1906 - Petites cròniques : Excursió a Puiglagulla

Petites cròniques

Cosa més popular que les Puiglagullades, potser no es trobaria a Vic ni a la seva Plana. Qui no la fa amb l’anyal expedició familiar s’arreplega a una colla d'amics; uns hi van per costum, altres celebrant algun aconteixement; els d'aquí per visitar a la  Verge, els d'allà casi exclusivament per saborejar-hi el clàssic arròs... Perquè, ja se sap, puiglagullada sense arròs—i un bon arròs—gaire bé perd tot el caràcter. Es com el burro pacientment carregat amb la sàrria, que tampoc pot faltar-hi; el simpàtic burro puiglagullaire, que si en Linneo l’hagués conegut no se hauria descuidat d’incloure’l en grup apart en les seves classificacions zoològiques.

En aquests  temps dels bolets no hi ha dia que no s’enfili per la sorrenca muntanya més d’una comitiva, ells amb posats d’intrèpid alpinista, les ufanoses matrones esbufegant prosaicament i les donzelletes, alegroies com ocells sortits de la gàbia. I arribant a terme, una volta descarregat el fato, les excursions que  s’organitzen! L'un admira paisatges, l’altre amoïna a preguntes, aquest—aquesta—corre adalerat a la cassa   del bolet—si n’hi han—i   torna a  voltes amb una bella provisió de mataparents, aquell   abasta pinyes... Lo que ningú es descuida d’arreplegar és un tronc ramat, una herba estranya o un pom de  floretes: la poesia bucòlica s’imposa;  pels pintorescs corriols de la muntanya la Natura l’inspira i pel voltants de la casa també n'inspira aquella deliciosa oloreta dels po­llastres que es van rostint.

Aquesta tessitura va aguantant-se tot el dia: durant l’alegre dinar, en les visites a la font, en la tornada; només té un parèntesis, el de la visita a la Mare de Deu a  la qual  se li resa el rosari—depresseta quasi sempre, això si- procurant reconcentrar tota la devoció que, en dies així també sembla que no vulgui estar quieta, després segueixen els goigs d’alegre tonada que renova el bullici i exciten les gargamelles: ja no pararan les cantúries fins a arribar a casa. Molts n'hi ha, no obstant, que dintre l’església no s’acontenten de resar-hi i cantar; són els que senten l’afany de l’immortalitat, el deliri de l’epigrafia, i amb un carbó, un llapis o una eina punxeguda qualsevol omplen les parets de noms i dates, pensaments místics i bertranades dignes de qualsevol àlbum. «Nomina stultorum semper inveniuntur in parentibus» deia un francès i tenia tota la raó.

No es estrany, d’altra part, la tradicional afició que tenim la gent de per aquí a anar a Puiglagulla. Deixant de banda l’aspecte devot que en fou l’iniciador i principalment la manté, bé ens mereixem els habitants de la Plana algun dia d’expansió bosquetana, i quan pot anar a cercar-se en aquells cims hermosíssims, en aquella aresta que ens descobreix tant de prop una feréstega immensitat emboscada, la Guilleria, el Montseny i des d’on, girant-nos, dominem aquella esplanada que els altres dies anem resseguint avui per aquí, demà per allà en passeigs que des de tant alt ens semblen ridículs, val la pena d'emplear-hi un dia al any i tants com es puguin. Per la meva part, aprofito totes les oca­sions que es presenten: tant debò que no siguin poques i que d’aquí a unes quantes dotzenes d’anys pugui escriure’n—i vostès llegir-ne- una altra Petita crònica. Amen.

