1907 - Inundacions a Tortosa

TORTOSA

Des de d’esfereïdora data del 9 de Octubre de 1787, en la que el riu Ebre va arrabassar la conca tortosina, emportant-se 518 cases i ocasionant 183 morts, no havia vist Tortosa una riuada més imponent. Aleshores els danys es calcularen en 2.672,575 lliu­res 18 sous; ara es pot ben be assegu­rar que els perjudicis sumarien un total de cinquanta milions de pessetes des de Benisanet al mar.



Vista panoràmica del desvordament de l'Ebre, presa des del Castell



El quadro de tristesa del nostre poble no pot ésser més negre: no hi ha ploma prou ben tallada per a des­criure les escenes desenrotllades du­rant els dies 22, 23 i 24, ni cap pin­zell que porti a la realitat els colors d’aquest paradís devastat en tan curt període de temps.



La inundació al barri de Ferreries al començar a baixar les aigües - (Fotografies de Juli Brull)



Al capvespre del dia 21 el riu començà a envair els carrers de les ri­beres: al endemà, quan menys nin­gú s'ho esperava, l’Ebre havia ja creuat els carrers baixos de la ciutat, negant la xamosa horta i les principals vies de la població fins arribar al punt de inundar mig carrer de la Ro­sa, que és un dels més alts de la població baixa. El dia 23 la riuada s'extenia fins als carrerons coste­ruts que serveixen de solament a la part alta de la ciutat: per una banda, l’aigua mullava   la muralla interior del Rastre a quin llens s’hi recolza l'Hospital; per l’altre costat envaïa, en un pam d’alçada, l’església de Sant Blai; més enllà s'enfilava un metre superficial cap amunt del car­rer del Escorxador, prop del Replà. Tenint en compte aquest nivell es pot considerar la sort dels carrers més baixos, a on l’Ebre assolia una altura de quatre metres, arruï­nant magatzems i botigues, quins propietaris han quedat gairebé a la ruïna.



Arc del Romeu



Invasió de la línea de Tortosa a Barcelona (Fotografies de Isidor Sabaté)



I aquests horrors se multiplicaven a mida que el riu avançava i l’aiguat es confonia amb les aigües de l’Ebre per mig dels torrents que aflueixen a la ciutat. Aquesta, completa­ment a les fosques, restava muda, silen­ciosa, amb una pau luctuosa solsament interrompuda pels clams d’angoixa i de dolor, pels crits d'¡auxili! pel ronc toc del corn, l’espetec de les escopetades i la corneta del nunci que des d’una barca, il·luminada amb aixes, anunciava als veïns que el riu creixeria un pam per hora segons telegrames de Mora i Mequinenza. A la matinada del 23 el riu s'extenia de serra a serra.  Des de dalt del Castell de Sant   Joan s'ovirava aquell mar sense fi, aquell devessall d’aigua que arrossegava pallers, bigues, arbres, animals, mobles i objectes domèstics, indicant una malura mai vista; des d’aquell empinat turó el cor bategava al darrera d’aquella im­petuosa corrent que feia ensorrar cases, que arrossegava aubes seculars i portava ar­reu la mort i misèria.



Passeig perpendicular a l'entrada del Parc



Ilustració Catalana, de 3 de novembre

1907 - Inundacions a Lleida

A LLEIDA

POQUES vegades s’ha vist el Segre tan gros com ara: los vells recorden la riuada de 1853, en la que, malgrat i haver arribat l’aigua al segon graó de la Catedral, o sigui un pam més amunt que enguany, no es sofriren tantes malvestats ni perjudicis.

Espectacle grandiós i desolador era contemplar el riu ensenyorit de l'horta de Lleida i de part de la ciutat, voltant les cases de camp i rosegant les de poblat, batent i rebatent furiós contra els murs de la banqueta, bramant desespe­rat contra les pilastres del pont, destruint i arrossegant arbres gegantins de bona arrelamenta i enduent-se’n cap avall, en la seva corrent impetuosa, marges i conreus, vigam i carretals, els aparells del llaurador i les mercaderies dels ma­gatzems. Era un sublim espectacle de destrucció.

