1907 - Carta a en Johan de Vich que descriu les festes de Torelló

Impressions de Festa Major

Carta a En Johan de Vich.

Estimat: Assegut dessota una ombra de magnífic jardí vaig a contar-te quatre co­ses d’aquesta deliciosa Festa Major de Torelló.

1 d'Agost. Arribo amb el mateix tren que portava al Diputat a Corts, que et sembla? i amb una gentada grossa, grossa; entre ella hi han varies «elles» vigatanes d’aquelles que més ens criden l’atenció: la del mirar atraient i feridor, la dels ulls blaus i ca­bells rossos, la del posat serio....

El poble està ben bé de festa; aquí, al revés de Vic, avui ningú treballa; tothom va mudadet amb el millor que té i amb la cura de les grans alegries; les eixerides torellonenques totes vestides amb gran gust a la derniere, donen bo de mirar; aquí i allà trobo cares conegudes que em saluden i somriuen... i cap a Ofici. L’església està plena, ben plena; tothom amb gran atenció; les Autoritats, amb dos diputats per compa­nyia (un a Corts i altre provincial) a dalt del presbiteri en lloc preferit. Comença el sermó; saps qui el fa? Mossèn Vinyes, molt amic meu, figurat que el tutejo; el vull ala­bar! ei, ja s’ho mereix; ha fet un sermonàs; aquí va un comentari que he sentit fer després a un d’aquests entesos que, com per tot arreu, aquí corren: «té una bona ora­tòria, ha sabut dir coses noves i cap al final tocar la corda patriòtica d’una mane­ra tant justa que a no ser a l’església es mereixia més d’un aplaudiment.»

Sortim de l’Ofici i a la plaça de l’església a ple sol batent hem d’aprofitar un parell de sardanes que toca l’orquestra de Cassà; aquí tothom balla malgrat i el sol, que diria l'home; aquestes torellonines simpàti­ques res temen: es posen a ballar i aviat a suar i així i tot van saltant, per cert meravellosament, i seguint el compàs de la dansa; es posen roges de tanta calor però aprofiten totes les sardanes; són engrescadores, eh?

Cap a dinar de festa Major. A mig fer-ho venen els del llevant de taula que vulguis o no et remullen la closca amb aigua olorosa al so de la música que passa pel carrer.

A mitja tarda més sardanes i més ani­mades encara; han arribat més forasters i forasteres; ara han vingut de muntanya: de Ripoll, de més ençà,... Fem grans sarda­nes, cada ballador té varies balladores a la seva dreta, els músics toquen més entu­siasmats que mai, la plaça està atapeïda de gent, en fi, un colmo....

A sopar de pressa que no es pot perdre feina; ens tenen anunciat el castell de focs per dos quarts de nou i comencen puntuals, més que a Vic. És bonic, el castell de focs és esplèndid. Jo i molts altres ens creiem veure quatre cuets i un parell de rodes de fira i ens trobem admi­rats davant del magnífic ramillete. Diu que ho ha preparat el secretari del poble i has de creure que mereix de debò mil enhora­bones. L’engeguen darrera mateix de la parroquial; el gran absis i soberc campa­nar produeixen un efecte fantàstic i meravellós....

Cap a serenades; hi ha l’obligat de cornetí i altres obligats; entretant nosaltres anem a visitar una sala; un atent i com­plert cicerone ens explica coses curioses: «que l’arreglador s’hi ha lluït molt, que hi haurà gran rigor per l’entrada: si es pre­senta algú sense coll, per exemple, per ben trajat que vagi no se’l deixarà entrar»...

Noves sardanes a la plaça de l’església; menys animades que les altres; ho deu fer que molts se’n van a dormir de tant cansats i altres se’n van a l’envelat; així ballem més amples i més frescos; de noies n’hi han, de tots maneres; una torellonina alta, guapa i molt trempada se n’ha vingut al meu costat en les tres últimes sar­danes; per aquestes solament et dono tots els balls del envelat.                         

