1907 - Petites cròniques: No es veuen gaires processons.

Petites  cròniques

Hem estat enguany a punt de no tenir processó del Carme i hauria sigut una llàstima... Si no n’hi hagués hagut, no hauríem pogut anar-la a veure i l’anar a veure una processó no deixa de tenir atractius. La bellugadissa dels llums que s’escorren entre mura­lles de gent encuriosida, l’alegre espetec de les marxes «processionals» que els músics se saben de memòria i el públic també, l’aire de satisfacció amb que els acompanyants del pendonista van desfilant tot lluint clenxes impecables i vestits de cada festa, les «ver­ges» fatigades que semblen entremesos per anar esperant l’altre pendó, els comentaris que se senten, les converses ràpides, els saludos telegràfics, l’animació sembrada de crits dels xufleros que tot això porta, constitueix un conjunt que fa ben alegre tota una vesprada. Aquestes processons d’estiu són el complement de les festes de barri, una me­na de lluminàries ambulants barreja de pie­tat i d’expansió que no poden deixar-se per­dre. Està clar que la cerimònia religiosa queda un xic desfigurada per l’esperit no del tot devot amb que molts hi concorren, pe­rò mentre no s’arribi a la profanació, mentre la vanitat deixi un raconet a la fe com estic segur que encara succeeix, bé es pre­ferible que els nostres carrers s’animin i la gent arrenglerada amb aixes a les mans tre­gui els sants a passejar, que no pas que els cerers rabiin i la «multitut» s'hagi de que­dar a casa per no saber on anar.

Fet i fet de processons ben devotes, en el temps que correm no se’n veuen gaires: la dels congregants, les de pregaries i poques més. En algunes de les altres ja n’hi ha de pietat intensa, de fe que commou, mes va al darrera de la processó: per exemple en la de Sant Miquel. Aquella munió de mares suplicants amb els fillets als braços, si que se’l miren amb devoció al sant del taberna­cle: són com la populació que seguia a Je­sús i es considerava ditxosa de poder-li tant sols tocar la túnica; elles interiorment criden i reclamen amb crits de fe i excitacions d’amor dolorit, una mica de compassió so­brenatural pels fruits esguerrats que eixi­ren de llurs entranyes. I exhibint aquells trossos de carn de la seva carn, excitant al benaventurat Trinitari,  els hi mostra com a documents humans que s’han de regularitzar, demanen amb viva fe i esperen tot consumint-se de pena com el tremolós ciri que duen encès a la ma. Allò és una verdadera processó; allà no hi ha vanitat ni compro­misos mundans; aquell és l’acompanyament que deu agradar al Glorificat.

Mes a la gent li agrada més el bullici i lo pintoresc que no pas contemplar llàstimes; per això es prenen les processons com a espectacle i s’hi fa poqueta oració. Mes així i tot, repeteixo, que no sens perdin; no n'estem pas sobrers de coses boni­ques, que haguem de matar les que ens queden!                                               

JOHAN DE VICH.

Gazeta Montanyesa, de 17 de juliol