Petites cròniques
Al amic Jordi Vigatà.
Caríssim: Heu tingut la finesa, que us agraeixo de cor, de dirigir-me una carta de festa major escrita gairebé a compàs de sardana i inflada d'alegres impressions tot just collides. M’ha agradat la vostra carta yi per via de resposta permeteu-me que faci algun comentari prenent peu de les filosòfiques interrogacions amb que intenteu consolar-vos de la recança amb que veiéreu escapar-se-us de les mans el grapadet de felicitat arreplegat durant dos dies a Torelló.
«No pot provenir el goig sentit—pregunteu—del encís que té tot el que passa i s’esvaeix de pressa?» Us felicito, amic meu; veig en aquesta pregunta un raig d‘oportunisme del que jo professo. N'hi ha de bellesa pel mon, n’hi ha de goig, n'hi han d’encants que poden delectar el nostre esperit, mes és qüestió, si volem aprofitar-los, de saber prendre’n l’aroma, de superficialitzar. Sobre els plaers s’hi ha de passar amb patins o sinó un arriba a trobar-hi el suc amarg del avorriment, del fastigueix... I no hi ha res més dolent que aquesta beguda de la depressió d'esperit portada als llavis en copa de festes. Quan un hom ha de collejar-la en temps de pau, en una vida retirada, en mig de tranquil·litat, no ofèn tant als nervis: fins s'arriba a tornar dolça perquè fermenta convertint-se en el dolce farniente; mes en una festa major, en una colònia estiuenca, en punts on els concurrents s'han imposat l’obligació de divertir-se ras o no ras, el paladar no pot pas resistiria si es veu forçat a tastar-la. Així és que trobo prudentíssim l’acte de fer curtet el trago de la «bona beguda» amb tanta recança per vos deixada.
Llegint la vostra carta que tant bé reflexa el vostre trasbals d'esperit hagut a Torelló, no costen gaire d’endevinar els pols entorn dels quals es condensava aquell ambient de goig que tant a pler vàreu respirar. L'encís «de lo que passa i s’esvaeix de pressa» que invoqueu i vos concedeixo és, al cap i a la fi, un encís genèric; tot lo mes, la sine qua non referida a la concreta causa dominant del benestar trobat. Dissimuleu-me que sigui indiscret: el verdader desllorigador de tot això pot buscar-se en dues paraules: feminitat i solteria. Fa que ho endevino? Vos disfrutareu perquè no sou casat i no hauríeu disfrutat si no s’haguessin topat vostres ulls amb els de les de més ençà i de més enllà, amb els de «mirar atraient y feridor», amb els «blaus de la dels cabells rossos», amb els de «la de posat serio».- La compreneu ara la bellesa de la llibertat? Som els solters com els passejants d'un hermós jardí que ens comptàvem en totes les flors, tenim gust en percebre llur fragància i sentim una intensa satisfacció quan descobrim un bell raconet en que se n’hi han aplegat de molt boniques que es gronxen gracioses als acords de músiques, tal com a vos va succeir-vos aquets dies. Passem i passegem, ens fixem en una, n'acariciem una altra, fins que, il·lusionats, ens venem el do d'ésser lliures perquè n'hem trobat una que ens sembla més bella que les demés i provem de collir-la per dur-la al menjador de casa a enmustiar-se... No se si us esteu gaire a la vora d'aquest moment, ni serè jo qui us aconselli, arribat el cas, deixar-lo passar. La feina de enderrocador de il·lusions no fa per la meva botiga i el Sant Matrimoni es fonamenta quasi sempre en il·lusions. Us fareu el que us semblarà, i jo us ho aprovo, mes tingueu en compte que de la «bona beguda deixada a mig tastar» que esmenteu en la vostra carta, no us podria arribar-ne si féssiu un pensament ni una gota a la vostra gola.
Adeusiau.
JOHAN DE VICH.
Gazeta Montanyesa, de 7 d'agost
No hay comentarios:
Publicar un comentario