1907 - La bandera de la Ciutat

Ara que el nostre Ajuntament sembla que vol donar aires més senyorials a la representació externa de la Corporació municipal, vestint als macers com uns reis d’armes del segle XV, i habillant als municipals amb traje de gran gala militar i fins donar-se el luxe d’un minyó com a lacayo per prestar certs menuts serveis, ens ha semblat ocasió bona per proposar una idea que temps hà ens balla pel cap i que no dubtem ha de ser ben rebuda. En aquests dies de la nostra festa, sembla que ve molt bé parlar de coses de la amada pà­tria. La ciutat de Vic, no té senyera municipal; perquè no ha de tenir-ne? Ja la teníem antigament una bandera municipal, i jo recordo perfectament el goig que feia en dies solemnials veure-la penjar de la balconada de la Casa Consistorial. Des de petits ens agradava anar-la a contemplar i admirar els magnífics brodats que ressaltaven sobre el camp de domàs vermell. Era una bandera que feia joc amb les dalmàtiques, també de domàs vermell, i gualdrapes que servien pels heralds en els dies de jura de Rei nou; i és probable que tot aquell joc sumptuós de roba s’hagués estrenat per la jura de Carles III, i segons noticies feren fer peces iguals els tres municipis de Manresa, Mataró i Vic. Manresa encara conserva els seus heralds i la seva bandera que la porta un cavall: i verdaderament fa molta festa eixir l’Ajuntament precedit d’aquella comitiva que no desentona pas encara que vagi vestida a l’antiga usança.

La magnífica bandera de Vic desaparegué per l’entrada dels carlistes l’any 1874, junt amb els vestits dels gegants que s’havien precisament estrenat l’any 1862 per les festes de la Canonització de S. Miquel dels Sants. El gegant portava una magnifica sobrevesta de vellut blau torquí, de la qual n’hem arribat a averiguar el seu actual servei; en va­ren fer un vestit per una Mare de Deu dels Dolors en una certa parrò­quia del Bisbat. Respecte de la ban­dera han sigut inútils totes les pesquises que hem fet, preguntant-ho als quefes de les forces que assaltaren la Ciutat; i sospitant que tal vegada no hagués sigut portada al príncep Don Carles, com a trofeu de guerra, una vegada que anàrem al palau de Loredan de Venecia, amb targeta de recomanació del mateix D. Carles perquè ens ho ensenyessin tot, i jo pogués veure si realment hi havia en aquell museu-armeria, en mig de tantes banderes militars carlistes i liberals, la bandera municipal de Vic que no hi havia anat mai a la guerra, i que amb facilitat hauríem pogut recobrar-la. Resseguírem amb la natural curiositat i una certa esperança totes aquelles habitacions plenes de trofeus i records de les tristes guerres civils; però la bandera vermella de Vic amb els seus grans escuts no la hi trobàrem.

Són moltes les ciutats que tenen bandera municipal, i algunes per cert la tenen molt gloriosa, com és la cèlebre Senyera de València que, quan surt de la Casa de la Ciutat, no surt mai per la porta, sinó que la baixen pel balcó, amb gran solemnitat i respecte. La bandera de Santa Eulàlia del Consell de Barcelona era tot un poema de gestes cíviques. I ja que nosaltres, els regionalistes, volem que els Municipis tornin a ser el que foren en els bons temps de la llibertat; aquest detall insignificant en apariència i d’aire merament decoratiu, no deixa de tenir la seva importància. La Ciutat de Vic podria tenir la seva bandera apropiada, amb les seves armes que són com les de Barcelona amb alguna diferència en la disposició dels quarters; i així com en dies de gala, en el pal de la torre consistorial, hi oneja la bandera espanyola, en la doble balconada de la Plaça Major hi haurien de poder contemplar els ciuta­dans la seva senyera com emblema de la pàtria nativa.

I quan hagués d’anar davant del Ajuntament en dies solemnes, i sem­pre que la Ciutat hagués de ser representada a fora, qui hauria de fer la guàrdia d’honor a la bandera, hauria de ser un piquet o estol dis­tingit del nostre Sometent urbà, del cos municipal armat, que és la salvaguàrdia de la pau i de l’ordre de la Ciutat. El Sometent de la Ciutat de Vic que és la pàtria de Jaume Callís, del famós jurisconsult qui primer tractà de la institució del Sometent, bé mereixeria ésser la escolta i «gonfaloniero», com deien els antics municipis italians de la bandera vigatana.

