1907 - Esperanto III

LA NOVA LLENGUA

III

Donades les avantatges pràctiques que porta l’esperanto en sí, no va estranyar que demostrada la seva utilitat baix tots els punts, al mateix temps que progressava fundant-se societats per la propaganda, es feien obres que aixecaven a l’Esperanto al reconeixement,  per part de tots, com la única llengua   auxiliar internacional, cabent-li l’orgull d’haver fet institucions i obres que havien de donar un gran pas en la marxa progressiva de la humanitat.

En 1904 va aparèixer una Revista cien­tífica redactada completament en Esperanto i publicada sota la direcció de savis eminents. Degut a la propaganda de la «Sciencia Revuo» es va fundar l’associació científica Esperantista, destinada a reunir els savis de tot el món i treballar per la introducció del Esperanto en tots els Con­gressos i Revistes científiques. I gràcies a les gestions de Mr. René, privat docent de la Universitat de Ginebra ha sigut establert en aquesta població un despatx científic que s’ocupa actualment d’enviar 80.000 circulars als intel·lectuals i professors de les Universitats d'Europa, per proposar la reunió que tindrà lloc en el pròxim Congrés de Cambridge.

En un altre sentit; la iniciativa de Mlle Tabillón d'Her ha servit per donar-li al Es­peranto una de les seves aplicacions utilíssimes. Es tracta de sa introducció entre els cecs. Sabut es lo difícil que era avui dia que els cecs es poguessin servir de les volumino­ses gramàtiques de les llengües naturals, ja que la impressió en Braille és realment irrealitzable. Per altre part les obres lituàcies que es poguessin traduir en una sola llengua auxiliar, havien de trobar una propagació més fàcil, i una economia grandíssima en el preu de cost, que permetés estar al alcans de tothom. Mr. Th Cart de París, un dels que més treballen per aques­ta obra que podríem anomenar benèfica, ha creat una Revista mensual «Esperanto Ligilio», impresa  tota en caràcters Braille.

Però els juristes sembla  que no s’han quedat pas  enrere a jutjar per els treballs que desde el Congrés de Ginebra venen fent, havent quedat constituïda una  socie­tat  internacional de  juristes amb l’objecte de fer conèixer  l'Esperanto  als advocats, procuradors, homes de lleis i facilitar les relacions d’assumptes entre els juristes esperantistes de diferents països. Aquesta societat compta amb membres representants de set nacions.  Una secretària establerta a  Boulogne sur Mer permet als juristes dirigir-se a ella demanant els posi en relacions amb   altres juristes esperantistes que els proporcionaran tota  classe d’informacions sobre les lleis, reglaments, etc, dels seus respectius països.

Per lo que es refereix als obrers s’han mostrat entusiastes partidaris, perquè ells havien d’esser els que toquin més aviat els resultats de l’Esperanto, ja que amb lo difícil, per no dir impossible de que un obrer pugui saber varis idiomes, sense l’Es­peranto tenia, com si diguéssim, la porta tancada a tota relació amb companys d’ofici d’altres terres. La representació dels Con­gressos internacionals estaven reservats als agitadors d’ofici que per ésser ells un xic instruïts eren els únics que podien prendre-hi part en les discussions, dels interessos professionals. Potser, els obrers pen­sant això han acordat, adoptar el Esperan­to en els Congressos successius que es facin. Una important Revista surt a París sota el nom de «Internacia Socia Revuo» ben redactada i que porta articles detallant el moviment obrer universal.

Els Catòlics dirigits per l’entusiasta esperantista M. l’Albé Peltier han fundat una Revista bastant ben teta «Espero Katolica», a més d’editar moltes obres que actual­ment s’estan traduint. Al Congrés de Gi­nebra S. S. Pius X va enviar la seva benedic­ció als Esperantistes Catòlics. Un ofici diví en Esperanto va ésser organitzat du­rant el mateix Congrés.

Respecte al Comerç l'Esperanto s’ha introduït fàcilment. La rivalitat de les na­cions per establir cadascú llur llengua,  i el desarrollo que pren avui dia l’industria en punts  fins  ara desconeguts feia pre­veure que l’home de negocis  havia d’invertir la major part del temps en l’estudi de les llengües vives, si  volia intervenir en el concert universal.  Moltes i  impor­tants cases estrangeres admeten correspon­dència en  Esperanto per catàlegs, cir­culars, totes escrites en dita llengua.

