II
Reconeixent lo complicades y difícils que són les nostres llengües naturals, s’ha de proclamar necessàriament com a verdadera llengua internacional, a l’Esperanto, ja que està, fins a l’abast de les persones de més escassa cultura: és la única llengua que al mateix temps de reunir la riquesa d’expressió com la qui més, té una flexibilitat i modulació admirables, com així ho han reconegut lingüístics de tanta vàlua, com Max Muller i L. Blaufront, aquest darrer va abandonar un sistema de llenguatge inventat per ell, i es convertí en un propagandista entusiasta del Esperanto a França.
Essent com és l’Esperanto una llengua eminentment lògica y pràctica, per parlar, no hi pot haver cap idiotisme ni excepció que imposi el treball penós de tant estudi com succeeix en les altres llengües. El Dr. Zamenhof ha procurat amb una perfectíssima construcció reduir a 16 regles tot el fonament gramatical.
Sols esposar-ne algunes, demostraran clarament la perfecció de com és feta.
L’article determinat es sols LA qui serveix pel masculí i femení: pel singular y plural. L’article indeterminat no existeix. Els gèneres tampoc existeixen; sols hi ha sexes, essent masculí tots els homes y animals de dit sexe; y femení de la mateixa manera les dones o animals de dit sexe y neutre totes les demés coses inanimades, ja que ¿quina raó hi ha de que nosaltres, diguem el bastó y la cadira aquest canvi de gèneres, quan si poguéssim esbrinar-ho, tal vegada resultaria tot el contrari?
Les vocals o, a, e, i, posades a continuació de l’arrel d’una paraula, la converteixen respectivament en substantiu, adjectiu, adverbi o infinitiu de verb.
parol, arrel de paraula, es forma:
parol-o parol-a parol- e parol- i
paraula oral verbalment parlar
Els verbs que són regulars tenen tots la terminació infinitiva igual: i. Els temps es caracteritzen per les següents terminacions:
Present - as
Passat - is
Futur - os
Condicional - us
Imperatiu - u
L'Esperanto es compon d’arrels la gran part extretes del llatí que són conegudes per la majoria dels idiomes europeus, ja que fins l’anglès, el rus y l’alemany, les llengües menys llatinitzades, no deixen de tindre un deu o quinze per cent de paraules d’origen llatí, havent buscat el Dr. Lamenhof el major nombre possible d’elements internacionals, combinant els afixes (sufixes y prefixes) de tal manera, que simplifiquen la llengua, suprimint el devassall de paraules que fatiguen la memòria, tenint que retenir mots y més mots. Posaré un exemple: amb afixe mal dona idea contraria a la del que signifiqui l’arrel, així longa vol dir llarg mallonga, dirà curt, utila, útil malutila, perjudicial.
Em sembla que l’abreviació val la pena que es tingui en compte al veure de seguida el significat del que un vol dir; que és el que s’ha de buscar, en una llengua Internacional, per que sigui verdaderament auxiliar.
De paraules similars al català, podria citar-ne alguns centenars, sols posaré unes quantes de mostra: multa, molt, dolia, dols; drapo, panyo; faruno, farina, falsa, falsificar; flaro, flaire; fonto, font; forta, fort, etc., etc.
Respecte a la pronunciació som sens dubte nosaltres els més afavorits, ja que donada la varietat de fonètica del català, tots els sons de l’Esperanto, ens són ja coneguts.
Yako Kamabal,
d'«Espero Kataluna»
Gazeta Muntanyesa, de 6 de juliol
No hay comentarios:
Publicar un comentario