Petites cròniques
Per més civilització i per més progrés que aconseguim assimilar-nos els habitants del planeta Terra, permaneix una taca negra, inesborrable potser, marcada amb foc com senyal de presidiari, a l’esquena del «homo sapiens» i és la crueltat. El plaer de contemplar i produir la destrucció, a lo millor es desperta en el nostre esperit i calen suprems esforços d’enteniment per domar-lo, lo qual no s’aconsegueix sempre. I si aquests esforços no venen, aleshores apareixen els monstres, aqueixos sers que semblen xuclar llur vida dels sofriments dels altres, i que aconsegueixen aïllar-se dintre d’una atmosfera densíssima d’odi, excitadora de noves i recíproques crueltats.
Les manifestacions més o menys intenses d’aquell instint, abunden i de tal manera que ningú pot declarar-se’n net; els caràcters atàvics que recorden el pas de la nostra espècie pel grup de les feres (permet-me, lector, parlar un moment en darwinista) treuen el cap en més de quatre actes de la nostra vida i en molts d’ells passen desapercebuts. Per exemple,—i a això va tot aquest violent preàmbul—en un «sport» que està a l’ordre del dia, cultivat per nobles i gent pobre, i del qual en fruïm de retop fins els qui no ens hi dediquem; em refereixo a les diversions de caçar i pescar. Per més que tothom admeti i deixi passar com a cosa innocent aquestes aficions, no deixen d’ésser ni més ni menys que els instints perversos a que em referia, posats en acció. El vertader caçador, no obra tant per treure profit de les seves víctimes o per netejar el territori d’animals danyosos, com pel gust de perseguir, ferir i matar; el bon pescador d’afició, després d’haver sanguinàriament destrossat la boca dels peixos, ja està content; les peces de caça –em deia un d’aquells barbes—voldria que després de caigudes i mortes, ressuscitessin per poder-les tornar a matar... Prenent com a nobles i humans aquests gustos no trobo el perquè s’han de condemnar les «corridas de toros» basades al cap i a la fi també en el mateix desig de contemplar de prop la mort de les bèsties; entre el caçador i el «torero» hi veig punts de contacte, amb agreujants d'alevosia pel primer.
Em figuro que algú, llegint això, em considerarà carregat de «ridícula sensibleria» i que em motejarà d’inconseqüent al veure’m deixar sense vacil·lacions un plat de mongetes per una guatlla o per una truita del Fresser. Ja ho sé que la nostra vida té per fonament l’assassinat de les bèsties, o que al menys li és convenient; lo que em repugna, és l’afany de matar per matar i que aquest afany passi per damunt de tot, inclús de la llei en persones que tenen el càrrec de fer-la complir; lo lleig són les matances amb que la gent d’alta alcurnia distreu el seu avorriment.
I si no estàs conforme, lector, amb aquests qualificatius, al menys convindràs amb mi en que els instints sanguinaris de que m’he ocupat tenen molta analogia amb els de les bèsties i en que no són pas aquests caràcters els que donen a l’home, criat a imatge de Deu, punts de semblança amb el Ser de bondat infinita.
JOHAN DE VICH.
Gazeta Montanyesa de 3 d'agost
No hay comentarios:
Publicar un comentario