JaUMe Collell, Pbre.

Gazeta Muntanyesa, de 6 de juliol

1907 - Segadors barallats

Diumenge passat, a la tarda, dos segadors d’aquesta Ciutat que estaven treba­llant en un camp de darrera el Cementiri es disputaren resultant un d’ells amb una fe­rida de més de cinc centímetres a la cuixa. La ferida, amb tot, no revesteix pas verdadera gravetat.

Gazeta Muntanyesa, de 3 de juliol

1907 - Galifardeus atrapats

Ahir a la tarda hi hagué gran rebom­bori de pitos i crits a la Rambla de l’Hos­pital. Fou que els municipals agafaren a tres o quatre galifardeus i un d’ells se’ls esca­pà; aquest, que era el conegut Cararach, fou novament agafat a les deu de la nit i, lli­gat i tot, pogué novament escabullir-se de les mans dels que el prengueren.

Gazeta Muntanyesa, de 3 de juliol

1907 - Petites cròniques: Convit als forasters a les festes de Sant Miquel dels Sants

Petites cròniques

Sr. X. N.

Molt amic meu: si estàs disposat a venir uns quants dies a fer de foraster, me’n ale­graré moltíssim, tant pel gust que tindré en obsequiar-te, com perquè vegis que en aques­ta terra també sabem ficar l’olla gran dins de la xica quan convé.

Demà comença la nostra festa major i si et decideixes a venir i tens prou resistència física per aguantar un xàfec de 10 dies de festejos, em sembla que quedaràs convençut de lo que van errats els que ens motegen d’ensopits. Veuràs com d’aquesta Ciutat no sols en neixen llangonices ben fetes, canaris extra i capellans que acrediten la marca, sinó que també som especialistes en deixar als forasters rebentats.

Vine, caríssim, que encara que m’ho re­sultis si acceptessis mon convit, no em sabrà pas greu; mira d’arribar ja demà perquè al vespre donen vermouth al Teatre en forma de concert: diu que són un parell aquest tal Marshall i la madama D’Alma, capaços de fer desvetllar fins als que vagin al Teatre per avençar son. Si ens vaga, també anirem al Passeig que l’han guarnit amb una bombe­ta a cada arbre.

Pel dia de Sant Miquel t’espera el tro gros: ja em tornaràs la resposta quan hagis sentit el sermó que ens farà un frare valencià que es diu Pare Medina: només vull avençar-te que quan el vegis pujar a la tro­na et facis paga de que està a punt de sortir un tren exprés; la seva oratòria va a 100 Kilòmetres l’hora i té l’encís dels grans ràpids: la velocitat i el luxe.

El pendonista de la processó, ja no cal dir-ho, és el diputat, que enguany s’escau carlí. Potser no t’inspirarà gaire devoció aquest acte religiós, perquè generalment s’hi va amb un recolliment que esparvera; fins el Sant Miquel del tabernacle guaita enlaire per no haver de veure als seus acompa­nyats! Això jo ho atribueixo a que molts que van amb blandó es deuen creure que fan la passada del ball...

De balls... Vàlgans Terpsícore! Si vens amb les articulacions gota llatines ja t’asseguro que tindràs feina. Sardanes per esmorzar, per berenar i per sopar; a la nit, agarrao en deu mil sales i al envelat, tornabodes... Això semblarà un joc de baldufes.

Tindrem òpera; dos estrenos, l’un amb fenòmeno i tot serà nada menos que l’Utor!

D’això del bou lo més notable és l’empresari, ja te’l faré conèixer. Ara, a corrida ja em dispensaràs que no t’hi acompanyi: estic delicat del ventrell.

Aquestes festes i infinitat d’altres podràs aprofitar si em vens a veure: sentiria que no ho fessis pel doble motiu de que trobaria en falta la teva companyia i la revenja que tinc projectat prèndrem. El teu amic

JOHAN DE VICH.

Gazeta Muntanyesa, de 3 de juliol

1907 - Esperanto III

LA NOVA LLENGUA

III

Donades les avantatges pràctiques que porta l’esperanto en sí, no va estranyar que demostrada la seva utilitat baix tots els punts, al mateix temps que progressava fundant-se societats per la propaganda, es feien obres que aixecaven a l’Esperanto al reconeixement,  per part de tots, com la única llengua   auxiliar internacional, cabent-li l’orgull d’haver fet institucions i obres que havien de donar un gran pas en la marxa progressiva de la humanitat.