Però la gent de Lleida es preocupava pels veïns del Cap-pont, quines cases havien sigut inundades pel riu que arribava fins prop del primer pis: callat el sen­timent del interès material, sols es mantenia viu el d'humanitat: tothom temia per la sort dels habitants de Cap-pont. Silenci de mort acompanyà als primers ensajos de salvament, silenci de mort les seguí: terrible i abrumador estat d'angoixa planà per la Ciutat al veure lo in­útil del intent, estat d'angoixa enfortit per la pèrdua del pont, que s'havia agegut feia dues hores a l'empenta, que no pogué resistir, de l’aigua que lluitava per fer-se pas.

 

El pont de la Banqueta que s'emportà el Segre



Dormia i vetllava la Ciutat aclaparada per tan greu desastre: la que vetllava veié com el riu començava a raure la banque­ta obrint fort esboranc en ella i en la carretera i amenaçant amb la inundació de tot el carrer que s'hi emmiralla: la que dormia fou despertada poc més de mitja nit als crits de que la inundació s’estenia pel carrer Major i de Sant Anto­ni, la desolació fou aleshores completa: les famílies abandonant llurs cases, cercaven refugi en les dels seus parents o amics més llunyanes al riu: la gent es veia córrer mig vestida, apesarada, es­maperduda.



Les cases de Cap de pont. La marcada amb la creu és la en que es rerfugiaren 27 persones que foren salvades amb grans treballs



Fart lo riu de tant estrago, anà minvant poc a poc, i es feu de dia: els braus mariners, a qui s'havia encomanat la feina perillosa del salvament, realitzaven amb heroisme la tasca humanitària. I l’ànima decaiguda i mig esmorteïda dels lleidatans, començà a glatir i a asserenar-se. Els veïns del Cap-pont foren salvats; i Lleida aplaudí enternida als sal­vadors. Mes, ara, ja no es veu l’horta encisera, que és un munt de llot i ruïnes, ni els xamosos Camps Elisseus convertits en bosc i bassa i niu de brossa, ni les tor­res polides i blanquejades, ni els horts de fora el pont, ni el pont de ferro.



Tros de Banqueta destruida al cap del Passeig de Fernamdo



El riu, nostre vell amic, s’ha cobrat d’una vegada l’haver fertilitzat tants anys seguits l'horta de Lleida, aquesta horta que guarda per nosaltres tants records i tantes alegries, la que està tan íntimament lligada amb nostres jorns d'infantesa, amb els esplais de la nostra joventut i amb les rialles dels nostres infants, els homes de demà que contemplen avui esverats les destrosses que ens deixa ara.



El Passeig de Fernando al fort de la riuada



LL.  G. ABADAL.



     

        Ilustració Catalana, de 3 de novembre

1907 - Aiguats a Súria

A SÚRIA

L'entrada obstruida per piles de fang que hi deixaren les aigues

El nostre corresponsal fotogràfic fent informació sobre un reste del mur al mig del riu actual

Vista general de Súria, abans de l'avinguda del Cardoner

Les cases enrunades per la corrent

El que ha quedat de la resclosa de la fàbrica Abadal després de l'avinguda

La fàbrica Abadal - Solar que ocupava la quadra enrrunada per la corrent del Cardoner

La fàbrica Abadal - Aspecte d'una quadra després de la primera nateja

La fàbrica Abadal - El que van deixar les aigües al pati de la fàbrica

La fàbrica Abadal - La turbina i transmissions. La ratlla superior de la paret indica on arribaren les aigües

        Ilustració Catalana, de 3 de novembre

1907 - Aiguats a Catalunya

PLANY

¡Pobra Catalunya! Fatídicament terrible deurà presentar-se als teus ulls lo mes d'Octubre d’engany, cada volta que les pluges assaonadores davallin de les altures amb quel­com més d’abundància de lo acostumat. Aleshores recorrerà el cos dels teus esforçats fills una esgarrifança de pahura i torna­ran a ovirar les planes de conreu i les verdejants hortes de les més riques comarques de la nos­tra terra fetes un mar, aquí tranquil·les i enllotades anegant camps i prades, allà ficant-se per les llars on hi sembren l’esglai esfereïdor i la ruïna.