Acabades les sardanes també hi he tret el cap al envelat; era un formiguer hu­mà: jo no sé com s’hi entenien; ja saps que no ballo, així no estranyaràs que aviat m’hi hagi avorrit i me’n hagi anat a fer nones.

2 d'Agost. Altre cop a Ofici i altre colp un bon sermó de Mossèn Vinyas. En sortint noves sardanes.

D'entre les eixerides balladores torellonines n’hi han una colla de jovenetes i molt trempades que conten les sardanes i les reparteixen molt millor que nosaltres; solen fer alguna sardana totes soles i has de creure que dona bo veure-les dansar tant serioses i encaparrades amb la repartició dels compassos; fan una gràcia! doncs aquestes simpàtiques sardanistes ens han fet l’obsequi en la tarda d’avui de ballar alguna sardana amb nosaltres;  la primera que hi hem ballat ha sigut una verdadera delícia: érem tres vigatans que hem començat la sardana: de seguida han comparegut elles, que eren sis i anaven abillades amb vestits de tons rosa i crema confeccionats habilíssimament, se’ns han posat dues a cada dreta nostra i vinga a dansar de bo i millor.

Aquesta tarda hem tingut conferència política, que ha donat el diputat a Corts, a «La Barretina Torellonenca». Com el de l’Esquirol, que ja coneixes, aquest acte s’ha celebrat a la sala del cafè; el president de la Societat ha tocat una campana, s’ha fet quietud i el diputat ha parlat: ha dit coses molt boniques, i sobretot molt pintores­ques, de la vida parlamentaria; ha parlat de Solidaritat, obtenint molts i merescuts aplaudiments i felicitacions.

Al vespre noves serenates i de retop nous obligats... i les últimes sardanes; ha tornat aquella balladora d’ahir i moltes altres. Més o menys d’amagatotis, fins ha ballat sardanes el diputat...

Cop d’ull al envelat i a dormir.

De bon matí quan anava cap a l'Estació per tirar aquesta carta, ja prou llarga pensava amb el gosar d’aquest parell de dies i em posava tot trist. Era com deixar una bona beguda a mig tastar... Qui sap, d’altre banda, si l’hauria trobada igualment bona a acabar-la? No pot pro­venir, aquest goig sentit, del encís que té tot lo que passa i s’esvaeix de pressa?...

Sempre teu

Jordi VigàtA.

Torelló, 3 d'Agost.

            Gazeta Montanyesa de 3 d'agost.

1907 - Petites cròniques: Crueltat amb les bèsties.

Petites cròniques

Per més civilització i per més progrés que aconseguim assimilar-nos els habitants del planeta Terra, permaneix una taca negra, inesborrable potser, marcada amb foc com senyal de presidiari, a l’esquena del «homo sapiens» i és la crueltat. El plaer de contemplar i produir la destrucció, a lo millor es desperta en el nostre esperit i calen suprems esforços d’enteniment per domar-lo, lo qual no s’aconsegueix sempre. I si aquests esforços no venen, aleshores apareixen els monstres, aqueixos sers que semblen xu­clar llur vida dels sofriments dels altres, i que aconsegueixen aïllar-se dintre d’una atmosfera densíssima d’odi, excitadora de noves i re­cíproques crueltats.