JOHAN DE VICH

Gazeta Muntanyesa, 31 d'octubre

1906 - S'aixeca globo amb trapezi

Diumenge a la tarda al corral d'en Jan Vilá s’hi aixecà un globo que portava penjat en un trapezi a un negrito. La gent que presencià l'aixecada del globo fou bas­tant nombrosa, abundant més la que hi havia fora del local clos que no pas la que hi havia dins. Volem fer notar la particularitat vital de que aquests últims pagaven en­trada. El globo travessà la Ciutat i anà a caure entre l’Era del Capellà i la Torre de les pusses. No hi hagué necessitat de cap barca de salvament, ja que, per fortuna no anà a caure al riu, en qual desgraciat cas, els anuncis donaven les degudes ins­truccions per acudir en auxili del aereonauta y, fins oferien un premi al primer banquer que acudís en son auxili. Ens ale­grem que el viatge hagi anat tant bé i sen­tim que la safata no hagués anat més abundant. Hem sentit a dir que diumenge s’engegarà el mateix globo en la Plaça Ma­jor.

Gazeta Muntanyesa,  24 d'octubre

1906 - Petites Cròniques: l'estiu s'acaba

Petites cròniques

L’estiu s’acaba! Els balnearis van buidant-se, els estudiants fan la maleta, els bons pagesos, experimentant la sensació de qui es treu un pes de sobre, veuen tornar als seus amos cap a Ciutat. Ja els sardanistes po­den donar l’abast a les festes majors i les viles i poblets que tenien colònia, aviat po­dran passar balanç de la temporada.

«Un quasi bé arriba a enyorar el fred; també tenen el seu encís les llargues vetlles passades explicant contes a la vora del foc i desfermant la fantasia mentre per fora  corre desfermada la  tramuntana....

L’esperit a l’hivern es replega, es contrau de la mateixa manera que la vida es con­centra en les grans poblacions i tot lo que a l’estiu és activitat difusiva, quan fa fred es converteix en intensitat reclosa. L'hivern es una mena de lente convergent: l’estiu, di­vergent; per això al hivern l'esperit se sent enèrgic i a l’estiu, lac, escampat...

En això de la temperatura, com en tot lo del  mon, no regna pas concordança de gustos. L'un exclama: a mi doneu-me l’estiu! i   l’altre   respon: a  mi doneu-me l’hivern! Sense contar-hi encara  als eterns  reganyosos que sempre abominen de l’estació que travessen. Doncs jo, optimista de mena, trobo l’estiu magnífic, ple  d’atractius, amb les se­ves excursions,  les  seves festes, les seves viles d’aigües, les seves  migdiades, les seves fontades... Mes, potser hi hauria estiu si no existís l'hivern? Podríem  aguantar  dotze mesos d’envelats, flaires camperoles, pols de carreteres, vagons de ferrocarril, tractes amb pagesos i nits de suor?  Trobo que és de pura necessitat la incubació  sota la capa, el tapaboques o el gabán  de les  energies que passat Sant Joan de juny trenquen la closca.

El canvi radicalíssim que en la vida so­cial porten les lleis astronòmiques és con­siderat imperiós i tothom que pot se'n va a escampar la boira a l’estiu tot esperant—al menys aquí a Vic—que acampi durant bona part del hivern. i ara, en aquest temps, la gent se'n torna cap a caseta i aviat, iniciada la crisis de les payoles, les senyores començaran a mirrar-se figurins de paletot i els homes es posaran armilla; les orenetes d'hivern estan a punt d'arribar: les castanyeres ja netegen llurs fogaines i nostres seminaristes desarraconen les capes solfejades i els acordions que es posen al cap.

L’estiu s'acaba, els forasters marxen. La impertorbable placidesa de la vida vigatana arribarà prompte al punt culminant. Als qui únicament sobre el mapa podem contemplar durant llargues mesades l'elegant côte d'azur i al natural, sols de correguda les no tant famoses platges de la Barceloneta o de can Tunis, no ens resta més que esperar estoica­ment els primers freds amb tota la seva trista remor de fulles seques i plany de campa­nes que toquin a morts.

JOHAN DE VlCH.

