A MANRESA
Va ésser una diada tràgica la de la Mare de Deu del Pilar per la Comarca de Bages. Tant Manresa, la ciutat cap i casal de la Comarca , com altres pobles germans van patir horriblement, amb motiu del desbordament del Cardener.
A Manresa ja el dia va aparèixer trist, plujós, amb el cel uniformement bru. Un dia de tardor clavat, ni fet exprés, per dia dels morts, una d’aquelles jornades que predisposen a la concentració, a la melangia. La gent apenes transcorria pels carrers; no es sentia altre soroll que l'enfadós plovisquejar i el monòton i ensomort espategar de les canaleres.
Fàbrica del gas - Una de les calderes aixafades |
Així amb qualcun interval sense ploure, anà descabdellant-se el matí i les primeres hores de la tarda. Com si la Natura , per donar tota la magnitud tràgica imaginable a la devastació escollís l’hora predisposada a les tristors, reserva per l’hora baixa de la tarda la iniciació de la furiosa tempesta.
Arribada aquella hora, núvols d’aspecte sinistre, amenaçador i malastruc anava congriant-se en l’espai, contínuament solcats per un serpentejar de foc; per moments se sentien cada vegada més a prop els trons; la pluja es refermava, acabant per diluviar; les canals que resten en la ciutat espetegaven amb gran soroll i no podent engolir l’aigua de les teulades aquesta reeixia en cascada enfront avall. El temporal desfet havia arribat a la ciutat. Llampecs enlluernadors, seguits instantàniament d’espetecs estridents que solemnialment aclaparants retrunyien per l’espai, acusaven que en la casa d’un germà de ciutat patien sols la malvestat del llamp. I amb tot això la pluja anava afermant-se, caient tan immensa, que ja únicament es veien en silueta els casals d’enfront i els carrers anaven fets una mar de aigua.
Altre edifici destruit |
Tothom estava aclaparat. Ni cercades expressament semblava que podien acumular-se més circumstancies, ni més esfereïdores, per portar l’atuïment als esperits. Mes de noves anaven devenint-ne. L'enllumenació elèctrica s’apagava intermitentment i la del gas anà minvant, minvant, fins que s’apagà del tot. Això darrer era un mal auguri per Manresa. Mai de la vida, per fenòmens de la Natura , s’havia arribat al extrem d’apagar-se aquest fluït. Una esgarrifança s’apoderà de tothom. Tothom va endevinar que passava quelcom gros, sense precedents; i sense donar-nos temps de revenir de l’esglai, el clam fatídic d’auxili que clamaven les campanes de la Seu ens ho confirmava.
I el poble va respondre amatent, va sacsejar-se de sobre l’encongiment i va decidir-se a afrontar el perill. Aquells carrers tan escombrats s’animaren sobtadament de gent ardida, que xapullejant en un mar d’aigua, sense midar perills, amb l’únic esperonament que el sentiment de caritat, el ben obrar, s’oferien als germans.
La Ilustració Catalana, de 3 de novembre
No hay comentarios:
Publicar un comentario