Les manifestacions més o menys intenses d’aquell instint, abunden i de tal manera que ningú pot declarar-se’n net; els caràcters atàvics que recorden el pas de la nos­tra espècie pel grup de les feres (permet-me, lector, parlar un moment en darwinis­ta) treuen el cap en més de quatre actes de la nostra vida i en molts d’ells passen des­apercebuts. Per exemple,—i a això va tot aquest violent preàmbul—en un «sport» que està a l’ordre del dia, cultivat per nobles i gent pobre, i del qual en fruïm de retop fins els qui no ens hi dediquem; em refereixo a les diversions de caçar i pescar. Per més que tothom admeti i deixi passar com a cosa innocent aquestes aficions, no deixen d’ésser ni més ni menys que els instints perversos a que em referia, posats en acció. El  vertader caçador,  no obra tant per treure profit de les seves víctimes o per netejar el territori d’animals danyosos, com pel gust de perseguir, ferir i matar; el bon pescador d’afició, després d’haver sanguinàriament destrossat la boca dels peixos, ja està content; les peces de caça –em deia un d’aquells barbes—voldria que després de caigudes i mortes, ressuscitessin per poder-les tornar a matar... Prenent com a nobles i humans aquests gustos no trobo el perquè s’han de condemnar les «corridas de toros» basades al cap i a la fi també en el mateix  desig de contemplar de prop la mort de les bèsties;  entre el caçador i el  «torero» hi veig punts de con­tacte, amb agreujants d'alevosia pel primer.

Em figuro que algú, llegint això, em considerarà carregat de «ridícula sensibleria» i que em motejarà d’inconseqüent al veure’m deixar sense vacil·lacions un plat de mongetes per una guatlla o per una truita del Fresser. Ja ho sé que la nostra vida té per fonament l’assassinat de les bèsties, o que al menys li és convenient; lo que em repugna, és l’afany de matar per matar i que aquest afany passi per damunt de tot, inclús de la llei en persones que tenen el càrrec de fer-la complir; lo lleig són les matances amb que la gent d’alta alcurnia distreu el seu avorriment.

I si no estàs conforme, lector, amb aquests qualificatius, al menys convindràs amb mi en que els instints sanguinaris de que m’he ocupat tenen molta analogia amb els de les bèsties i en que no són pas aquests caràcters els que donen a l’home, criat a imatge de Deu, punts de semblança amb el Ser de bondat infinita.

JOHAN DE VICH.

Gazeta Montanyesa de 3 d'agost

1907 - Es crearà a Vic una agrupació esperantista

S’està constituint en aquesta Ciutat una agrupació esperantista, la qual ja es­tarà degudament representada en el Con­grés internacional d'Esperanto que es cele­brarà pròximament a Cambridge. Sembla que pel Setembre vinent la citada agrupa­ció; obrirà un curs d’ensenyança de la «nova llengua.»

Gazeta Montanyesa, de 27 de juliol

1907 - Petites cròniques: No es veuen gaires processons.

Petites  cròniques

Hem estat enguany a punt de no tenir processó del Carme i hauria sigut una llàstima... Si no n’hi hagués hagut, no hauríem pogut anar-la a veure i l’anar a veure una processó no deixa de tenir atractius. La bellugadissa dels llums que s’escorren entre mura­lles de gent encuriosida, l’alegre espetec de les marxes «processionals» que els músics se saben de memòria i el públic també, l’aire de satisfacció amb que els acompanyants del pendonista van desfilant tot lluint clenxes impecables i vestits de cada festa, les «ver­ges» fatigades que semblen entremesos per anar esperant l’altre pendó, els comentaris que se senten, les converses ràpides, els saludos telegràfics, l’animació sembrada de crits dels xufleros que tot això porta, constitueix un conjunt que fa ben alegre tota una vesprada. Aquestes processons d’estiu són el complement de les festes de barri, una me­na de lluminàries ambulants barreja de pie­tat i d’expansió que no poden deixar-se per­dre. Està clar que la cerimònia religiosa queda un xic desfigurada per l’esperit no del tot devot amb que molts hi concorren, pe­rò mentre no s’arribi a la profanació, mentre la vanitat deixi un raconet a la fe com estic segur que encara succeeix, bé es pre­ferible que els nostres carrers s’animin i la gent arrenglerada amb aixes a les mans tre­gui els sants a passejar, que no pas que els cerers rabiin i la «multitut» s'hagi de que­dar a casa per no saber on anar.