El que ajudarà molt als comerciants és l'establir en totes les poblacions «Esperan­to Oficejo», és a dir, despatxos que esta­ran en particular a disposició dels comer­ciants i industrials, traduint cartes, catàlegs i resolent qualsevol dubte que hi hagi en la correspondència.

Molt podria dir sobre tot lo que s’ha fet en un temps relativament curt, però n’hi ha hagut prou en explicar quelcom per fer-se càrrec d’aquesta magna organització esperantista, que treballa sens descans per la consolidació definitiva de «La Nova Llengua».

YAKO KAMABAL,

d'«Espero Kataluna»

Gazeta Muntanyesa, de 24 de juliol.

1907 - Esperanto II

LA NOVA LLENGUA

II

Reconeixent lo complicades y difícils que són les nostres llengües naturals, s’ha de proclamar necessàriament com a verdadera llengua internacional, a l’Esperanto, ja que està, fins a l’abast de les persones de més escassa cultura: és la única llengua que al mateix temps de reunir la riquesa d’expressió com la qui més, té una flexibilitat i modulació admirables, com així ho han reconegut lingüístics de tanta vàlua, com Max Muller i L. Blaufront, aquest darrer va abandonar un sistema de llenguatge inventat per ell, i es convertí en un propagandista entusiasta del Esperanto a França.

Essent com és l’Esperanto una llengua eminentment lògica y pràctica, per par­lar, no hi pot haver cap idiotisme ni excep­ció que imposi el treball penós de tant es­tudi com succeeix en les altres llengües. El Dr. Zamenhof ha procurat amb una perfectíssima construcció reduir a 16 regles tot el fonament gramatical.

Sols esposar-ne algunes, demostraran clarament la perfecció de com és feta.

L’article determinat es sols LA qui serveix pel masculí i femení: pel singular y plural. L’article indeterminat no existeix. Els gèneres tampoc existeixen; sols hi ha sexes,  essent  masculí tots els homes  y animals de dit sexe;   y femení de la ma­teixa manera les dones o  animals de dit sexe y neutre totes les demés coses inanimades, ja que ¿quina raó hi ha de que nosaltres, diguem el bastó y la cadira aquest canvi de gèneres, quan si poguéssim esbrinar-ho, tal vegada resultaria tot el contrari?

Les vocals o, a, e, i, posades a continuació de l’arrel d’una paraula, la converteixen respectivament en substantiu, adjectiu, adverbi o infinitiu de verb.

parol,  arrel  de  paraula, es forma:

parol-o                  parol-a                   parol- e                  parol- i     

paraula                   oral                   verbalment                parlar

Els verbs que són regulars tenen tots la terminació infinitiva igual: i. Els temps es caracteritzen per les següents terminacions:

Present                  -  as

Passat                    -  is

Futur                     -  os

Condicional         -  us

Imperatiu             -  u

L'Esperanto es compon d’arrels la gran part extretes del llatí que són conegudes per la majoria dels idiomes europeus, ja que fins l’anglès, el rus y l’alemany, les llen­gües menys llatinitzades, no deixen de tin­dre un deu o quinze per cent de paraules d’origen llatí, havent buscat el Dr. Lamenhof el major nombre possible d’elements internacionals, combinant els afixes (sufixes y prefixes) de tal manera, que simplifiquen la llengua, suprimint el devassall de paraules que fatiguen la memòria, tenint que retenir mots y més mots. Posaré un exemple: amb afixe mal dona idea contraria a la del que signifiqui l’arrel, així longa vol dir llarg mallonga, dirà curt, utila, útil malutila, perjudicial.

Em sembla que l’abreviació val la pena que es tingui en compte al veure de seguida el significat del que un vol dir; que és el que s’ha de buscar, en una llengua Internacional, per que sigui verdaderament auxiliar.

De paraules similars al català, podria citar-ne alguns centenars, sols posaré unes quantes de mostra: multa, molt, dolia, dols; drapo, panyo; faruno, farina, falsa, falsificar; flaro, flaire; fonto, font; forta, fort, etc., etc.

Respecte a la pronunciació som sens dubte nosaltres els més afavorits, ja que donada la varietat de fonètica del català, tots els sons de l’Esperanto, ens són ja coneguts.