En 1904 va aparèixer una Revista cien­tífica redactada completament en Esperanto i publicada sota la direcció de savis eminents. Degut a la propaganda de la «Sciencia Revuo» es va fundar l’associació científica Esperantista, destinada a reunir els savis de tot el món i treballar per la introducció del Esperanto en tots els Con­gressos i Revistes científiques. I gràcies a les gestions de Mr. René, privat docent de la Universitat de Ginebra ha sigut establert en aquesta població un despatx científic que s’ocupa actualment d’enviar 80.000 circulars als intel·lectuals i professors de les Universitats d'Europa, per proposar la reunió que tindrà lloc en el pròxim Congrés de Cambridge.

En un altre sentit; la iniciativa de Mlle Tabillón d'Her ha servit per donar-li al Es­peranto una de les seves aplicacions utilíssimes. Es tracta de sa introducció entre els cecs. Sabut es lo difícil que era avui dia que els cecs es poguessin servir de les volumino­ses gramàtiques de les llengües naturals, ja que la impressió en Braille és realment irrealitzable. Per altre part les obres lituàcies que es poguessin traduir en una sola llengua auxiliar, havien de trobar una propagació més fàcil, i una economia grandíssima en el preu de cost, que permetés estar al alcans de tothom. Mr. Th Cart de París, un dels que més treballen per aques­ta obra que podríem anomenar benèfica, ha creat una Revista mensual «Esperanto Ligilio», impresa  tota en caràcters Braille.

Però els juristes sembla  que no s’han quedat pas  enrere a jutjar per els treballs que desde el Congrés de Ginebra venen fent, havent quedat constituïda una  socie­tat  internacional de  juristes amb l’objecte de fer conèixer  l'Esperanto  als advocats, procuradors, homes de lleis i facilitar les relacions d’assumptes entre els juristes esperantistes de diferents països. Aquesta societat compta amb membres representants de set nacions.  Una secretària establerta a  Boulogne sur Mer permet als juristes dirigir-se a ella demanant els posi en relacions amb   altres juristes esperantistes que els proporcionaran tota  classe d’informacions sobre les lleis, reglaments, etc, dels seus respectius països.

Per lo que es refereix als obrers s’han mostrat entusiastes partidaris, perquè ells havien d’esser els que toquin més aviat els resultats de l’Esperanto, ja que amb lo difícil, per no dir impossible de que un obrer pugui saber varis idiomes, sense l’Es­peranto tenia, com si diguéssim, la porta tancada a tota relació amb companys d’ofici d’altres terres. La representació dels Con­gressos internacionals estaven reservats als agitadors d’ofici que per ésser ells un xic instruïts eren els únics que podien prendre-hi part en les discussions, dels interessos professionals. Potser, els obrers pen­sant això han acordat, adoptar el Esperan­to en els Congressos successius que es facin. Una important Revista surt a París sota el nom de «Internacia Socia Revuo» ben redactada i que porta articles detallant el moviment obrer universal.

Els Catòlics dirigits per l’entusiasta esperantista M. l’Albé Peltier han fundat una Revista bastant ben teta «Espero Katolica», a més d’editar moltes obres que actual­ment s’estan traduint. Al Congrés de Gi­nebra S. S. Pius X va enviar la seva benedic­ció als Esperantistes Catòlics. Un ofici diví en Esperanto va ésser organitzat du­rant el mateix Congrés.

Respecte al Comerç l'Esperanto s’ha introduït fàcilment. La rivalitat de les na­cions per establir cadascú llur llengua,  i el desarrollo que pren avui dia l’industria en punts  fins  ara desconeguts feia pre­veure que l’home de negocis  havia d’invertir la major part del temps en l’estudi de les llengües vives, si  volia intervenir en el concert universal.  Moltes i  impor­tants cases estrangeres admeten correspon­dència en  Esperanto per catàlegs, cir­culars, totes escrites en dita llengua.

El que ajudarà molt als comerciants és l'establir en totes les poblacions «Esperan­to Oficejo», és a dir, despatxos que esta­ran en particular a disposició dels comer­ciants i industrials, traduint cartes, catàlegs i resolent qualsevol dubte que hi hagi en la correspondència.