 

La fàbrica Parera - Exterior, on les herbes de les reixes indique l'alçada de les aigues

Interior de la fàbrica Parera, on s'hi han trovat al natejar-la carros, cavalls, tocinos i gallines arrossegats per la corrent

Els fills de la nostra terra re­cordaran aleshores les més grans avingudes dels nostres més cabalosos rius, d’aquells rius que en general són factors que cooperen germanívolament al treball honrat que porta el pa al sí de les famílies, d’aquells rius que remoregen dolçament bala­des i cançons a totes hores.

La fàbrica Faura - La sala dels batans destruida per la corrent

La fàbrica Faura - Interior de la quadra que ha quedat en peu

¡Oh visió fatal de les malves­tats! D’avui en avant et veurem en la feble boirina que es gronxolarà per les fondalades de la nos­tra terra, i faràs reviure a la nos­tra pensa el record de tanta des­gracia com té corpresa ara com ara a Catalunya.

Sala de billar del chalet del Sr. Faura que ha quedat penjada sobre el riu

Aspecte exterior de la sala dels batans menjada pel riu

I els de Lleida veuran el Segre arrossegar impetuosament cap el mar el majestuós pont de la banqueta que durant tants anys havia estat signe característic d’aquella noble ciu­tat; els habitants de la conca del Cardoner tindran insis­tentment al seu davant la seguida de fàbriques enrunades pel riu, amb l’aspecte fantàstic d’aquella corrent impetuo­sa que arrossega arbres gegantins i màquines senceres, tot riu avall com si una fúria sobrenatural impulsés aquella força bruta que res pot aturar i res respecta.

El que ha quedat de la fàbrica Faura marcant-se a la paret l'alçada de les aigües

I els fills d’aquelles tranquil·les i placèvoles riberes del cabalós Ebre, aquells habitants que han vist escampar-se l’aigua d’aquella déu immensa per planes i hortes i viles pujant amunt, amunt sempre, fins a esborronar-les de pahura i d’horror, majorment al ovirar en mig de la plana immensa, curu­lla del líquid element algun esser desgraciat, algun germà nostre arrapat nerviosament a les febles branques d’una pomera o perera que cimbreja amb la força de la corrent amenaçant emmenar-s’ho tot cap al mar, aquells homes no oblidaran, no po­dran pas oblidar aquesta luctuosa mesada d'Octubre, com la recordaran sens dubte els que viuen al pla del Llobregat, l’horta veïna nostra, que també ha vist anegats els seus camps per les mal cuidades aigües del riu, un dels que més es ressent del descuit i de la deixadesa dels governants.

Y encara un altre dia, quan els que avui han estat actors d’aquesta tragèdia que ha sembrat de dol a la pàtria nostra es trobaran el cap blanc per la veu dels anys, quan semblarà que el temps ha guarit tantes nafres i s’hauran refet les rescloses i fàbriques i ponts i les hortes tornaran a verdejar arreu de la plana curulla de flors i fruïts, i escampadora de joia i sana alegria, encara aleshores, després de tants anys el record dels actuals aiguats de Catalunya prendrà vida i relleu vora la reconfortant llar de les nostres cases al impuls de les tremoloses paraules del avi, qui sentint encara el cal fred de les esgarrifances d’avui davant la desgràcia, comptarà als seus néts les malvestats i les ruïnes d’aquestes diades d'Octubre, als seus néts que l’escoltaran bocabadat i esguardaran l’endemà al riu amb mirada recelosa...