Fet i fet de processons ben devotes, en el temps que correm no se’n veuen gaires: la dels congregants, les de pregaries i poques més. En algunes de les altres ja n’hi ha de pietat intensa, de fe que commou, mes va al darrera de la processó: per exemple en la de Sant Miquel. Aquella munió de mares suplicants amb els fillets als braços, si que se’l miren amb devoció al sant del taberna­cle: són com la populació que seguia a Je­sús i es considerava ditxosa de poder-li tant sols tocar la túnica; elles interiorment criden i reclamen amb crits de fe i excitacions d’amor dolorit, una mica de compassió so­brenatural pels fruits esguerrats que eixi­ren de llurs entranyes. I exhibint aquells trossos de carn de la seva carn, excitant al benaventurat Trinitari,  els hi mostra com a documents humans que s’han de regularitzar, demanen amb viva fe i esperen tot consumint-se de pena com el tremolós ciri que duen encès a la ma. Allò és una verdadera processó; allà no hi ha vanitat ni compro­misos mundans; aquell és l’acompanyament que deu agradar al Glorificat.

Mes a la gent li agrada més el bullici i lo pintoresc que no pas contemplar llàstimes; per això es prenen les processons com a espectacle i s’hi fa poqueta oració. Mes així i tot, repeteixo, que no sens perdin; no n'estem pas sobrers de coses boni­ques, que haguem de matar les que ens queden!                                               

JOHAN DE VICH.

Gazeta Montanyesa, de 17 de juliol

1907 - Petites cròniques: Forasters que marxen després de la festes de Sant Miquel

Petites cròniques

Diu que els serenos voldrien que tot l’any fos Sant Miquel; ells que han de rebre com a nostre pa de cada nit les delicioses ema­nacions d’aquella substància amb que els page­sos i hortalans proveïts de llanternes, cubells i carros infernals reguen els carrers de Vic, troben caràcter paradisíac a la farum de barberia que durant les festes s’hi escampa. Realment la nostra Ciutat és desconeguda en aquesta curta època de festa major: Oh forasters i forasteres qui teniu la virtut d’obrar aquest miracle, perquè marxeu? No compreneu que la vostra absència és com una injecció anestèsica que calmant-nos d’aquesta mena d’accés d’hilaritat tant suggestiu que ens porta la vostra arribada, no ens deixarà tenir pena ni glòria fina que torneu? Tant bon punt sigueu fora, ens adormirem altra volta; nosaltres que, ja ho heu vist, escoltàvem impassibles cantar les hores llargues de la nit i les curtes, que havíem llogat al sol perquè ens vingués a avisar l’hora d’anar a retiro, que entravem i sortíem de per tot arreu, fent d’abelles que besen totes les flors, que transitàvem, corríem i giravoltàvem en honor vostre, ara tornant d’acompanyar-vos a l’estació, ens ve son i sentim la fadiga. Per vosaltres tot s’ha vessat: la llum, les flors, la música;  hem ma­segat la vida domestica, hem barrinat i fet faltar les costums patriarcals.... I ara, egoistes, fugiu deixant sols runes, enduent-vos el bullici, desproveint a nostres nits d’olor d’essència! Glorieu-vos-en de la vostra obra  demolidora, pondereu-lo a les vostres famílies l’excés d’energia que ens heu xu­clat....  Nosaltres, entretant, exhausts, ren­dits, ens endormiscarem al olor de gardè­nies músties que d’una a una han anat arrenglerant-se damunt de la nostra taula de nit com a record de les que ens heu fet perdre i en aquest estat refarem forces fins que d’aquí a un any encara serem babaus de dirigir-vos noves cartes de convit  perquè vingueu a re­començar les vostres malifetes...

JOHAN DE VlCH.

Gazeta Montanyesa, de 10 de juliol.

1907 - Eco de Tortosa: Observatorio maldito.