Molt podria dir sobre tot lo que s’ha fet en un temps relativament curt, però n’hi ha hagut prou en explicar quelcom per fer-se càrrec d’aquesta magna organització esperantista, que treballa sens descans per la consolidació definitiva de «La Nova Llengua».

YAKO KAMABAL,

d'«Espero Kataluna»

Gazeta Muntanyesa, de 24 de juliol.

1907 - Esperanto II

LA NOVA LLENGUA

II

Reconeixent lo complicades y difícils que són les nostres llengües naturals, s’ha de proclamar necessàriament com a verdadera llengua internacional, a l’Esperanto, ja que està, fins a l’abast de les persones de més escassa cultura: és la única llengua que al mateix temps de reunir la riquesa d’expressió com la qui més, té una flexibilitat i modulació admirables, com així ho han reconegut lingüístics de tanta vàlua, com Max Muller i L. Blaufront, aquest darrer va abandonar un sistema de llenguatge inventat per ell, i es convertí en un propagandista entusiasta del Esperanto a França.

Essent com és l’Esperanto una llengua eminentment lògica y pràctica, per par­lar, no hi pot haver cap idiotisme ni excep­ció que imposi el treball penós de tant es­tudi com succeeix en les altres llengües. El Dr. Zamenhof ha procurat amb una perfectíssima construcció reduir a 16 regles tot el fonament gramatical.

Sols esposar-ne algunes, demostraran clarament la perfecció de com és feta.

L’article determinat es sols LA qui serveix pel masculí i femení: pel singular y plural. L’article indeterminat no existeix. Els gèneres tampoc existeixen; sols hi ha sexes,  essent  masculí tots els homes  y animals de dit sexe;   y femení de la ma­teixa manera les dones o  animals de dit sexe y neutre totes les demés coses inanimades, ja que ¿quina raó hi ha de que nosaltres, diguem el bastó y la cadira aquest canvi de gèneres, quan si poguéssim esbrinar-ho, tal vegada resultaria tot el contrari?

Les vocals o, a, e, i, posades a continuació de l’arrel d’una paraula, la converteixen respectivament en substantiu, adjectiu, adverbi o infinitiu de verb.

parol,  arrel  de  paraula, es forma:

parol-o                  parol-a                   parol- e                  parol- i     

paraula                   oral                   verbalment                parlar

Els verbs que són regulars tenen tots la terminació infinitiva igual: i. Els temps es caracteritzen per les següents terminacions:

Present                  -  as

Passat                    -  is

Futur                     -  os

Condicional         -  us

Imperatiu             -  u

L'Esperanto es compon d’arrels la gran part extretes del llatí que són conegudes per la majoria dels idiomes europeus, ja que fins l’anglès, el rus y l’alemany, les llen­gües menys llatinitzades, no deixen de tin­dre un deu o quinze per cent de paraules d’origen llatí, havent buscat el Dr. Lamenhof el major nombre possible d’elements internacionals, combinant els afixes (sufixes y prefixes) de tal manera, que simplifiquen la llengua, suprimint el devassall de paraules que fatiguen la memòria, tenint que retenir mots y més mots. Posaré un exemple: amb afixe mal dona idea contraria a la del que signifiqui l’arrel, així longa vol dir llarg mallonga, dirà curt, utila, útil malutila, perjudicial.

Em sembla que l’abreviació val la pena que es tingui en compte al veure de seguida el significat del que un vol dir; que és el que s’ha de buscar, en una llengua Internacional, per que sigui verdaderament auxiliar.

De paraules similars al català, podria citar-ne alguns centenars, sols posaré unes quantes de mostra: multa, molt, dolia, dols; drapo, panyo; faruno, farina, falsa, falsificar; flaro, flaire; fonto, font; forta, fort, etc., etc.

Respecte a la pronunciació som sens dubte nosaltres els més afavorits, ja que donada la varietat de fonètica del català, tots els sons de l’Esperanto, ens són ja coneguts.