Yako Kamabal,

 d'«Espero Kataluna»

Gazeta Muntanyesa, de 6 de juliol

1907 - Esperanto I

LA NOVA LLENGUA

I

Quan totes les proves portades a cap pels savis en la confecció d’una llengua artifi­cial havien fracassat, des dels esforços del cèlebre Leibnitz fins Schleyor amb el seu fa­mós Volapück, verdaderament era de creu­re que ja no seria possible crear una llen­gua internacional que servís d’auxiliar per les relacions mundials: una llengua sense excepcions ni irregularitats, fàcil y comprensible per les seves senzilles regles y que es fes adaptable a tots els pobles per la seva pronun­ciació y senzillesa.

Un home conegut a Varsòvia per son ta­lent y modèstia, el savi polonès Doctor Zamenhof demostrava al mon sencer el 1887 com clarí anunciant esplendorosa victoria, la veritat de la nova llengua, que serviria per a que els pobles comprenent-se s’estimessin y esdevingués un lligam poderós per la frase y progrés universal.

En veritat, el Dr. Zamenhof va salvar amb sorprenent habilitat tots els esculls di­fícils de franquejar, en la creació d’una llengua, y es que ell seguint el ideal conce­but des de la seva primera joventut, ha consa­grat tota la seva vida al estudi de totes les llen­gües, sempre amb la resolució ferma de poder arribar a la creació somniada, sense que fessin mella en ell les burles y crítiques dels que dubtaven de sa magna obra.

Ell amb sa constància ha presentat al mon la més gran obra de cultura social realitzada en el darrer segle.

La necessitat que s’anava sentint cada dia més, d’una llengua auxiliar, és a dir una segona llengua  que tothora sàpigues, al costat de la nadiua, ha fet que el Espe­ranto una vegada reconeguda sa importàn­cia s’hagi consolidat   relativament, en poc temps, per tot arreu. I es que com diu molt bé M. Beafront  «On a tout fait pour raprocher les corps, rien pour raprocher les esprits» doncs, malgrat la facili­tat amb que un es transporta d’un país a al­tre els medis de comunicació moral estan a l’altura dels temps més primitius. Per això l’èxit ha sigut gran y espontani, contant-se avui centenars de societats esperantistes repartides en tot el mon  y més de 30 Revistes que propaguen en tots els països la nova llengua. El nombre de cursos és con­siderable fent  preveure  un resultat enco­ratjador. Solsament a París hi ha oberts 30 cursos. A les escoles de Comerç d'Anglate­rra és estudiat l'Esperanto en preferència especial a les  altres llengües, y com una de les assignatures obligatòries.

Darrerament a França ha estat presen­tada a la Cambra un projecte de Llei subscrita per seixanta sis diputats, demanant si­gui estudiada a les escoles de 1.ª ensenyan­ça. Dit projecte ha estat acceptat y entregat a dictaminar a la comissió nacional d’escoles de la qual n'és president Mr. Boisson, un dels diputats firmants del projecte. Donats els treballs que es fan a Vic per la constitució d’un grup esperantista y el interès que ha despertat en aquesta Ciutat aquesta manifestació de cultura, procuraré en successius articles demostrar la importància del Esperanto a fi d’aconseguir introduir aqui l’entusiasme que per tot ha despertat la novella llengua que porta en el seu sí el germen d’amor a l'Humanitat; l’eco d’aquell «estimeu-se els uns als altres» predicat fa prop de 2.000 anys y desoït per la majoria dels homes.

Yako Kamabal.,

 d'«Espero Kataluna»

Gazeta Muntanyesa, de 28 de juny.

1907 - Nacimiento del heredero de la Corona

               Alfonso XIII, la Reina Victoria y el Príncipe de Astúrias (NUEVO MUNDO. Fot. Resines)

Cuando se estaba tirando el número anterior de El Norte Catalán se recibió en esta ciudad la noticia del alumbra­miento de D.^a Victoria Eugenia de Battemberg, esposa de Don Alfonso XIII.

Salieron, pues, fallidos los datos oficia­les que, con gran aplomo y seriedad, habían anunciado los profetas de la Gaceta.

El fausto suceso (esta es la frase obliga­da) no tardó en ser del dominio público en toda la ciudad, a pesar de lo avanzado de la hora. La charanga  militar colocada frente al cuartel dio una serenata hasta altas horas de la noche, serenata que se repitió el día siguiente, mañana y tarde.

