Jo no sé pas si aquesta paraula del títol és massa estranya, però el fet és que no sé suplir-la per una altra al contemplar lo que està passant amb la nostra Ciutat. Tindríem dret a que Vic fos una població plena de records del passat i no obstant el posat de Ciutat Històrica va desapareixent-ne cada dia més. L'ideal de la nostra gent sembla que sigui crear un conjunt de carrers i places grans i desolades en les que es vegi que els habitants se la passen bé sense preocupar-se més que de les seves conveniències i a voltes d’acreditar que tenen moneda per gastar i fer produir.
I aquesta desnaturalització del Vic verdader potser enlloc resulta tant palpable com en la nostra Plaça Gran. Aviat, si Deu no hi mira, el nostre Antic mercadal semblarà sols la plaça d’una d’aquestes viles sense passat i pretensiosament burgeses. Quasi tot lo que té color i qualitat va desapareixent-ne, apoderant-se dels seus edificis el clàssic balcó del pis per llogar i les imitacions de pedra. Els vells arcs gòtics acaben de desaparèixer amb l’excusa de que són incompatibles amb les necessitats d’ara, i els casals que donaven grandesa i honor a les nostres voltes s’aterren o es disfressen. Si en Serra i Campdelacreu tornés i es dirigís a Plaça s’escandalitzaria i llagrimejaria al contemplar, per exemple, el barret arlequinesc amb que és estrafeta la fatxada deliciosa que ell qualificava justament de joia de l’arquitectura civil del segle xvi. Aquella casa Moxó elegantona i eixerida que l’entusiasta arxiver municipal no es descuidava mai a ensenyar amb legítim orgull de patrici als forasters que ens visitaven, ha perdut bona part de son encís, quedant-nos per consol de les coses que foren unes fotografies, totes fetes per estrangers que volien endur-se’n el record d’una vera manifestació d’art.
Però, com si això no fos prou, ara la desmonumentalització ha passat a envair la part de ponent enduent-se’ns del tot un altre casal que per les seves condicions i historia mereixia tot el respecte i la veneració dels que estimen a Vic. L’edifici del General i Governador, que serví de palau per hostatjar l'Arxiduc d'Àustria, el Rei Carles III, tant estimat pels catalans, els dies 22 a 29 de Gener de 1710, el que fou testimoni d’unes festes reials sumptuosíssimes i de les que en resten, per sort, dues relacions entusiastes, la seriosa i sòbriament grandiosa fatxada de can Mussach està ja caient a trossos per sempre més.
Temps ha que es preveia la desaparició d’aquest vell casal. Des de que per engrandir i alçar els baixos s’hi començaren a fer obres, era lògic figurar-se que no havia de tardar a seguir el total enderroc de la fatxada. I aquesta haurà caigut, per un contrasentit inexplicable, precisament per lo que li donava més bellesa, per el porxat que la coronava. Lo natural, lo que demanava el bon gust i l’historia era que es fes una restauració ben entesa del vell monument, fent-li lluir l'elegant arcuació superior, netejant-la de cries de canaris i obrint-la tal com fou construïda a primers del segle XVII; però aquí hem tingut la mala sort de que el porxat es cregués un impediment per a la producció líquida de la finca, puix que no falta qui assegura que els pisos que donen a una d’aquestes galeries d’arcs no es poden llogar, puix que els estadants més s’estimen pujar a un pis quart amb balcons, que no pas a un segon que podria semblar unes golfes.
Un cop destruïda la fatxada se n’hi construirà una altre que, per condicions que tingui, no podrà pas mai ser mostrada com un testimoni gloriós per Vic. Però entretant, a hores d’ara queda encara, desproveït de ses primitives proporcions, tot el saló on l'Arxiduc Carles hi feu les lluïdes recepcions del Consell, Capítol, Universitat, Nobles i Gremis, restant al menys existent el solemnial sostre amb l’enteixinat que abrigà tanta cortesania. Això és digne de lloança certament, però cal preguntar: es conservarà definitivament? Deixem fer al temps perquè ens respongui. Mentrestant planyem-nos de lo que desapareix i serveixin aquestes ratlles com d’oració fúnebre d’un monument venerable. Potser aquesta farà un efecte contraproduent, però em consola pensar que l’expressió del meu disgust perquè s’aterra lo que devia conservar-se, si no és entesa per qui deuria, al menys ho serà per algú que anys a venir miri la col·lecció de la Gazeta per trobar-hi l’estat de l’ànima vigatana. És que al escriure en un periòdic un es fa la il·lusió de que fa historia i aquesta deu consignar que al món no tothom és de la mateixa manera ni té iguals sentiments. Quedarà la fatxada que va a començar-se en substitució del històric frontis de pedra: doncs és just que quedi també la protesta lleial i sincera!...
Just Cassado
Gazeta Muntanyesa, de 25 de maig.
No hay comentarios:
Publicar un comentario