La fàbrica Vives, Figueres y C. - Esplanada a on hi havia les quadres que s'han endut les aigues

 ¡Pobre Catalunya! No en té encara prou de fulls endolats la teva història dels últims llustres, no són encara suficients les desgràcies de tota mena que pesen sobre teu i que com estigma fatal es van desgranat un dia rere l’altre, que avui els elements del cel han congriat, omplint de dols i runes les teves més belles encontrades, aquelles que semblaven desenrotllar-se amb més ufana, aquelles que constituïen l’esplet més hermós de la nostra terra.

Plora Catalunya, plora avui ta dissort fatal: mes no oblidis que els pobles han de fer-se superiors a les contrarietats que puguin esdevenir-los durant la vida, i que l’esforç individual dels teus fills acertadament agermanat es l’únic ressort que pot gua­rir tanta desgràcia.

Siguem esforçats, siguem homes. Aclopem les nostres ener­gies en esforç comú i alcem-nos per damunt de les desgràcies so­fertes, per damunt de tanta runa, de tantes llàgrimes i misèria.

El record d'aquestes tristes diades ha d'esperonar les nostres iniciatives, i les nostres activitats reconegudes; al menys mentre duri la memòria d'aquests jorns luctuosos, en tant que la impressió que han deixat en nostres cors aquestes riuades destructores persistexi, mentre la visió fa­tal de tantes i tantes desgràcies quedi fixa en la nostra retina, que hi quedarà, no hi posem cap dubte. El record de les riua­des del any 1907 perdurarà per damunt d'algunes generacions, fins sense aquests gravats i aquestes lletres.

Elles, desgraciadament, han quedat massa gravades al cor del poble.—J. Font.

        La Ilustració Catalana, de 3 de novembre

1907 - Inundacions a Manresa III



La fàbrica Sitjes - Lo que ha quedat de la quadra de tint i despatx després de la riuada

Un tros de passeig del riu atapait de brosta

El pont vell amb un vagó del F. C. de Berga estavellat contra una de les pilastres

I passada aquella nit, millor diríem aquella pesadilla, devingué el nou dia; un dia relativament clar, com si fet a posta per mostrar-nos Natura lo que poden els seus elements. I feia plorar la contemplació de tanta devastació. ¡Quanta gent ofega­va el sanglot de la emoció, que delata­va un torbat sospir! El riu havia minvat i es veien els inte­riors de les fàbri­ques que havia inundades amb quatre o cinc pams de fang. Havia inutilitzat màquines per valor de milions; havia tombada una caldera del gasòme­tre i esmicolada l’altra; se’n havia endut riu avall dot­zenes de vagons i el pont del tramvia, les calderes de vapor de qualcunes fàbriques; el pont de pedra de Sant Francisco es veia cobert per un pam de fang en la base de tota la llargada de les baranes; havia ensulciat un tros de mur de l’estació del Nort i una de les pilastres del Pont dels viatgers. Es deia, i va resultar desgraciadament veritat, que a Sant Joan de Vilatorrada, a Callús i a Sú­ria havia causal danys sem­blants. En resum, va poder-se comprobar que fou un dia de grans malvestats, d’horroroses angoixes, per la nostra comarca.