El Ayuntamiento probablemente no se enteró de la noticia hasta dos días después, o sea,  hasta el domingo, en cuya mañana hizo engalanar el balcón principal de las Casas Consistoriales y ordenó que la Banda municipal,  a pesar de la lluvia (¡no faltava más!), recorriera las ca­lles de esta ciudad al son de alegres piezas, para que la buena nueva llegara a conocimiento de todos, aún los que viven más apartados de los asuntos y aconteci­mientos políticos. Además, aunque la ale­gría oficial, o mejor dicho, municipal lle­go un poco tardía, pero hay que confesar que fue completa, pues, al regocijo de la mañana hay que agregar el escogido con­cierto que dio la propia Banda municipal frente las Casas Consistoriales, también con acompañamiento de lluvia como por la mañana, y ante una concurrencia inmensa que no bajaría de unas dos do­cenas de personas. No está la Magdalena para tafetanes, y menos en tiempos tan húmedos.

El lunes se cantó un solemne Te-Deum en la Catedral, al que, como es costumbre en casos semejantes, asistió pura­mente el elemento oficial. Fue celebrante el Gobernador eclesiástico, S. P.

Con motivo del nacimiento del nuevo príncipe real, D. Alfonso ha indultado ocho reos de muerte, ha dado un rancho extraordinario a todas las tropas y repar­tido muchas limosnas.

Para una nación, el nacimiento de un niño que puede en un día dado ser rey, es un acontecimiento. La alegría oficial se desborda; pero todos cuantos aman verdaderamente a la nación, en vez de lanzarse a manifestar su alegría oran, ni entristecidos ni alegres, pero si pregun­tándose, ¿será un Felipe II? ¿será un Car­los II?

Claro es que con el régimen constitu­cional los reyes quedan reducidos a la más mínima expresión, pero así y todo ¡va tan inmensa diferencia de un Felipe II a un Fernando VII!

Antiguamente la personalidad del Rey determinaba la importancia de las nacio­nes, y la Roma decadente se sostenía do­minando, por las dotes del gran Teodosio; a un Enrique IV sucedía una Isabel admi­rable; y la España de los Austrias, en cambio, se mudaba en la España de los Borbones.

Por eso para quien de veras ama a Es­paña el nacimiento de un príncipe que parece llamado a ser Rey, es motivo de oración, más que de irreflexiva alegría.

No se trata del hecho en cuanto signi­fica una bendición para la familia, porque a esa alegría particular nos asociamos todos; se trata del interés que la nación tiene en que el recién nacido sea un ex­celente Príncipe digno de ser educado por un Fenelón o por un Saavedra Fa­jardo.

El Norte Catalán, 18 de mayo

1907 - Ajuntament: Satisfacció pel naixement del "futur" Rei d'Espanya

                Alfons XIII tenint als seus braços al Príncep d'Astúries (NUEVO MUNDO 1907 - Fot. de Resines)

Sessió del Ajuntament de Vic.—Se celebra abans d’ahir assistint-hi els senyors Riera, Camps, Forcada, Vilanova, Palomas, Verdaguer, Ba­qué, Masferrer, Puig, Ferrer i Bertrana.

S’aprovà l’acta de la sessió anterior.

El senyor Alcalde donà compte del naixement del príncep d'Asturies i dels actes realitzats en aquesta per celebrar-lo. E1 Consistori acordà haver-se’n assabentat amb satisfacció.

Gazeta Muntanyesa, 15 de maig

1907 - Prohibit el pas de carruatges i animals per certs carrers

L’altre dia un home que menava un animal i que segurament no sabia que l’autoritat tingués prohibit al carrer de l’Embrolla el paso de carruages y caballerías, hi passà i al tombar pel carrer dels Argenters el cabo de municipals l’obligà a recular i donar la volta. Si està prohibit perquè se l’obligà a tornar-hi a passar? Si al complir l’ordre del cabo de municipals es troba al capdavall del carrer amb altre mu­nicipal i l’obliga a fer lo mateix, creiem haurien aconseguit fer tornar boig a aquell pobre home i si aquest últim municipal les emprèn en plantar-li una denuncia, qui hauria pagat la multa, l’amo del animal o el cabo de municipals? L'única raó que creiem pot disculpar és la de que el zelós cabo creu en bona fe que el prohibir el pas de carruatges i animals per certs carrers es fa no perquè aquestos siguin estrets sinó per marejar als veïns.