Gazeta Muntanyesa, 19 de setembre

1906 - Circ

Dissabte inaugurà les seves instructives sessions el Gran Circo Salón que l’Ajuntament ha permès que se’ns plantifiqués al millor lloc d’esbarjo que tenim, o sigui a la Plaça d’en Balmes. Per correspondre al favor dispensat a la companyia acrobàtica, gimnàstica i mímica, aquesta amb una finura vertaderament francesa i pròpia dels Monsieurs de que està composta, ens ha tornat l’obsequi qualificant a la nostra Ciutat de la manera com correspon a qui permet aquestes coses, i així en els programes, impresos a Barcelona per millor glòria nostra, ens ha aixecat fins al punt de titolar-nos Villa de Vich. Merci, messieurs, merci bien!

Gazeta Muntanyesa, 19 de setembre

1906 - Carrer Manlleu a les fosques

Al carrer de Manlleu fa tres dies que hi ha un llum que no crema, amb lo que els que van a la font han d’estar a les fosques. També els veïns d’aquell carrer han de tornar-se a queixar de la falta d’intensitat llumínica en totes  les bombetes elèctriques durant les hores que està oberta l'Escola de Dibuix. Amb això principalment aquell veïnat pogué observar que havien començat el nou curs.

Gazeta Muntanyesa de 19 de setembre

1906 - Indústries vigatanes: La Farinera

INDÚSTRIES VIGATANES

 

La farinera dels Srs. Pujols i Vallés

Atentament invitats pels seus propietaris hem visitat la farinera dels Srs. Pujols i Vallés que fa pocs dies començà a funcio­nar en el local de la fàbrica del Sucre que abans estava destinat a la refineria.

La visita ens deixà intensament impressionats, i amb franquesa ho confessem, no ens crèiem trobar-hi una instal·lació tant perfec­ta i municiosa com aquella. Prou que ens ho digué un senyor que casualment s’acomboià amb nosaltres,  pràctic en la matèria per haver treballat en algunes farineres i haver-ne recorregut vàries de Catalunya i d'Espanya.—Difícilment, deia nostre com­pany casual, hi  haurà altra farinera que treballi  amb més polidesa que aquesta; podran produir més però lo que és obtenir un treball més perfecte quasi bé m’atreviria a dir que és impossible.—

I efectivament després de recorregudes totes les sales i vist amb detenció el funcio­nament dels sens fi de mecanismes que hi han col·locats, amb l’explicació verbal que de cada un d’ells ens feren els senyors Pu­jols, Vallés i el moliner amb una amabilitat fora de mida, un, encara que sigui llec en la matèria, en queda amb el convenciment de que amb dificultat podria presentar-se’ns una farinera més ben montada.

A la planta baixa hi ha la tramuja que engoleix el grà que de seguida passa per di­versos purgadors quins mecanismes són dignes d’ésser vistos per la manera engi­nyosa com transformen els moviments. El blat purgat després de passar per una sèrie de cilindres i pujar, baixar i tornar a pujar els tres pisos que ocupen les diverses dependències, queda transformat en farina i ben separades les classes i les vàries desferres, i totes aquestes operacions són fetes amb una  netedat  tant gran  que no es nota pols de farina en lloc.

Els cilindres portaven la marca de la casa Robinson, d'Anglaterra i la demés maquinària és de construcció  catalana, del senyor Andreu Morros qui s’ha cuidat  a més de la instal·lació de tota ella. Mou la maquinària un electro-motor de la casa Siemens-Schuckert de 50 H. P. Quan entràrem al quarto a on és col·locat, treballaven a 40 ampers i amb un voltatge quelcom superior als 500. El maquinista ens digué que ordi­nàriament treballaven a 50 ampers i al dir-nos això, aprofitàrem l’ocasió per fer-li algunes preguntes que quasi bé podrien motejarse de tafaneres, i que solament les ga­nes d'enterar-ne a nostres lectors ens deci­diren a fer-les, contestant-nos tant detalladament que sapiguérem molt més de lo que ens havíem proposat saber.

