la còmica, els paisatges i les actualitats més fresques reproduïdes molt neta i deta­lladament.

Gazeta Muntanyesa, 2 de gener

1906 - Programa acrobàtic

Diumenge passat, durant la tarda, a la Plaça Major, tingué lloc un variat  programa acrobàtic i per fi de festa es repetí l’aviament d’una bomba amb un capitán ne­gre. L’espectacle portà grandíssima con­currència al lloc de la funció, resultant lo més divertit de tot l’acomiadament que el aeronauta va fer als demés  membres de la companyia, puix que abans d’alçar-se, tot eren abraçades ni més menys que si no s’haguessin de veure de molts anys. El viatge aeri fou felicíssim i tant llarg que durà, comptant llarg, un quart escàs, anant a parar la bomba potser a  dos mil metres del lloc de sortida o sigui sota el Puig dels Jueus. Els pagesos que  tenien cul­tivats els camps prop del lloc de la bai­xada quedaren amb els sembrats fets una coca, puix que un núvol de canalla seguia la bomba camps a través i sense mirar res. En pro de la veritat s’ha de dir que ningú cuidà de protegir les devastacions dels bàrbars. Com que la funció, segons sembla, produí bastants cèntims a la companyia no fora d’estranyar que es repetís un altre dia, encara que algú n’hagués de quedar perjudicat.

Gazeta Muntanyesa, 31 d'octubre

1906 - Petites cròniques : Excursió a Puiglagulla

Petites cròniques

Cosa més popular que les Puiglagullades, potser no es trobaria a Vic ni a la seva Plana. Qui no la fa amb l’anyal expedició familiar s’arreplega a una colla d'amics; uns hi van per costum, altres celebrant algun aconteixement; els d'aquí per visitar a la  Verge, els d'allà casi exclusivament per saborejar-hi el clàssic arròs... Perquè, ja se sap, puiglagullada sense arròs—i un bon arròs—gaire bé perd tot el caràcter. Es com el burro pacientment carregat amb la sàrria, que tampoc pot faltar-hi; el simpàtic burro puiglagullaire, que si en Linneo l’hagués conegut no se hauria descuidat d’incloure’l en grup apart en les seves classificacions zoològiques.

En aquests  temps dels bolets no hi ha dia que no s’enfili per la sorrenca muntanya més d’una comitiva, ells amb posats d’intrèpid alpinista, les ufanoses matrones esbufegant prosaicament i les donzelletes, alegroies com ocells sortits de la gàbia. I arribant a terme, una volta descarregat el fato, les excursions que  s’organitzen! L'un admira paisatges, l’altre amoïna a preguntes, aquest—aquesta—corre adalerat a la cassa   del bolet—si n’hi han—i   torna a  voltes amb una bella provisió de mataparents, aquell   abasta pinyes... Lo que ningú es descuida d’arreplegar és un tronc ramat, una herba estranya o un pom de  floretes: la poesia bucòlica s’imposa;  pels pintorescs corriols de la muntanya la Natura l’inspira i pel voltants de la casa també n'inspira aquella deliciosa oloreta dels po­llastres que es van rostint.

Aquesta tessitura va aguantant-se tot el dia: durant l’alegre dinar, en les visites a la font, en la tornada; només té un parèntesis, el de la visita a la Mare de Deu a  la qual  se li resa el rosari—depresseta quasi sempre, això si- procurant reconcentrar tota la devoció que, en dies així també sembla que no vulgui estar quieta, després segueixen els goigs d’alegre tonada que renova el bullici i exciten les gargamelles: ja no pararan les cantúries fins a arribar a casa. Molts n'hi ha, no obstant, que dintre l’església no s’acontenten de resar-hi i cantar; són els que senten l’afany de l’immortalitat, el deliri de l’epigrafia, i amb un carbó, un llapis o una eina punxeguda qualsevol omplen les parets de noms i dates, pensaments místics i bertranades dignes de qualsevol àlbum. «Nomina stultorum semper inveniuntur in parentibus» deia un francès i tenia tota la raó.

No es estrany, d’altra part, la tradicional afició que tenim la gent de per aquí a anar a Puiglagulla. Deixant de banda l’aspecte devot que en fou l’iniciador i principalment la manté, bé ens mereixem els habitants de la Plana algun dia d’expansió bosquetana, i quan pot anar a cercar-se en aquells cims hermosíssims, en aquella aresta que ens descobreix tant de prop una feréstega immensitat emboscada, la Guilleria, el Montseny i des d’on, girant-nos, dominem aquella esplanada que els altres dies anem resseguint avui per aquí, demà per allà en passeigs que des de tant alt ens semblen ridículs, val la pena d'emplear-hi un dia al any i tants com es puguin. Per la meva part, aprofito totes les oca­sions que es presenten: tant debò que no siguin poques i que d’aquí a unes quantes dotzenes d’anys pugui escriure’n—i vostès llegir-ne- una altra Petita crònica. Amen.