Gazeta Muntanyesa, 22 de juny

1907 - Petites cròniques: Crisi de confiança

Petites cròniques

Aquets dies en una botiga de la plaça del Peix s’està posant fi a un drama que podríem titular La crisis de la confiança. Co­mençà el pròleg anys enrere quan a corrua feta, nostres bons burgesos que s’havien feta una posicioneta, les minyones de servei estalviadores que de tres en tres duros o de quatre en quatre havien lograt conjuminar-se uns quants papers de plata, els fadrins externs que anaven arreplegant brins per fer-se un niu, se dirigien cap un racó de Plaça i allà, sigil·losament, abocaven per la fines­treta paquets de moneda, a canvi d’un paperet que es corria de pressa a encaixonar en el punt més reservat de la calaixera... Això durà alguns anys i aquell resguard que per uns era la bonaventura del demà color de rosa, per altres la crossa d’una vellesa pre­vista amb melangia, mes no pas amb desespero, aquell resguard, en una data fatal va transformar-se com tocat per vareta màgica: els bons acreedors que abans se’l miraven amb ca­ra satisfeta s’esglaiaren; aquell tros de pa­per era convertit en escorpí. Aleshores fou quan els números que representaven moneda, sumaren tribulacions i les ires compri­mides inflaven més de quatre cors; consumat el naufragi, sense haver donat temps d’intentar un salvament, ni valent-hi prometences, actualment té lloc la recollida de les darreres miserables despulles; la fúnebre oficina de la comissió   liquidadora sembla una barraca de salvament de nàufrags, des d'on se sent i s’ovira la maror pavorosa que les onades furioses d’una comptabilitat amb vent de llevant, produïda darrera aquelles vidrieres, enfonsant llibres i ofegant per sempre més la confiança.

JOHAN DE VlCH.

Gazeta Muntanyesa, 19 de juny

1907 - L'Esperanto

L’ESPERANTO

Temps hà es remou per Europa l’idea de crear un idioma internacional, idioma que sens donar la preponderància a tal o qual nació sigui assequible a tothom i es componsi de partícules o arrels de totes les que forman les dos més importants ra­mes llatina i  germanica. Aqueix pensament que el Dr. Lamenhos vol portar a la pràctica compta ja per Europa i Amèrica, va­ris i entusiastes adeptes; vertaderament resultaria pràctic que totes les nacions civilitzades adoptessin una parla internacional, que sense rebaixar la seva pròpia, ser­vís per les comunicacions entre diferents nacions, tant per assumptes comercials, com per congressos científics, pedagògics, etc., etc.: facilitant molt la tasca dels congressistes que avui es veuen obli­gats a posseir varis idiomes o quedar-se in albis de moltes notes, comunicacions, ressenyes i demés temes objecte de l'humana cultura. El telègraf, les moltes més facilitats en les comunicacions de les més apartades poblacions del globo fan que cada dia més es noti l'immensa necessitat de una llengua internacional que abreviant con­siderablement el temps, ens posi en condicions de conèixer lo que produeix la ciència en les seves múltiples aplicacions.

L'importància de posseir un idioma in­ternacional no és tasca meva fer-la enten­dre als meus llegidors; és d’aquelles coses que quasi no necessita demostració; si do­nem una mirada a la Bíblia veiem que al confondre Deu als constructors de la Torre de Babel va voler castigar-los l’orgull d’un mode perpetu, com si diguéssim per­manent, puix sense confondre’ls amb la di­versitat de llengües podia per mil altres medis castigar-los; bastava deixar-los anar puix quan haurien acabat tots els ma­terials del planeta, a més de la impossibilitat de donar estabilitat a una tant colossal Torre vindrien els problemes de capa­citat i condicions respiratòries, etc, etc; però Deu que volia que el càstic perdurés, i puix l’orgull era gran el càstic devia ésser corresponent, va donar la pluralitat d’idiomes, càstic que fins avui encara deplorem, puix és una trava immensa pel progrés de la raça humana, essent avui encara privilegi d’uns pocs relativament els que poden seguir els progressos de la ciència amb afany y profit, degut a que lo que produeix cada cervell privilegiat, està escampat en les cinc parts del mon, i repartit en tants i tants idiomes i dialectes, que fan es perdi molt i bo de lo què certament es produeix.