La farinera dels senyors Pujols i Vallés treballant les 23 hores diàries que l'Hidràulica dona la corrent, pot moldre 20.000 Kg. de gra que, en números rodons, equivalen a 400 quarteres. Per convertir el gra en farina es tarda no més que deu minuts i els treballadors empleats en la molta durant dia i nit no passeu de 11.

Agraïm les immerescudes atencions que els seus propietaris ens tingueren durant la visita i els desitgem prosperitats en el nou negoci.— LlucIÁ.

Gazeta Muntanyesa, 15 de setembre

1906 - Nova maquinària a la fàbrica del "Sucre"

Dilluns vinent començarà a funcionar la nova farinera que la Sra. Viuda de Pujols ha establert en els espaiosos locals de la fàbrica del sucre. La maquinària serà mo­guda per un electro-motor de 50 H. P. pro­cedent de la casa Siemens-Schuckert.

Gazeta Muntanyesa, 1 de setembre.

1906 - Petites cròniques: Carn en mal estat

Petites cròniques

Amb tota la innocència un pobre vell que anava fet un perdulari per aquets carrers em contestà al insinuar-li la conveniència de que es deixés recollir en un asil: I cah, home! no veu que allà els donen la «bola»?

Aquesta sortida que em va  fer partir de riure i  al mateix temps m’augmentava la llàstima envers aquell pobre de cos i d’es­perit, avui podríem fer-la, i no com a xiste, els vigatans quan la criada nos crida a taula. Perquè s’ha averiguat un  d’aquests dies, que els seductors bistecs i les apetito­ses costelletes, que en una plata més o menys ben guarnida ens presenten als que tenim la desgracia d’haver de menjar per viure, són ni  més ni menys com las morcillas qui els municipals i serenos donaven als gossos; no més que en lloc d’estricnina ens hi planten una altra mala cosa que en diuen nivelina i les «boles» que per aquells animalets eren fetes amb talls de llonganissa bona, per les persones les arreglen amb carn pudenta.

Per alguna cosa ha progressat la Química, deuen pensar certs carnissers i no es pas cas de llençar així com així la carn passada, que un clavo saca otro clavo i l’efecte de les metzines ja traurà a la gent el regust i el fàstic. Un cap de bestiar mor de mala mort? Doncs cap a Calldetenes a escorxar-lo, que els de Vic ben arregladet ja se'l cruspiran. De passada s’aprofita l’ocasió de protestar contra l’odiós impost de consums estalviant-se de pagar-lo, perquè sem­pre hi han burots que baden...

Si es cert lo que referent a tot això he llegit en els periòdics de la setmana passa­da, no comprenc com no tenim  encara de reixes endins a algun dels del tallant. Seria ridícul anar amb multes i amonestacions a aquesta mena de gent: que una part dels di­ners   estafats al públic ingressin, en forma de penyora, a les caixes de l’Administració, poc ens importa; lo interessant, lo impres­cindible és que es retirin permisos i es procu­ri portar a respectuosa distancia als que ve­nen a tractar-nos com a xinos i com a hienes puix que després del timó del pes nos endossan vianda corrompuda i amb la correspondiente dosis de veneno, com deien els bans del Alcalde abans d’haver-hi lacero municipal.

Qui sigui confrare que prengui candela.

JOHAN DE VICH

Gazeta Muntanyesa, 29 d'agost

1906 - Aigua per a la Ciutat

Les aigües del «Pas»

Dies abans que ve parlant-se d’un projecte que no vacil·lem en qualificar d'altament utilíssim si per cas s’aconsegueix dur-lo a terme, per a la nostra Ciutat. Dient tant sols que es tracta de conduir-hi un notable cabdal d’aigües, tothom ja comprendrà la capital importància que això té pels vigatans que tant escassos n'anem, tant pels usos de la vida domèstica, com per netejar el sol i subsòl on avui tots els mals gèrmens desgraciadament hi poden trobar abonat hostatge.

