Petites cròniques
Dels mesos de l’any, els uns són tristos, els altres alegres, n’hi ha de simpàtics i d’indiferents. El que hem estrenat avui fan cinc dies trobo que és dels eixerits, dels que treuen relleu, dels ben entonats. El Juny, groc de flors de ginesta, vermell de cireres i maduixes, encès de focs, esmaltat de processons, obrint les portes als gegants, deslligant a un exercit de jovenalla de l’odiada disciplina escolar, preludiant les festes que avui aquí, demà allà portaran la joia durant l’estiu per viles i poblets. El Juny és un mes d’alegre revolució que la gent saluda posant-se vestits nous i cobrint-se de palloles. Som al mes de les nits curtes i poetitzades per la tradició, al mes dels segadors, al mes de Sant Antoni, el sant popularíssim que d’aquí a vuit dies veurà engalanades ses capelletes i ses aparadors amb rams de lliris blancs de potentíssima fragància. Oh, quina altra mena de devoció més expansiva, més gojosa, més ingènuament riallera ens fa aquest sant que és jove i porta flors, que no pas el seu «tocayo» del porquet, barbut i voltat de neus i glaçades aleshores que es duen els matxos a beneir!
Estem de cara a l’estiu i a les festes majors. Les «orquestres» fan propaganda tot apedaçant els instruments atrotinats i assajant el vals destinat a fer furor en els envelats; les «comissiones de fiestas» comencen en molts llocs a posar fil a l’agulla. A Vic, per exemple, ja tenim arreglat això del bou amb prou sentiment de molts regidors i d’algun eco de la opinión que lamenta «que se cierren las puertas» de lo que en el mateix solt qualifica de «espectáculo bárbaro imprópio de un pueblo culto i civilizado» a molts pobres que trobaven cómodo setial.. a les teulades de les cases de Plaça quan es corria el bou en aquest lloc. Segons el confrare a qui vaig al·ludint, és una gran desgràcia que «las macetas de flores» o sigui «las damas y señoritas» que si no pujaven a les teulades, envaïen els balcons, i la demés «gente morigerada» que s’hi barrejava, no trobin facilitats per presenciar aquella festa «que debería suprimirse de una plumada».
En nostra la Ciutat té aquest nou i característic atractiu el Juny: el de portar-nos els immediats preparatius del «número típic». Quan es fa bou a Plaça és en aquest mes que, passat el període de les acalorades disputes, ve l’acte transcendental de traçar l’elipse i tot el seguici del amagatzament de fustes, el xivarri de la mainada, l’infernal martelleig i fins la primera capa d’adob orgànic—que els pagesos miren amb tanta enveja—sota els cadafals; quan el tenim a fora, com aquest any, l’empresari es converteix en una mena d'heroe del qual els aficionats n’esperen coses grosses: són noticies estupendes les que corren de boca en boca durant aquest mes-vigilia: si vindrà en Pere o en Pau, si l’empresari prefereix l’un ganado o l’altre, si farà regar la Plaça amb Kummel...
El Juny té aires de dissabte: per molta gent l’estiu és un gran diumenge que el passen divertint-se i anant a passeig amb l’excusa de les aigües, de la casa de pagès o de la festa major: Els estudiants no són qui l’espera amb menys ànsia aquest cap de setmana i més que tots els que es passegen per els nostres carrers els quals no es fan, quan el sol pica, íntimament ben capaços de la profunda relació que té la capa amb la dialèctica laberíntica o amb els «arcanos» teològics. Ells també li veuen de groc i vermell el Juny: vermell d’acaloraments sota el reglamentari abrigall i groc de cucur.... No vull pas acabar el nom llatí del fatal fruit, potser i al meu entendre, encara poc cultivat pels hortalans del nostre Seminari. Vull dir que d’aquella casa n’haurien de sortir amb la cara llarga al menys tots els que no sapiguessin les beceroles de tot lo que estudien. Inteligenti pauca.
JOHAN DE VlCH.
Gazeta Muntanyesa, de 5 de juny.