JOHAN DE VICH

Gazeta Muntanyesa, 31 d'octubre

1906 - S'aixeca globo amb trapezi

Diumenge a la tarda al corral d'en Jan Vilá s’hi aixecà un globo que portava penjat en un trapezi a un negrito. La gent que presencià l'aixecada del globo fou bas­tant nombrosa, abundant més la que hi havia fora del local clos que no pas la que hi havia dins. Volem fer notar la particularitat vital de que aquests últims pagaven en­trada. El globo travessà la Ciutat i anà a caure entre l’Era del Capellà i la Torre de les pusses. No hi hagué necessitat de cap barca de salvament, ja que, per fortuna no anà a caure al riu, en qual desgraciat cas, els anuncis donaven les degudes ins­truccions per acudir en auxili del aereonauta y, fins oferien un premi al primer banquer que acudís en son auxili. Ens ale­grem que el viatge hagi anat tant bé i sen­tim que la safata no hagués anat més abundant. Hem sentit a dir que diumenge s’engegarà el mateix globo en la Plaça Ma­jor.

Gazeta Muntanyesa,  24 d'octubre

1906 - Petites Cròniques: l'estiu s'acaba

Petites cròniques

L’estiu s’acaba! Els balnearis van buidant-se, els estudiants fan la maleta, els bons pagesos, experimentant la sensació de qui es treu un pes de sobre, veuen tornar als seus amos cap a Ciutat. Ja els sardanistes po­den donar l’abast a les festes majors i les viles i poblets que tenien colònia, aviat po­dran passar balanç de la temporada.

«Un quasi bé arriba a enyorar el fred; també tenen el seu encís les llargues vetlles passades explicant contes a la vora del foc i desfermant la fantasia mentre per fora  corre desfermada la  tramuntana....

L’esperit a l’hivern es replega, es contrau de la mateixa manera que la vida es con­centra en les grans poblacions i tot lo que a l’estiu és activitat difusiva, quan fa fred es converteix en intensitat reclosa. L'hivern es una mena de lente convergent: l’estiu, di­vergent; per això al hivern l'esperit se sent enèrgic i a l’estiu, lac, escampat...

En això de la temperatura, com en tot lo del  mon, no regna pas concordança de gustos. L'un exclama: a mi doneu-me l’estiu! i   l’altre   respon: a  mi doneu-me l’hivern! Sense contar-hi encara  als eterns  reganyosos que sempre abominen de l’estació que travessen. Doncs jo, optimista de mena, trobo l’estiu magnífic, ple  d’atractius, amb les se­ves excursions,  les  seves festes, les seves viles d’aigües, les seves  migdiades, les seves fontades... Mes, potser hi hauria estiu si no existís l'hivern? Podríem  aguantar  dotze mesos d’envelats, flaires camperoles, pols de carreteres, vagons de ferrocarril, tractes amb pagesos i nits de suor?  Trobo que és de pura necessitat la incubació  sota la capa, el tapaboques o el gabán  de les  energies que passat Sant Joan de juny trenquen la closca.

El canvi radicalíssim que en la vida so­cial porten les lleis astronòmiques és con­siderat imperiós i tothom que pot se'n va a escampar la boira a l’estiu tot esperant—al menys aquí a Vic—que acampi durant bona part del hivern. i ara, en aquest temps, la gent se'n torna cap a caseta i aviat, iniciada la crisis de les payoles, les senyores començaran a mirrar-se figurins de paletot i els homes es posaran armilla; les orenetes d'hivern estan a punt d'arribar: les castanyeres ja netegen llurs fogaines i nostres seminaristes desarraconen les capes solfejades i els acordions que es posen al cap.

L’estiu s'acaba, els forasters marxen. La impertorbable placidesa de la vida vigatana arribarà prompte al punt culminant. Als qui únicament sobre el mapa podem contemplar durant llargues mesades l'elegant côte d'azur i al natural, sols de correguda les no tant famoses platges de la Barceloneta o de can Tunis, no ens resta més que esperar estoica­ment els primers freds amb tota la seva trista remor de fulles seques i plany de campa­nes que toquin a morts.

JOHAN DE VlCH.

Gazeta Muntanyesa, 19 de setembre

1906 - Circ

Dissabte inaugurà les seves instructives sessions el Gran Circo Salón que l’Ajuntament ha permès que se’ns plantifiqués al millor lloc d’esbarjo que tenim, o sigui a la Plaça d’en Balmes. Per correspondre al favor dispensat a la companyia acrobàtica, gimnàstica i mímica, aquesta amb una finura vertaderament francesa i pròpia dels Monsieurs de que està composta, ens ha tornat l’obsequi qualificant a la nostra Ciutat de la manera com correspon a qui permet aquestes coses, i així en els programes, impresos a Barcelona per millor glòria nostra, ens ha aixecat fins al punt de titolar-nos Villa de Vich. Merci, messieurs, merci bien!

Gazeta Muntanyesa, 19 de setembre

1906 - Carrer Manlleu a les fosques

Al carrer de Manlleu fa tres dies que hi ha un llum que no crema, amb lo que els que van a la font han d’estar a les fosques. També els veïns d’aquell carrer han de tornar-se a queixar de la falta d’intensitat llumínica en totes  les bombetes elèctriques durant les hores que està oberta l'Escola de Dibuix. Amb això principalment aquell veïnat pogué observar que havien començat el nou curs.

Gazeta Muntanyesa de 19 de setembre