Petites cròniques
Tot lo bonic que passa de pressa, captiva. I quan lo que passa és una glopada de joventut blanca, bulliciosa, femenina, escampa prou interès perquè molta gent hi dediquem un comentari, una mirada i després... records.
La Pasqua granada no l’hem pas tingut monòtona, si hem volgut, els vigatans. Festes de barri, músiques, llums, garlandes, només s’hi haurien trobat a faltar les forasteres, i aquestes també comparegueren. No venien en automòbil. L’automòbil que passa duent alegria empolsinada en els seus encongits «assientos» té una manera massa brutal de presentar-se i marxar: és massa orgullós. Les forasteres que vull dir no gastaven «guardapols» ni anaven acompanyades de parents o amics milionaris: eren modistes; modistes barcelonines vestides, d’estiu i exuberants de senzillesa elegant que ompliren, essent tant sols mitja dotzena, nostres carrers i animaren nostres festes i feien girar al nostre jovent. Ballant sardanes saltaven d’alegria, veient comèdia reien contentíssimes, passejant-se no paraven els seus ulls d’irradiar goig. «Si tots els dies fossin com aquets, rai!» vaig sentir com una exclamava... I ens ho figuràvem els que vam interessar-nos per aquella invasió d’ingenuïtat que gosà la Ciutat nostra, ens figuràvem l’encant que sofrien aquelles jovenetes que havien deixat per dos dies el niu, el niu que la casualitat va donar-los al mig de l’esbarzer d’allà baix...
Ara, calçat el didal, potser ja estant fent rotllo al volant d’una llum en algun carrer tètric arranjant vestits que lluiran senyores d’automòbil; potser han acabat el jornal i expliquen a llurs mares alegres impressions de muntanya; potser alguna pressura el pas, tornant de la feina, per no sentir desvergonyiments.
Totes eren joves, totes alegres; totes s’adornaren el pit, dilluns—20 de maig—amb llacets catalans de commemoració. Tal vegada alguna noia vigatana –n’he sentit rumors- paladejà cert regust d’enveja... Mes, facin-se elles càrrec de la força que té l’encís que passa, del màgic atractiu d’una visió efímera, de la dictatorial influència que les simpàtiques representants d’un dels més legítims atractius de Barcelona devien exercir ensenyorides durant 48 hores dels nostres carrers.
JOHAN DE VICH.
Gazeta Muntanyesa, 22 de maig.
No hay comentarios:
Publicar un comentario