Casa del camí de Sant Pau abans de la inundació i el que n'ha quedat després



          Mes en aquestes tribula­cions és quan s’endevina el tremp i la bondat de cor de una rassa. I ens sembla que no tindrem ocasió de perdre les esperances que tenim forjades en la nostra. Els fabricants, com es­peronats per la desgracia i en el bon desig de donar pa als seus obrers, treballen febrosament; les autoritats, des del digníssim representant en Corts, que bé prou sap tothom quan intensa­ment i entesament ha treballat, fins al darrer ciutadà, compleixen i seguiran complint fidelment amb els deures que els senyala la consciència; la Corporació municipal ha creat una junta de socors per atendre degudament als desval­guts; creiem també que l'Estat no es farà sort a tanta desgracia, ja que el jefe del mateix i el seu primer ministre han pogut palpar de ben a prop tanta devastació; els fabricants, creiem que a pro­posta d’un paisà nostre, han tro­bat una solució de caràcter mu­tual, en la que podran trobar qualque compensació en la des­gracia llur i que amb el temps se­gurament que serà retreta com una manifestació dels procedi­ments pràctics dels nostres in­dustrials.

I  tenim   esperances  perquè creiem, perquè tenim fe en l’esforç i en la bondat del nostre poble, que una de les seves característiques és l'agegantar-se en les adversitats. Les fuetades de l’Estat l’uní en solidaritat patriòtica; les adversitats de Natura l’uneix en solidaritat de pau, treva i amor.

Joseph Esteve.

       La Ilustració Catalana, de 3 de novembre

1907 - Inundacions a Manresa II

       I va dir-se de seguida que patien els d'abaix el riu que el Cardoner ha­via revingut devastador, horriblement devastador, que havia inundat totes les fàbriques de les seves vores, a on tant de pa hi troben tants milers de germans, — ¡quina angunia! —que se’n enduia vagons i el pont del tram­via, que arrencava murs que semblaven incommovibles, en fi, que ocasionava desgracies mai vistes.

Restes del pont del F. C. de Berga

      Mes si com mai aparegueren devas­tadors els elements naturals i com mai foren també causadors de danys materials, per l’hora i el dia en que es desencadenaren—en dissabte, a l’hora en que havien plegat la major part d’obrers — i mercès a l’auxili prodigat a temps, foren escassos els danys personals que ocasionaren.

Vagons volcats i arrossegats per la corrent

Hem de remarcar-la i eternament agrair-la l’acció salvadora de tants i tants filantrops. El benemèrit Cos de bombers, de Manresa, ha afegit una gesta heroica a la seva gloriosa institució. Els soldats mai ens havien atret tan amorosament; una gran part fills de la terra, en aque­lles circumstàncies soldats de pau, sen­se armes, amb atxes enceses, salvant ardidament a tothom. Les autoritats, el batlle al cap, i els re­presentants popu­lars acudint a tot arreu. I gran estol d’herois ignots, de filantrops esponta­nis, de caritatius per l’únic estímul de la fruïció del goig íntim que propor­ciona l’amor al proïsme, feu també proeses. Tots, tots, es van fer acreedors a les benediccions del poble.

Vagons volcats i arrossegats per la corrent

Una volta es tingué la convicció de que estava assegurat el salvament de tothom, la ciutat anà despoblant-se, es retirà a descansar. Però més que a do­nar repòs al cervell, va ésser a delirar el que va fer la majoria de ciutadans, car corpresa molta gent per la impres­sió, apareixent-se’ls-hi en visió, accentua­da pel somni o per les ombres de la nit, amb la inquietud que dona el desconeixement de lo que passa a fora, a les famílies dels amors de quiscun, refermant-se a mitja nit més violenta que mai la tempesta, agreujada a les hores per una ventoria furienta que bramulava desenfrenada, s’apoderà de gran part de la nostra gent — com hem dit — com una mena de deliri.

Màquina de F. C. de Berga arrossegada per les aigües fins a la vora del riu

       La Ilustració Catalana, de 3 de novembre

1907 - Inundacions a Manresa I

A  MANRESA

 

       Va ésser una diada tràgica la de la Mare de Deu del Pilar per la Comarca de Bages. Tant Manresa, la ciutat cap i ca­sal de la Comarca, com altres pobles germans van patir horriblement, amb motiu del desbor­dament del Carde­ner.