A aunar tots els coneixements és a lo que tendeix, doncs, el nou idioma internacional és l’Esperanto i no dubto que si s’aconsegueix constituir agrupacions en tots els pobles d’alguna importància a fi de que tenint ja en­titat pròpia pugui recabar-se del govern, que l'Esperanto sigui ensenyat no sols en les Universitats constituint programa de càrrec, sinó fins ésser com una obligació en la primera ensenyança, y si tots els governs de les nacions civilitzades acordessin lo mateix (cosa no molt difícil) tindríem dintre una vintena d’anys, que la generació que pujaria, tots posseirien dos grans i principals idiomes; el correspo­nent a cada població o nació i l’Esperanto, lo que equivaldria a ésser amb sols dos idiomes un verdader poliglota.

Sembla que a Vic hi ha verdader entusiasme per l’idea de fundar una agrupa­ció Esperantista, cosa que seria de molt bon veure i que segurament li prestaria el seu recolzament tots els amants del progrés en qualsevol ram que aquest es manifesti i més al cultiu intel·lectual que sembla ha sigut sempre patrimoni de la noble ciutat d’en Balmes.

J. PRATDESABA I PORTABELLA.

 Gazeta Muntanyesa, 27 d'abril

1907 - Publicitat

1907 - Publicitat

1907 - Petites cròniques: Festeig ruralista

Petites  cròniques

Tots mudadets, tots eixerits, se presentem els pagesos en la diada d’ahir: no venen a Ciutat atrafegats pel negoci com quan són dies de fira, no menen bèsties pel ronçal els homes ni les dones senten cegar-se llurs braços al pes de cistelles immenses: ells i elles amb la devoció uns per mòbil i altres per excusa, fan cap a Vic, qui resant exem­plarment darrera els gonfarons, amoïnat en­cara pel record secular de la cuca, qui emancipant-se  de la processó. I què se’n veuen discórrer durant el dia d’«idilis» per nostres carrers! L’església de la Pietat s’om­ple, mes també s’omplen el Passeig i les voltes de Plaça de parelles i de colles a les que altres coses preocupen més fortament que les prometences dels bons pagesos rebe­savis nostres.

A la gent de Ciutat sol fer-li molta gràcia aquest festeig ruralista. Sembla com si ho trobéssim estrany que les cares colrades puguin irradiar enamorament i que, la jovenalla de pagès faci lo mateix que la ciuta­dana. I no obstant ells bé deuen considerar-s’hi amb igual dret, perquè el «tipo» de pageset «Romeo» i fins «Tenorio» el veiem molt generalitzat. I ben curioses que són les brometes dels pagesos corridos. Potser no tinguin aquell refinament que s’aprèn a Vila, mes això mateix li lleva molta malícia de la que per aquí corre: al menys la que por­ta està més al descobert.

De totes maneres el dimarts de Pasqua és pels vigatans un dia extremadament pintoresc; casi n’hi hauria per beneir les cu­ques de l’antigor que ens el proporcionen, mentre que tinguin la deferència de no deixar-se veure mai més...

JOHAN DE VlCH.

Gazeta Muntanyesa, de 3 d'abril

1907 - Petites cròniques: Descobriment de la telefotografia

Petites cròniques

El mon va apetitant-se! Dia vindrà, si la Ciència no atura l’arrencada que té presa, en que ens mirarem l'esferoide que ens condueix pels espais siderals com una me­na de gavia-automóvil. I per acabar de fer exacta la semblança, tot sovint no sé si és que es rebenta un neumàtic o que explota la capsa de la gasolina, el cas es que se sen­ten espetecs anormals que no resulten pas, certament, salvas inofensives: exemple: el Vesubi, San Francisco, La Jamaica....

Si senyors, dic que el mon, o la terra, s’enxiqueix  perquè aviat no ens en quedarà ni un raconet desconegut i lo que es pitjor, des del nostre despatx i  fins  del llit  estant podrem sentir i contemplar lo que diuen i lo que fan en aquell mateix moment els propis antípodes. Semblava que un cop inven­tat el telèfon ja havien de quedar satisfets els sabis deixant al mon com deixaven con­vertit en una mena de fonda on un hom amb un crit podia comunicar-se amb tota la multitud cosmopolita: ara han arribat a reduir-lo més; l’han limitat, amb el descobriment de la telefotografia a la taula rodona en hora d’àpat on tothom es veu les cares. Per medi dels filferros, i aviat potser sense, se’ns destrueix tot el misteri de les distan­cies; fins ara conversàvem amb la gent de l’altre part del mon: en endavant a més se telefotografiarà tot lo que vulguem. Ja m’estic imaginant la supressió dels diaris: una volta el nou invent s’hagi perfeccionat convertint-se en telecinematografía, tot prenent la xocolata al mati no haurem de fer més que anar girant commutadors per veure amb els propis ulls lo que passa terres i mars enllà.