Yako Kamabal,

 d'«Espero Kataluna»

Gazeta Muntanyesa, de 6 de juliol

1907 - Esperanto I

LA NOVA LLENGUA

I

Quan totes les proves portades a cap pels savis en la confecció d’una llengua artifi­cial havien fracassat, des dels esforços del cèlebre Leibnitz fins Schleyor amb el seu fa­mós Volapück, verdaderament era de creu­re que ja no seria possible crear una llen­gua internacional que servís d’auxiliar per les relacions mundials: una llengua sense excepcions ni irregularitats, fàcil y comprensible per les seves senzilles regles y que es fes adaptable a tots els pobles per la seva pronun­ciació y senzillesa.

Un home conegut a Varsòvia per son ta­lent y modèstia, el savi polonès Doctor Zamenhof demostrava al mon sencer el 1887 com clarí anunciant esplendorosa victoria, la veritat de la nova llengua, que serviria per a que els pobles comprenent-se s’estimessin y esdevingués un lligam poderós per la frase y progrés universal.

En veritat, el Dr. Zamenhof va salvar amb sorprenent habilitat tots els esculls di­fícils de franquejar, en la creació d’una llengua, y es que ell seguint el ideal conce­but des de la seva primera joventut, ha consa­grat tota la seva vida al estudi de totes les llen­gües, sempre amb la resolució ferma de poder arribar a la creació somniada, sense que fessin mella en ell les burles y crítiques dels que dubtaven de sa magna obra.

Ell amb sa constància ha presentat al mon la més gran obra de cultura social realitzada en el darrer segle.

La necessitat que s’anava sentint cada dia més, d’una llengua auxiliar, és a dir una segona llengua  que tothora sàpigues, al costat de la nadiua, ha fet que el Espe­ranto una vegada reconeguda sa importàn­cia s’hagi consolidat   relativament, en poc temps, per tot arreu. I es que com diu molt bé M. Beafront  «On a tout fait pour raprocher les corps, rien pour raprocher les esprits» doncs, malgrat la facili­tat amb que un es transporta d’un país a al­tre els medis de comunicació moral estan a l’altura dels temps més primitius. Per això l’èxit ha sigut gran y espontani, contant-se avui centenars de societats esperantistes repartides en tot el mon  y més de 30 Revistes que propaguen en tots els països la nova llengua. El nombre de cursos és con­siderable fent  preveure  un resultat enco­ratjador. Solsament a París hi ha oberts 30 cursos. A les escoles de Comerç d'Anglate­rra és estudiat l'Esperanto en preferència especial a les  altres llengües, y com una de les assignatures obligatòries.

Darrerament a França ha estat presen­tada a la Cambra un projecte de Llei subscrita per seixanta sis diputats, demanant si­gui estudiada a les escoles de 1.ª ensenyan­ça. Dit projecte ha estat acceptat y entregat a dictaminar a la comissió nacional d’escoles de la qual n'és president Mr. Boisson, un dels diputats firmants del projecte. Donats els treballs que es fan a Vic per la constitució d’un grup esperantista y el interès que ha despertat en aquesta Ciutat aquesta manifestació de cultura, procuraré en successius articles demostrar la importància del Esperanto a fi d’aconseguir introduir aqui l’entusiasme que per tot ha despertat la novella llengua que porta en el seu sí el germen d’amor a l'Humanitat; l’eco d’aquell «estimeu-se els uns als altres» predicat fa prop de 2.000 anys y desoït per la majoria dels homes.

Yako Kamabal.,

 d'«Espero Kataluna»

Gazeta Muntanyesa, de 28 de juny.

1907 - Nacimiento del heredero de la Corona

               Alfonso XIII, la Reina Victoria y el Príncipe de Astúrias (NUEVO MUNDO. Fot. Resines)

Cuando se estaba tirando el número anterior de El Norte Catalán se recibió en esta ciudad la noticia del alumbra­miento de D.^a Victoria Eugenia de Battemberg, esposa de Don Alfonso XIII.

Salieron, pues, fallidos los datos oficia­les que, con gran aplomo y seriedad, habían anunciado los profetas de la Gaceta.

El fausto suceso (esta es la frase obliga­da) no tardó en ser del dominio público en toda la ciudad, a pesar de lo avanzado de la hora. La charanga  militar colocada frente al cuartel dio una serenata hasta altas horas de la noche, serenata que se repitió el día siguiente, mañana y tarde.