Escriben de Tortosa que gran núme­ro de campesinos de los alrededores de aquella ciudad intentaban destruir el ob­servatorio de física-cósmica de Roquetas, que dirige el sabio padre Ricardo Cirera, y que es uno de los más importantes cen­tros científicos del mundo, con pretexto de que los trabajos que allí se realizan impiden que llueva en la comarca.

Enteradas de lo que se trataba, las au­toridades de Tortosa y Roquetas adopta­ron algunas precauciones, habiéndose concentrado allí unos 60 individuos de la guardia civil.

El Norte Catalán, de 4 de mayo.

1907 - Gamberradas

Los chiquillos se entretienen a tirar al blanco con las bombillas de la electricidad haciendo saltar algunas, pues con la práctica van afinando la puntería.

¿No sería posible, señores municipales, quitarles la afición antes de que aprendieran el ejercicio?

                                          ------------------------

A los señores municipales les reco­mendamos la turba multa de chiquillos que en todas partes, en la Plaza, en el Paseo, en las Ramblas y en muchas calles, están aprendiendo el oficio de jugador reunidos en grupos de dos, de tres y de más, con naipes o sin ellos, jugándose de varios  modos los pocos céntimos de que pueden disponer. La afición parece que va arraigándose y seria de desear que se pusiera algún correctivo.

El Norte Catalán, de 4 de mayo.

1907 - Eco de Zaragoza: Votos amañados.

Del derroche de dinero que se ha hecho en algunos distritos en las recien­tes elecciones da idea nuestro apreciable colega El Noticiero diario católico de Za­ragoza.

Dice nuestro compañero que en Guernica el candidato liberal, que es un mi­llonario, a las tres de la tarde ofrecía 160 duros por voto, y que los últimos votos se llegaron a pagar a mil pesetas.

Muchos católicos se negaron a aceptar esta cantidad para ellos fabulosa.

Hombres en la miseria, con una fe y un entusiasmo admirables han rechazado cantidades crecidas para no traicionar sus ideas.

Un anciano a quien delante de los agentes del candidato católico Sr. Urquijo ofrecieron 1000 pesetas y se negó rotunda­mente a aceptarlas, fue llevado en hom­bros por el pueblo, tributándosele una estrepitosa ovación.

A un pobre marino se le ofrecieron 180 duros por su voto, y luchando entre los dictados de su conciencia y las necesida­des de su casa, se presentó su mujer y le pidió de rodillas en medio de la plaza de Bermeo, que no aceptase por Dios aque­llos duros, y el bravo marino dando un ¡viva Urquijo! tiró los billetes, diciendo al agente del Candidato liberal conservador señor Gandarías: Esos papeles me queman las manos.

¡Qué lección y qué ejemplo para algu­nos de nuestros compatriotas electores!

El Norte Catalán, de 4 de mayo

1907 - Incendi a pastisseria sufocat pels veïns

Avui a mig dia hi ha hagut un petit incendi en l’obrador de la pastisseria de nos­tre amic Ramon Lloys. S’ha mig cremat un taulell i algunes fustes, no havent la cosa pres increment perquè sortosament se’n ha adonat la gent de la casa i amb els veïns ho han apagat tot.

Gazeta Montanyesa, de 24  de juliol

1907 - Imprudència amb el revòlver

Diumenge passat un pobre noi foras­ter després d’haver buscat sense fortuna un lloc a on provar un revòlver sense que fes mal a ningú arribà darrera el quartel i aquí, després d’engegar un tiro per fer fugir la canalla, en deixà anar dos més amb els que es foradà el barret i es feu una rascada al cap. Això  l’impressionà de tal manera que dubtant de si era mort o viu caigué d’esquena produint-se una contusió. Fou por­tat a l’Hospital i... ahir, bò i sa, enviat a la seva família a Barcelona.

Gazeta Montanyesa, de 24 de juliol