Ja ho endevinava Alexandre el Gran quan venia a suposar que aquest mon sembla un colp de puny; jo ja el començo a comparar amb un quint pis d’aquets tant enanos, on hi arriba el fred, la calor i les degoters, tot ple de quitxalla de la que no hi ha medi de lliurar-se puix no sabeu per on girar-vos: quan l’un no fa rebequeries, l’altre engega piu­les o un tercer us planta la llufa. Vet aquí les avantatges de la omnipresència i omnisciència que ens van proporcionant els savis...

Al menos inventessin un mecanisme per transmetrem els graus de temperatura que ara es deuen estar fent malbé per allà la zo­na tòrrida....

JOHAN DE VICH.

        Gazeta Muntanyesa, del 6 de febrer.

1907 - Publicitat

1907 - Petites cròniques: Falta de netedat al carrers de Vic

Petites cròniques

Vic podrà ésser una ciutat, però lo que es en moltes coses ciutadeja ben poc. Bona pila de vegades pren el  caràcter de poble gran: unes per culpa nostra, dels vigatans rasos; altres per culpa dels que van—o podent anar- a fer tertúlia, cada dilluns en un saló de Casa la Ciutat.

Estic convençut com qui més pugui estar-ho de que gran part d’això que se’n diu bones formes, d’aquestes exigències de la vida civil, són ridícules cerimònies i estúpids convencionalismes; però, senyors, entre tant i tant poc...! Deu me’n guardi de pretendre que els meus conciutadans siguin uns servils copiadors de lo que es fa a Barcelona, o de les modes de Paris, mes tampoc hauríem de fer cap rigorós sacrifici perquè ordinàriament les nostres places y els nostres carrers i la nostra manera de presentar-nos en públic i tot quan nos rodeja deixàs una mica de son ruralisme. Nos en fem massa paga de que anar per Vic és anar per casa: menos mal si aquesta casa la tinguéssim sempre a punt de rebre forasters, però, ai! Les criades mai en fan dissabte, els xàfecs, que no les escombres han de ne­tejar bona part de nostres vies. Qui té nas, no pot abandonar mai boletes de cotó fluix per tapar-se’n tot sovint els forats; qui al hi­vern vol rentar-se y no té quarto de bany a casa, ha d’agafar un cubell; si una cort de porcs que teniu a la porta del costat vos molesta surt una comissió decretant que no es veritat...

Si ens en falten de coses i si ens en sobra de... despreocupació! No n’hi ha prou que els carrers siguin empedrats, és precís que no ens hi entrebanquem amb escombraries ni hi re­llisquem amb cera o tronxos de col; els de­pendents del municipi encara que vagin uni­formats deuen anar nets; cert jovent que va abrigat i porta llibres necessita, en general, un retoc de finura ciutadana. Tothom té la seva part de culpa: els que amb sa conducta diuen «tant se me’n dona» i els majordoms que van al rebost i destapen xampany. Agermanament de lo bonic i lo útil, millor dit, importació de l’una i l’altra cosa és lo que fa falta; que l’art no sigui considerat com una bèstia estranya i a la ciència se la convidi a seure és lo que jo voldria; que abundessin les iniciatives de grans obres ur­banes i socials seria com construiríem la Civitas. El «truch-y-flor» no deu menjar-se les tardes i vesprades ni en Zigliara ha de neulir la Física.

I no se’m censuri perquè retrec defectes: de tant en quan s’ha de fer córrer el mirall.

JOHAN DE VICH.

Gazeta Muntanyesa, 30 de gener

1907 - Publicitat

1907 - Gossos sense morrió

Dissabte va fer-se una crida advertint que els gossos que vagin pels carrers sense portar morrió seran caçats amb llaç i deuran els seus amos pagar penyora si volen rescatar-los. Passats tres dies de la captura, podrà l'Alcalde disposar a son albir dels presoners.

Gazeta Muntanyesa, de 12 de juliol