     A Manresa ja el dia va aparèixer trist, plujós, amb el cel uniformement bru. Un dia de tar­dor clavat, ni fet exprés, per dia dels morts, una d’aquelles jornades que predisposen a la concentració, a la melangia. La gent apenes transcorria pels carrers; no es sentia altre soroll que l'enfadós plovisquejar i el mo­nòton i ensomort espategar de les canaleres.

Fàbrica del gas - Una de les calderes aixafades

Així amb qualcun interval sense plou­re, anà descabdellant-se el matí i les primeres hores de la tarda. Com si la Natura, per donar tota la magnitud tràgica imaginable a la devastació escollís l’hora pre­disposada a les tris­tors, reserva per l’hora baixa de la tarda la iniciació de la furiosa tem­pesta.

Edifici destruit

Arribada aquella hora, núvols d’aspecte sinistre, amenaçador i malastruc anava congriant-se en l’espai, contínuament solcats per un serpen­tejar de foc; per moments se sentien cada vegada més a prop els trons; la pluja es re­fermava, acabant per diluviar; les ca­nals que resten en la ciutat espetega­ven amb gran soroll i no podent en­golir l’aigua de les teulades aquesta reeixia en cascada enfront avall. El temporal desfet ha­via arribat a la ciu­tat. Llampecs enlluernadors, seguits instantàniament d’espetecs estridents que solemnialment aclaparants retrunyien per l’espai, acusaven que en la casa d’un germà de ciutat patien sols la malvestat del llamp. I amb tot això la pluja anava afermant-se, caient tan immensa, que ja únicament es veien en silueta els casals d’enfront i els car­rers anaven fets una mar de aigua.

Altre edifici destruit

       Tothom estava aclaparat. Ni cercades expressament semblava que podien acumular-se més circumstancies, ni més esfereïdores, per portar l’atuïment als esperits. Mes de noves anaven devenint-ne. L'enllumenació elèctrica s’apagava intermitentment i la del gas anà minvant, min­vant, fins que s’apagà del tot. Això darrer era un mal auguri per Manresa. Mai de la vida, per fenòmens de la Natura, s’havia arribat al extrem d’apagar-se aquest fluït. Una esgarrifança s’apoderà de tothom. Tothom va endevinar que passava quelcom gros, sense precedents; i sense donar-nos temps de revenir de l’esglai, el clam fatídic d’auxili que clamaven les campa­nes de la Seu ens ho confir­mava.

I el poble va respondre ama­tent, va sacsejar-se de sobre l’encongiment i va decidir-se a afrontar el perill. Aquells carrers tan escombrats s’animaren sobtadament de gent ardida, que xapullejant en un mar d’aigua, sense midar pe­rills, amb l’únic esperonament que el sentiment de caritat, el ben obrar, s’oferien als ger­mans.

       La Ilustració Catalana, de 3 de novembre

1907 - Els aiguats a Catalunya - Alcalde de Manresa

D. PERE ARMENGOU I MANSO

ALCALDE DE MANRESA

A voltes són circumstàncies ben especials les que posen de manifest les condicions que adornen a certs homes, que, a no ser aquelles haurien passat per un de tants; i entre els que exerceixen una autoritat, no sempre és la política o l’administració, sinó al­tres elements qui mostren clarament les dots de mando, el cop d’ull certer i el tacte organitzador que atresoren, com ha passat amb motiu dels aiguats de Catalunya, amb l’alcalde de la ciutat de Manresa, D. Pere Armengou i Manso.

Aquest alcalde, que si era benvolgut ahir dels seus adminis­trats, es avui objecte de veneració per part de tots els fills de Manresa, es mereixedor de la benevolència dels catalans, puix la seva activitat, les seves encertades disposicions i el seu zel, evitaren un mal major que indubtablement havia d’exterioritzar-se amb in­nombrables desgràcies personals.

