A LLEIDA
POQUES vegades s’ha vist el Segre tan gros com ara: los vells recorden la riuada de 1853, en la que, malgrat i haver arribat l’aigua al segon graó de la Catedral , o sigui un pam més amunt que enguany, no es sofriren tantes malvestats ni perjudicis.
Espectacle grandiós i desolador era contemplar el riu ensenyorit de l'horta de Lleida i de part de la ciutat, voltant les cases de camp i rosegant les de poblat, batent i rebatent furiós contra els murs de la banqueta, bramant desesperat contra les pilastres del pont, destruint i arrossegant arbres gegantins de bona arrelamenta i enduent-se’n cap avall, en la seva corrent impetuosa, marges i conreus, vigam i carretals, els aparells del llaurador i les mercaderies dels magatzems. Era un sublim espectacle de destrucció.
Però la gent de Lleida es preocupava pels veïns del Cap-pont, quines cases havien sigut inundades pel riu que arribava fins prop del primer pis: callat el sentiment del interès material, sols es mantenia viu el d'humanitat: tothom temia per la sort dels habitants de Cap-pont. Silenci de mort acompanyà als primers ensajos de salvament, silenci de mort les seguí: terrible i abrumador estat d'angoixa planà per la Ciutat al veure lo inútil del intent, estat d'angoixa enfortit per la pèrdua del pont, que s'havia agegut feia dues hores a l'empenta, que no pogué resistir, de l’aigua que lluitava per fer-se pas.
 |
| El pont de la Banqueta que s'emportà el Segre |
Dormia i vetllava la Ciutat aclaparada per tan greu desastre: la que vetllava veié com el riu començava a raure la banqueta obrint fort esboranc en ella i en la carretera i amenaçant amb la inundació de tot el carrer que s'hi emmiralla: la que dormia fou despertada poc més de mitja nit als crits de que la inundació s’estenia pel carrer Major i de Sant Antoni, la desolació fou aleshores completa: les famílies abandonant llurs cases, cercaven refugi en les dels seus parents o amics més llunyanes al riu: la gent es veia córrer mig vestida, apesarada, esmaperduda.
 |
| Les cases de Cap de pont. La marcada amb la creu és la en que es rerfugiaren 27 persones que foren salvades amb grans treballs |
Fart lo riu de tant estrago, anà minvant poc a poc, i es feu de dia: els braus mariners, a qui s'havia encomanat la feina perillosa del salvament, realitzaven amb heroisme la tasca humanitària. I l’ànima decaiguda i mig esmorteïda dels lleidatans, començà a glatir i a asserenar-se. Els veïns del Cap-pont foren salvats; i Lleida aplaudí enternida als salvadors. Mes, ara, ja no es veu l’horta encisera, que és un munt de llot i ruïnes, ni els xamosos Camps Elisseus convertits en bosc i bassa i niu de brossa, ni les torres polides i blanquejades, ni els horts de fora el pont, ni el pont de ferro.
 |
| Tros de Banqueta destruida al cap del Passeig de Fernamdo |
El riu, nostre vell amic, s’ha cobrat d’una vegada l’haver fertilitzat tants anys seguits l'horta de Lleida, aquesta horta que guarda per nosaltres tants records i tantes alegries, la que està tan íntimament lligada amb nostres jorns d'infantesa, amb els esplais de la nostra joventut i amb les rialles dels nostres infants, els homes de demà que contemplen avui esverats les destrosses que ens deixa ara.
 |
| El Passeig de Fernando al fort de la riuada |
LL. G. ABADAL.
Ilustració Catalana, de 3 de novembre
No hay comentarios:
Publicar un comentario