Es prou sabut que a la devesa del Pas hi brolla una notabilíssima quantitat d’aigua que se’n va de dret al Gurri perdent-se sens important aplicació directa. A algú se li ha acudit l’idea de que tal vegada seria eco­nòmicament possible portar-la a la Ciutat amb lo qual bon xic se remeiaria l'apreuant necessitat esmentada i a hores d’ara sem­bla que ja hi ha una pila de feina feta. No sols sobre el paper, puix, segons hem sentit a dir, els pressuposts i els plans estan ja molt adelantats, sinó també en la font ma­teixa és on s’han practicat actius tre­balls. Durant la major part dels dies d’aquesta setmana la molta gent que sol acu­dir a passejar  per aquell deliciós lloc i altres que han tingut esment de lo que es tractava, han pogut veure funcionar una potent bomba centrífuga que, per provar la resistència del manantial s’hi ha instal·lat. Anava moguda per un motor de cinc cavalls i durant hores i hores ha pujat un doll d’aigua que admirava a tothom; un canó de deu centímetres de diàmetre rajava ben ple i a certa velocitat, a pesar del qual no pogué estroncar-se encara el sobreeixidor: els intel·ligents calculaven en unes de sis a set centes plomes la quantitat cons­tant que pot obtenir-se’n.        

               

Per portar aquesta aigua a nostra Ciutat hi ha l’avantatja de que la conducció és molt curta, mes s’ensopega amb l’inconvenient del desnivell. Per pujar la columna líquida que representen 600 plomes a l’alçada que es necessita –que sempre serà de 30 o 35 metres sobre el nivell del baix paratge on neix— fa falta una força considerable. Tenim entès que tot està previst i calculat; s’instal·laria un sistema perfeccionadíssim de bombes que funcionarien al impuls de motors elèctrics: la força que sobra a l’aigua de Caralps aprofitaria a la del Pas: curiós resultat de la transmissió de l'energia.

Ara sols falta que el projecte sigui rebut com entenem que es mereix. Es de creure que nostre Ajuntament secundarà aquestes ini­ciatives i aprofitarà l’ocasió que es presenta de fer alguna cosa per d’higienització de la Ciutat. Una empresa com aquesta per les utilitats que fa esperar bé es mereix la sim­patia que ha despertat i el recolzament de tots els que coneixen lo necessari que és resol­dre el problema de les aigües a Vic.

Gazeta Muntanyesa, 25 d'agost

1906 - Veterinari municipal inspecciona les carnisseries

Dijous passat el Veterinari municipal i policia complint ordes de l'Alcaldia feren una visita a les carnisseries d’aquesta Ciu­tat. El resultat fou altament satisfactori per tot Vic, puix que foren varies les carnisseries on s’hi trobaren focos de porque­ria la més asquerosa en forma de carn i desferres corrompudes, havent-n’hi encara més on se recolliren tots els útils per embalsamar els talls amb el líquid  anomenat nievelina que, com se sap, està prohibit per la llei, per constituir un activíssim verí que, encara que sigui en petites dosis, és altament nociu a la salut. Aquets descobriments causaren estupor, i més encara les declaracions d'alguns dels talladors de carn que feien servir la nievelina, puix que es de­mostrà que, amb tot i saber els pernicio­sos efectes que pot produir a la salut, era empleada sens com va ni com costa. Co­rren ja de boca en boca els noms dels carnissers collits el dijous, però si la cosa se repeteix tindrem gran gust en estampar-los perquè se’n pugui fer perpètua memòria i el públic sàpiga quins són els poc escrupolosos que posen son negoci enfront a la salut pública. No podem deixar de tributar un aplaudiment a l’autoritat municipal per lo fet dijous, esperant que la inspecció als carnissers se farà extensiva a altres establiments on se venen queviures. Per desgràcia en aquest punt hi ha molt que corregir i vigilar.

Gazeta Muntanyesa, 25 d'agost