Ell fou qui al arribar-li les primeres noves del gran cop de riu que anava envaint-ho tot, mobilitzà la guardià municipal, els bom­bers, el sometent, la guardià civil i les forces del batalló, dirigint les primeres operacions preparatòries per al salvament, en quina tasca meritíssima i acertadament realitzada, s’hi distingiren tots quants hi prengueren part.

També circulà un avís molt oportú als alcaldes de riu avall i als centres governatius de Barcelona, per a que poguessin preve­nir als pobles del pla del Llobregat a fi de que estiguessin previnguts del perill que els venia a sobre, tasca en la que fou digna i eficaçment secundat per l’actiu governador d'aquest D. Àngel Ossorio i Gallardo, com així mateix pel seu company d’aquesta ciutat D. Domingo J. Sanllehy, qui va posar a disposició dels alcaldes dels pobles del pla, tot el material que li fou demanat pera l’eixugament de les cases inundades per Ics aigües del riu.

Ell va poder sentir de llavis de D. Alfons XIII en la seva visita a aquella ciutat, grans elogis per la seva conducta meritíssima evi­tant amb les seves dots de previsió i encert, que la magnitud de la catàstrofe s’agreugés amb la nota sinistre de les víctimes personals.

Lo que aquest home va fer aquella nit fatal que Manresa re­cordarà ara i sempre, no té fi ni compte.

Tota la nit permanesqué vetllant el Sr. Armengou, recorrent sota un temporal desfet, la zona inundada per les aigües, practi­cant, a l’incerta i bellugosa claror de les atxes de vent, un mi­nuciós examen del desastre sofert, i prevenint en lo possible amb les seves excepcionals disposicions organitzadores, els perills i mals que poguessin encara esdevenir.

Després, passat el perill, ha estat incansable. Se l’ha vist a tot arreu, donant consols i esperances, acompanyant a les autoritats, als inspectors, al Rei i al President del Consell de Ministres als llocs perjudicats per la riuada, preparant informes, organitzant socors; a tot arreu on el seu amor al pròxim li ha indicat que feia falta, que havia de ser útil...

Així es fan els homes: ara veritablement pot dir-se que D. Pere Armengou i Manso és alcalde de Manresa.

La Ilustració Catalana, de 3 de novembre

1907 - Els aiguats a Catalunya - Crònica

CRÒNICA

POQUES vegades el cronista ha d’agafar la ploma per a marcar sobre el paper una desgràcia de caràcter tan ge­neral com la que constitueixen les últi­mes inundacions a Catalunya.

Com si la depressió atmosfèrica hagués agafat per centre el cim del Pirineu, han caigut sobre una i altra vessants tal quantitat de ruixades i aquestes han estat de tal magnitud, que han fet resultar insufi­cients els llits dels rius d’una i altra banda de serralada, produint a ambdós costats grans inundacions si be que les de la nostra banda han tingut una dolo­rosa superioritat sobre les ocorregudes a les terres germanes nostres de la França.

Arribada del Rei i el Sr. Maura a l'Estació del Nort de Barcelona, per a dirigir-se a Manrersa

El Rei i el seu acompanyament passant el Pont dels Condals de Sant Vicens del que la corrent s'emportà dues pilastres

Els nostres rius de naixença pirinenca s’han vist impotents per a un caudal tant immensament gran d’aigua, i en mar­xa furienta han inundat planes i pobles, han arrasat tots los cultius de les seves vorades i bona colla de ponts i fàbriques, emportant-se’n cap al mar màquines i ar­bres, carros, barques i bestiar, a més d’algun que altre desgraciat que sobtat pel temporal va ser arrossegat per la cor­rent.



