Petites cròniques
La fantasia i la memòria ens donen més mal temps que no pas goig. Recordant alegries moltes hores, ens posem tristos ja per enyorança ja per que veiem la impossibilitat de reviure-les, i al contrari, fent memòria de tristeses quasi mai ens alegrem. Per aquest motiu són tan amargs els períodes que l’amistat té d’assenyalar amb una creu negra, per això queda l’esperit tant abatut després de la mort d’un company. Ens passa seguidament davant dels ulls una cinta de cinematògraf que no s’acaba mai i repeteix escenes: lo que fèiem amb l’amic perdut, lo que dèiem, els nostres passeigs, les nostres forades, els nostres viatges, les tertúlies, els passatemps, la convergència o divergència entre ell i nosaltres al apreciar les coses: tot això va cabdellant i cabdellant la memòria per atormentar-nos i la fantasia a tota hora ens representa la seva persona per acabar-nos d’adolorir.
Pobre Casarramona! Aquesta exclamació no ens la podem treure de la boca els seus companys que no trobem manera de sintetitzar millor la barreja de pena íntima, de compassió i d’egoisme llatzerat que sentim. Deu ésser un esquitx de la immensitat, una mena d’assombrament de llamp, aquesta commoció que la mort escampa al voltant de ella: nostre enteniment acostumat als últims efectes de les causes més últimes queda atuït, cau en l’estupor quan una manifestada de lo infinit com és el trànsit del si al no ve a fer-nos l’ànima.
Ja no el tindrem més al nostre costat al que ens n’havia fet sempre; ja serem un menys a lluitar, a gosar, a sofrir! Havem sigut objecte d’una verdadera amputació: jo, al menys, sento l’amistat com si fos una solidarització d’esperits que al rompre’s sobtadament ho deixa tot fet bocins; no són superfícies planes les que s’uneixen per a l’afecte: s’han d’arrencar els amics i per donar aquesta estrebada es necessita tota la força d’una llei eterna. Ja que no ens és possible altra cosa, ajupim-nos-hi i... acostumem-nos-hi: la tribulació és un periòdic de subscripció forçada que edita números endolats massa sovint.
JOHAN DE VlCH.
Gazeta Muntanyesa, de 18 de setembre
No hay comentarios:
Publicar un comentario