1907 - Aiguats a Catalunya

PLANY

¡Pobra Catalunya! Fatídicament terrible deurà presentar-se als teus ulls lo mes d'Octubre d’engany, cada volta que les pluges assaonadores davallin de les altures amb quel­com més d’abundància de lo acostumat. Aleshores recorrerà el cos dels teus esforçats fills una esgarrifança de pahura i torna­ran a ovirar les planes de conreu i les verdejants hortes de les més riques comarques de la nos­tra terra fetes un mar, aquí tranquil·les i enllotades anegant camps i prades, allà ficant-se per les llars on hi sembren l’esglai esfereïdor i la ruïna.

 

La fàbrica Parera - Exterior, on les herbes de les reixes indique l'alçada de les aigues

Interior de la fàbrica Parera, on s'hi han trovat al natejar-la carros, cavalls, tocinos i gallines arrossegats per la corrent

Els fills de la nostra terra re­cordaran aleshores les més grans avingudes dels nostres més cabalosos rius, d’aquells rius que en general són factors que cooperen germanívolament al treball honrat que porta el pa al sí de les famílies, d’aquells rius que remoregen dolçament bala­des i cançons a totes hores.

La fàbrica Faura - La sala dels batans destruida per la corrent

La fàbrica Faura - Interior de la quadra que ha quedat en peu

¡Oh visió fatal de les malves­tats! D’avui en avant et veurem en la feble boirina que es gronxolarà per les fondalades de la nos­tra terra, i faràs reviure a la nos­tra pensa el record de tanta des­gracia com té corpresa ara com ara a Catalunya.

Sala de billar del chalet del Sr. Faura que ha quedat penjada sobre el riu

Aspecte exterior de la sala dels batans menjada pel riu

I els de Lleida veuran el Segre arrossegar impetuosament cap el mar el majestuós pont de la banqueta que durant tants anys havia estat signe característic d’aquella noble ciu­tat; els habitants de la conca del Cardoner tindran insis­tentment al seu davant la seguida de fàbriques enrunades pel riu, amb l’aspecte fantàstic d’aquella corrent impetuo­sa que arrossega arbres gegantins i màquines senceres, tot riu avall com si una fúria sobrenatural impulsés aquella força bruta que res pot aturar i res respecta.

El que ha quedat de la fàbrica Faura marcant-se a la paret l'alçada de les aigües

I els fills d’aquelles tranquil·les i placèvoles riberes del cabalós Ebre, aquells habitants que han vist escampar-se l’aigua d’aquella déu immensa per planes i hortes i viles pujant amunt, amunt sempre, fins a esborronar-les de pahura i d’horror, majorment al ovirar en mig de la plana immensa, curu­lla del líquid element algun esser desgraciat, algun germà nostre arrapat nerviosament a les febles branques d’una pomera o perera que cimbreja amb la força de la corrent amenaçant emmenar-s’ho tot cap al mar, aquells homes no oblidaran, no po­dran pas oblidar aquesta luctuosa mesada d'Octubre, com la recordaran sens dubte els que viuen al pla del Llobregat, l’horta veïna nostra, que també ha vist anegats els seus camps per les mal cuidades aigües del riu, un dels que més es ressent del descuit i de la deixadesa dels governants.

Y encara un altre dia, quan els que avui han estat actors d’aquesta tragèdia que ha sembrat de dol a la pàtria nostra es trobaran el cap blanc per la veu dels anys, quan semblarà que el temps ha guarit tantes nafres i s’hauran refet les rescloses i fàbriques i ponts i les hortes tornaran a verdejar arreu de la plana curulla de flors i fruïts, i escampadora de joia i sana alegria, encara aleshores, després de tants anys el record dels actuals aiguats de Catalunya prendrà vida i relleu vora la reconfortant llar de les nostres cases al impuls de les tremoloses paraules del avi, qui sentint encara el cal fred de les esgarrifances d’avui davant la desgràcia, comptarà als seus néts les malvestats i les ruïnes d’aquestes diades d'Octubre, als seus néts que l’escoltaran bocabadat i esguardaran l’endemà al riu amb mirada recelosa...

La fàbrica Vives, Figueres y C. - Esplanada a on hi havia les quadres que s'han endut les aigues

 ¡Pobre Catalunya! No en té encara prou de fulls endolats la teva història dels últims llustres, no són encara suficients les desgràcies de tota mena que pesen sobre teu i que com estigma fatal es van desgranat un dia rere l’altre, que avui els elements del cel han congriat, omplint de dols i runes les teves més belles encontrades, aquelles que semblaven desenrotllar-se amb més ufana, aquelles que constituïen l’esplet més hermós de la nostra terra.

Plora Catalunya, plora avui ta dissort fatal: mes no oblidis que els pobles han de fer-se superiors a les contrarietats que puguin esdevenir-los durant la vida, i que l’esforç individual dels teus fills acertadament agermanat es l’únic ressort que pot gua­rir tanta desgràcia.

Siguem esforçats, siguem homes. Aclopem les nostres ener­gies en esforç comú i alcem-nos per damunt de les desgràcies so­fertes, per damunt de tanta runa, de tantes llàgrimes i misèria.

El record d'aquestes tristes diades ha d'esperonar les nostres iniciatives, i les nostres activitats reconegudes; al menys mentre duri la memòria d'aquests jorns luctuosos, en tant que la impressió que han deixat en nostres cors aquestes riuades destructores persistexi, mentre la visió fa­tal de tantes i tantes desgràcies quedi fixa en la nostra retina, que hi quedarà, no hi posem cap dubte. El record de les riua­des del any 1907 perdurarà per damunt d'algunes generacions, fins sense aquests gravats i aquestes lletres.

Elles, desgraciadament, han quedat massa gravades al cor del poble.—J. Font.

        La Ilustració Catalana, de 3 de novembre