A l'Estació del ferrocarril de Berga a Manresa. Els Senyors Pons i Enric i Bonet explicant al Rei les destroces produides per la inundació

El cicle plujós del passat Octubre s’ha distingit, a més, per una persistència aterradora. Una, dues, fins a tres vega­des s’ha vist revenir amb força els rius que després de les destrosses de la primera avinguda trobaven portell obert facili­tant la tasca destructora i impossibilitant alhora els treballs de reparació que amb vigorosa empenta començaren de seguida. I aquesta insistent creixença dels afluents del Ebre havia de portar lògicament la crescuda del gran riu que ja temien els seus pobles riberencs, i aquesta no es feu esperar, traspassant lo imaginat, fins al punt de no recordar al­tra inundació semblant de des del segle XVIII.

Era verament imposant l’aspecte del Ebre, baixant esbandit per les hortes ri­berenques en una extensió d’uns quants kilòmetres. La via del ferrocarril de M. Z. i A. quedà coberta d’aigua a tota aquella zona i els que coneixen aquell lloc poden imaginar-se la situació d’alguns barris de la ciutat de Tortosa i altres poblacions de vora el riu.

Durant molts anys no es veuran reparades del tot les destrosses que han produït en  les seves  riberes  l'Ebre, el Cardoner, el Llobre­gat, el Segre, el Ter   i el Fluvià al sortir-se de mare, ja que alguns són de la magnitud que sols a copia d’anys podran curar-se. Amb l’ajuda de l’Estat i les di­putacions podran montar-se nous ponts i terraplenar de nou camins i carreteres; podran les fàbriques tornar a bastir-se i funcionar novament amb maquinaria  moderna amb ajuda del crèdit secundat per la intel·ligència i el reco­negut amor al treball del nostre poble; però,  lo que eren ahir hortes i camps frondosos i que les riuades han conver­tit en extensos sorrals o axarragaiat fins al extrem de descobrir-ne la roca pelada, aquestes no se refan amb tanta facilitat ni es obra sols del home. Aquestes necessi­ten el factor temps, factor imprescindible que no es mou del seu pas.

Aquesta catàstrofe ha portat a Catalu­nya al president del Consell de Ministres acompanyant al Jefe del Estat Espa­nyol en la visita a alguns dels punts damnificats per les inundacions, i a al­guns diputats catalans que s’apressaren a testimoniar als seus electors perjudicats els seus desitjos d’ajudar-los en la seva desgra­cia, viatges i visites que han produït actituds i paraules que no es hora de jutjar. Aquí a la ciutat, ha provocat la desgracia dels nostres germans de pàtria un esclat de manifestacions de simpatia i solida­ritat humana que es tradueixen en subscripcions populars, funcions de beneficència i organització de tómboles i concerts, tots a benefici dels perjudicats per les inundacions, que no deixa de ser un consol en mig de la desgracia que té atuida a la nostra terra.

Però lo que fora important, lo que tots alhora hem de procu­rar sigui un fet, tant els que vivim a ciutat i per lo tant a cobert d’aquestes inundacions, com els que seguidament estan exposats a ser-ne les víctimes, és l’organització d’una creuada gegantina, la de tot el nostre poble, amb els seus representants oficials al davant així civils com militars i eclesiàstics, per a aconseguir que els go­verns del Estat es determinin d’una vegada a estudiar i dur a terme la defensa i rectificació del curs dels nostres rius, que aminoraria, quan no anul·lar-los, els terribles efectes que tots lamen­tem. Aquests treballs de previsió no pot fer-los aïlladament cap poble i per lo tant han de ser les entitats superiors les que s’han de posar al davant d’aquesta obra d’utilitat general, com no es pot aplaçar per més temps la tan debatuda repoblació de les nostres muntanyes, origen el més manifest d’aquestes formida­bles avingudes.

Bo és que es busquin auxilis de moment per a reparar en lo possible la crisis econòmica que se’ns ve a sobre; però no obli­dem que la previsió és l’arma més eficaç, i que aquesta, si no la usen els governants hem d’imposar-la els pobles, que resulten les víctimes sacrificades a les deixadeses del comú.

PATRICI

Ilustració Catalana, de 3 de Novenmbre