Petites cròniques
Ara, per l’Octubre, quan el fred treu el nas, les eixams escolars entren en activitat. Seminaris, Universitats i tota mena de centres «docents» perden l’aspecte sepulcral que la calor els havia fet agafar i una invasió jovenívola n’anima les blanques parets, els tristos corredors i els polsosos racons. Els claustres ja no ressonen de soledat, sinó que remoregen de bullici; l’herba i la molsa no hi volen res amb l’atmosfera que sent a vellut com és la que inunda els Seminaris segons en Prudenci Bertrana, o amb la que put a cosmètic i potingues; el curs infant esmola amb les seves entremaliadures les lloses de la tomba dels seus pares.
Som a l’època blanca del any escolar, com si diguéssim a l’edat de l’innocència; no s’han comès pecats, tothom està carregat de bons propòsits, ningú es fa paga encara d’ésser ell la víctima que pel Juny vinent restarà esclafada sota el pes d’un programa de poques fulles. Llunyans, doncs, els paborosos esglais, verges els cervells, o refets, d’abrumadores disciplines, té el curs una naixença suau, lleugerament amargada per alguns amb gotetes d’enyorament. No és estrany, si es té en compte tot això, que la jovenalla el saludi rient; que els pobres ocellets d’estudi envescats ja en la creuera de les matrícules, entrin cantant a les gàbies de l’aula on sofriran altre dels captiveris de nou mesos que consumeixen els anys florits de llur vida.
En llocs com a Vic i en institucions com els Seminaris, l’arreplec del l.er d'Octubre es fa amb serietat, casi silenciós; els futurs preveres, sense protesta, es carreguen a les espatlles tot el pes del reglament enterc com una fèrula; ells s’aplanen—i fan bé— al adreçador. En canvi, solemníssims escàndols ofeguen cerimònies inaugurals universitàries, com succeeix cada any a Barcelona; tota la festa acadèmica queda reduïda a una batalla entre la gravetat doctoral vestida de coloraines de seda i l’empenta bullanguera d’uns quants centenars de caps plens de pardalets: la disciplina és trepitjada; l’encarcarament oficial esdevé grotesc i la gatzara triomfa. És massa exigència demanar comediment en nom de la civiltat, a la bandada d’ocellets que venen del bosc amb les orelles plenes de músiques i els esperits en bellugadissa; a més la Ciència pot ésser cosa tant digna de respecte com es vulgui, mes la cerimònia de posar-la a l’altar amb tot aquell aparato teatral i aquella seriositat que en diuen acadèmica lliga poc amb una clausura de vacances. Disculpo doncs, fins a cert punt, als incivils estudiants de Barcelona; està clar que més bé aniria que ens posessin a la temptació deixant-se d’acudir al «temple de la Cièn cia» en dies perillosos, però molt millor fora que es suprimissin les ridiculeses oficials.
JOHAN DE VICH.
Gazeta Montanyesa, de 9 d'octubre
No hay comentarios:
Publicar un comentario