Ara que el nostre Ajuntament sembla que vol donar aires més senyorials a la representació externa de la Corporació municipal, vestint als macers com uns reis d’armes del segle XV, i habillant als municipals amb traje de gran gala militar i fins donar-se el luxe d’un minyó com a lacayo per prestar certs menuts serveis, ens ha semblat ocasió bona per proposar una idea que temps hà ens balla pel cap i que no dubtem ha de ser ben rebuda. En aquests dies de la nostra festa, sembla que ve molt bé parlar de coses de la amada pàtria. La ciutat de Vic, no té senyera municipal; perquè no ha de tenir-ne? Ja la teníem antigament una bandera municipal, i jo recordo perfectament el goig que feia en dies solemnials veure-la penjar de la balconada de la Casa Consistorial.
La magnífica bandera de Vic desaparegué per l’entrada dels carlistes l’any 1874, junt amb els vestits dels gegants que s’havien precisament estrenat l’any 1862 per les festes de la Canonització de S. Miquel dels Sants. El gegant portava una magnifica sobrevesta de vellut blau torquí, de la qual n’hem arribat a averiguar el seu actual servei; en varen fer un vestit per una Mare de Deu dels Dolors en una certa parròquia del Bisbat. Respecte de la bandera han sigut inútils totes les pesquises que hem fet, preguntant-ho als quefes de les forces que assaltaren la Ciutat ; i sospitant que tal vegada no hagués sigut portada al príncep Don Carles, com a trofeu de guerra, una vegada que anàrem al palau de Loredan de Venecia, amb targeta de recomanació del mateix D. Carles perquè ens ho ensenyessin tot, i jo pogués veure si realment hi havia en aquell museu-armeria, en mig de tantes banderes militars carlistes i liberals, la bandera municipal de Vic que no hi havia anat mai a la guerra, i que amb facilitat hauríem pogut recobrar-la. Resseguírem amb la natural curiositat i una certa esperança totes aquelles habitacions plenes de trofeus i records de les tristes guerres civils; però la bandera vermella de Vic amb els seus grans escuts no la hi trobàrem.
Són moltes les ciutats que tenen bandera municipal, i algunes per cert la tenen molt gloriosa, com és la cèlebre Senyera de València que, quan surt de la Casa de la Ciutat , no surt mai per la porta, sinó que la baixen pel balcó, amb gran solemnitat i respecte. La bandera de Santa Eulàlia del Consell de Barcelona era tot un poema de gestes cíviques. I ja que nosaltres, els regionalistes, volem que els Municipis tornin a ser el que foren en els bons temps de la llibertat; aquest detall insignificant en apariència i d’aire merament decoratiu, no deixa de tenir la seva importància. La Ciutat de Vic podria tenir la seva bandera apropiada, amb les seves armes que són com les de Barcelona amb alguna diferència en la disposició dels quarters; i així com en dies de gala, en el pal de la torre consistorial, hi oneja la bandera espanyola, en la doble balconada de la Plaça Major hi haurien de poder contemplar els ciutadans la seva senyera com emblema de la pàtria nativa.
I quan hagués d’anar davant del Ajuntament en dies solemnes, i sempre que la Ciutat hagués de ser representada a fora, qui hauria de fer la guàrdia d’honor a la bandera, hauria de ser un piquet o estol distingit del nostre Sometent urbà, del cos municipal armat, que és la salvaguàrdia de la pau i de l’ordre de la Ciutat. Ella Ciutat de Vic que és la pàtria de Jaume Callís, del famós jurisconsult qui primer tractà de la institució del Sometent, bé mereixeria ésser la escolta i «gonfaloniero», com deien els antics municipis italians de la bandera vigatana.
JaUMe Collell, Pbre.
Gazeta Muntanyesa, de 6 de juliol
No hay comentarios:
Publicar un comentario