Petites cròniques
Ma Ciutat es va modernitzant. Solsament que el progrés no ens va caient en forma de pluja acompassada sinó a xàfecs. Amb això dels cinematògrafs es veu: a poc es veu que no ens surti a inauguració per setmana. I la multitud anònima que els forasters trobaven a faltar pels carrers de Vic, l’eterna condemnada a arrossegar-se per les vies de les grans poblacions, com deia un jesuïta, em sembla, va constituint-se en la nostra: els dies de festa principalment ja no cal buscar per aquí aquella desanimació que sempre tothom retreia al parlar de la clàssica ciutat de les llonganisses. Ara entre la mitja dotzena de campanetes elèctriques que no paren de tota la tarda cridant la gent a veure uns quants hectòmetres de pel·lícula per 20 cèntims i fent mal de cap al veïnat, els altres tants rètols enquadrats de les 8 imprescindibles bombetes, el diluvi de programes atapeïts de sucosa literatura que cada dissabte ens cau a sobre, les crides de rei del diumenge, els concerts dançables i no dançables que entre banda i xaranga i cobles mai deixen als músics sense el buf entre galtes i el coliseo que encara va anant, han arribat a arrencar la gent, tirant-la al carrer ten forma tal que la fesomia de Vic no es coneguda. Ja quasi bé només ens falten unes quantes línies de tramvies elèctrics perquè això sembli Barcelona; d’ençà que tenim tot allò i a més colmado i raïms de «plàtanos» penjats per tot arreu i vigilants nocturns i homes que passegen cartelons anunciant divertiments, un quasi es forma l’il·lusió de que es troba en un mon nou: en el mon d’un Paralelo casolà, bastant net per fortuna, de trenca-colls de mala llei. Deu faci que no ens en surtin...!
JOHAN DE VlCH.
Gazeta Muntanyesa, 20 de març.
No hay comentarios:
Publicar un comentario