El Ayuntamiento probablemente no se enteró de la noticia hasta dos días después, o sea,  hasta el domingo, en cuya mañana hizo engalanar el balcón principal de las Casas Consistoriales y ordenó que la Banda municipal,  a pesar de la lluvia (¡no faltava más!), recorriera las ca­lles de esta ciudad al son de alegres piezas, para que la buena nueva llegara a conocimiento de todos, aún los que viven más apartados de los asuntos y aconteci­mientos políticos. Además, aunque la ale­gría oficial, o mejor dicho, municipal lle­go un poco tardía, pero hay que confesar que fue completa, pues, al regocijo de la mañana hay que agregar el escogido con­cierto que dio la propia Banda municipal frente las Casas Consistoriales, también con acompañamiento de lluvia como por la mañana, y ante una concurrencia inmensa que no bajaría de unas dos do­cenas de personas. No está la Magdalena para tafetanes, y menos en tiempos tan húmedos.

El lunes se cantó un solemne Te-Deum en la Catedral, al que, como es costumbre en casos semejantes, asistió pura­mente el elemento oficial. Fue celebrante el Gobernador eclesiástico, S. P.

Con motivo del nacimiento del nuevo príncipe real, D. Alfonso ha indultado ocho reos de muerte, ha dado un rancho extraordinario a todas las tropas y repar­tido muchas limosnas.

Para una nación, el nacimiento de un niño que puede en un día dado ser rey, es un acontecimiento. La alegría oficial se desborda; pero todos cuantos aman verdaderamente a la nación, en vez de lanzarse a manifestar su alegría oran, ni entristecidos ni alegres, pero si pregun­tándose, ¿será un Felipe II? ¿será un Car­los II?

Claro es que con el régimen constitu­cional los reyes quedan reducidos a la más mínima expresión, pero así y todo ¡va tan inmensa diferencia de un Felipe II a un Fernando VII!

Antiguamente la personalidad del Rey determinaba la importancia de las nacio­nes, y la Roma decadente se sostenía do­minando, por las dotes del gran Teodosio; a un Enrique IV sucedía una Isabel admi­rable; y la España de los Austrias, en cambio, se mudaba en la España de los Borbones.

Por eso para quien de veras ama a Es­paña el nacimiento de un príncipe que parece llamado a ser Rey, es motivo de oración, más que de irreflexiva alegría.

No se trata del hecho en cuanto signi­fica una bendición para la familia, porque a esa alegría particular nos asociamos todos; se trata del interés que la nación tiene en que el recién nacido sea un ex­celente Príncipe digno de ser educado por un Fenelón o por un Saavedra Fa­jardo.

El Norte Catalán, 18 de mayo

1907 - Ajuntament: Satisfacció pel naixement del "futur" Rei d'Espanya

                Alfons XIII tenint als seus braços al Príncep d'Astúries (NUEVO MUNDO 1907 - Fot. de Resines)

Sessió del Ajuntament de Vic.—Se celebra abans d’ahir assistint-hi els senyors Riera, Camps, Forcada, Vilanova, Palomas, Verdaguer, Ba­qué, Masferrer, Puig, Ferrer i Bertrana.

S’aprovà l’acta de la sessió anterior.

El senyor Alcalde donà compte del naixement del príncep d'Asturies i dels actes realitzats en aquesta per celebrar-lo. E1 Consistori acordà haver-se’n assabentat amb satisfacció.

Gazeta Muntanyesa, 15 de maig

1907 - Prohibit el pas de carruatges i animals per certs carrers

L’altre dia un home que menava un animal i que segurament no sabia que l’autoritat tingués prohibit al carrer de l’Embrolla el paso de carruages y caballerías, hi passà i al tombar pel carrer dels Argenters el cabo de municipals l’obligà a recular i donar la volta. Si està prohibit perquè se l’obligà a tornar-hi a passar? Si al complir l’ordre del cabo de municipals es troba al capdavall del carrer amb altre mu­nicipal i l’obliga a fer lo mateix, creiem haurien aconseguit fer tornar boig a aquell pobre home i si aquest últim municipal les emprèn en plantar-li una denuncia, qui hauria pagat la multa, l’amo del animal o el cabo de municipals? L'única raó que creiem pot disculpar és la de que el zelós cabo creu en bona fe que el prohibir el pas de carruatges i animals per certs carrers es fa no perquè aquestos siguin estrets sinó per marejar als veïns.

Gazeta Muntanyesa, 22 de juny