Translate

viernes, 28 de diciembre de 2012

1907 - Petites cròniques: el mes de Juny

Petites  cròniques

Dels mesos de l’any, els uns són tristos, els altres alegres, n’hi ha de simpàtics i d’indiferents. El que hem estrenat avui fan cinc dies trobo que és dels eixerits, dels que treuen relleu, dels ben entonats. El Juny, groc de flors de ginesta, vermell de cireres i maduixes, encès de focs, esmaltat de pro­cessons, obrint les portes als gegants, deslli­gant a un exercit de jovenalla de l’odiada disciplina escolar, preludiant les festes que avui aquí, demà allà portaran la joia du­rant l’estiu per viles i poblets. El Juny és un mes d’alegre revolució que la gent saluda posant-se vestits nous i cobrint-se de palloles. Som al mes de les nits curtes i poetitzades per la tradició, al mes dels segadors, al mes de Sant Antoni, el sant popularíssim que d’aquí a vuit dies veurà engalanades ses capelletes i ses aparadors amb rams de lliris blancs de potentíssima fragància. Oh, quina altra mena de devoció més expansiva, més gojosa, més ingènuament riallera ens fa aquest sant que és jove i porta flors, que no pas el seu «tocayo» del porquet, barbut i voltat de neus i glaçades aleshores que es duen els matxos a beneir!

Estem de cara a l’estiu i a les festes ma­jors. Les «orquestres» fan propaganda tot apedaçant els instruments atrotinats i assajant el vals destinat a fer furor en els envelats; les «comissiones de fiestas» comencen en molts llocs a posar fil a l’agulla. A Vic, per exemple, ja tenim arreglat això del bou amb prou sentiment de molts regidors i d’algun eco de la opinión que lamenta «que se cierren las puertas» de lo que en el mateix solt qualifica de «espectáculo bárbaro imprópio de un pueblo culto i civilizado» a molts pobres que trobaven cómodo setial.. a les teulades de les cases de Plaça quan es corria el bou en aquest lloc. Segons el con­frare a qui vaig  al·ludint, és una gran desgràcia que «las macetas de flores» o  sigui «las damas y señoritas» que si no pujaven a les teulades,  envaïen els balcons, i la demés «gente morigerada» que s’hi barrejava, no trobin facilitats per presenciar aque­lla festa «que debería suprimirse de una plumada».

En nostra la Ciutat té aquest nou i característic atractiu el Juny: el de portar-nos els immediats preparatius del «número típic». Quan es fa bou a Plaça és en aquest mes que, passat el període de les acalorades disputes, ve l’acte transcendental de traçar l’elipse i tot el seguici del amagatzament de fustes, el xivarri de la mainada, l’infernal martelleig i fins la primera capa d’adob orgànic—que els pagesos miren amb tanta enveja—sota els cadafals; quan el tenim a fora, com aquest any, l’empresari es conver­teix en una mena d'heroe del qual els aficio­nats n’esperen coses grosses: són noticies estupendes les que corren de boca en boca durant aquest mes-vigilia: si vindrà en Pere o en Pau, si l’empresari prefereix l’un ganado o l’altre, si farà regar la Plaça amb Kummel...

El Juny té aires de dissabte: per molta gent l’estiu és un gran diumenge que el passen divertint-se i anant a passeig amb  l’excusa de les aigües, de la casa de pagès o de la festa major: Els estudiants no són qui l’espera amb menys ànsia aquest cap de  setmana i més que tots els que es passegen per els nostres carrers els quals no es fan,  quan el sol pica,  íntimament ben capaços de la profunda re­lació que té la capa  amb  la dialèctica labe­ríntica o amb els «arcanos» teològics. Ells també li veuen de groc i vermell el Juny: vermell  d’acaloraments sota el reglamentari abrigall i groc de cucur.... No vull pas acabar el nom llatí del fatal fruit, potser i al meu entendre, encara poc cultivat pels hortalans del nostre Seminari. Vull dir que d’aquella casa n’haurien de sortir amb la cara llarga al menys tots els que no sapiguessin les beceroles de tot lo que estudien. Inteligenti pauca.
JOHAN DE VlCH.

Gazeta Muntanyesa, de 5 de juny.

1907 - Cursa d'oques

Dimecres de bon matí hi hagué una cursa d'oques, cosa mai vista en aquest país. D'una casa de la Plaça del Carbó n'escaparen unes  quantes d'aquelles aus i es dirigiren Passeig amunt perseguint a una bona dona que s’ensopegà per allà i que esporuguida tirà pel carrer Estret cap a Plaça. Al arribar aquí la mestressa de les oques tota esverada pogué sortir-les al encontre i convèncer-les de que ja havien fet prou i massa lo que no els tocava.


Gazeta Muntanyesa, d'1 de juny.

1907 - Concurs de globos

En aquesta Ciutat s’espera la tarda de demà per si es veuen passar pels aires alguns dels dotze globus aerostàtics que a les quatre s’han d’engegar a Barcelona i que prendran part a un concurs de globus lliures. És d’esperar que si per algun incident fos necessari el concurs de la gent en cas que algun globus caigués aquí a la Plana, se li prestaria ajuda desinteressadament i amb tot l’agraïment. 

Gazeta Muntanyesa, d'1 de juny.

---------------------------------------------------------------------------------------------

Concurso de globos

El domingo 2 del corriente a las cuatro y doce mi­nutos empezó el concurso de globos aerostáticos, una de las fiestas que el Municipio acordó celebrar durante la Exposición de Arte.

        BARCELONA: Concurso  de globos. – Poco antes de soltarlos (Fotografía Ballell)


Ascendieron los siguientes aerostatos: el Vencejo, tri­pulado por los señores Herrera y Miret, a las 4 h.12; el Maria Teresa, tripulado por el teniente Kindelan, a las 4 h. 32; el Alfonso XIII, tripulado por los Sres. Herrero y Guerra, a las 4 h. 44; el Alcotán, tripulado por el Sr. Magdalena, a las 4 h. 46; el Gerifalte, tripulado por los Sres. Herrera y Socias, a las 4 h. 58; el ReinaVictoria, tripulado por el Sr. Montojo, a las 5 h. 10; el Amanda, tripulado por el Sr. Mulero, a las 5 h. 15; el Júpiter, tripulado por el teniente Sr. Gordejuela, a las 5 h. 17; y el Norte, tripulado por los Sres. Salamanca y Marqués de Romero Tejada, a las 5 h. 20.

BARCELONA: Concurso de globos. – Salida del último globo “Norte”, de 2.250 m. c. y tripulado por J. Mendoza (Fotografía Merletti)


Un gentío inmenso llenó la barriada del Pueblo Nuevo, y no sólo rebosaba en el improvisado Parque de Aerostación, sino también en las inmediatas calles, azoteas, balcones, etc. Los fotógrafos pululaban; los automóviles, landós, vehículos de toda clase, eran in­contables.

Los globos tomaron la dirección de la carretera de Granollers.


Los premios a repartir entre los concurrentes eran: Uno de 9.000 pesetas, otro de 4.000 y otro de 1.000 a los globos que por más tiempo se mantuviesen en las alturas y a mayor distancia de Barcelona llegasen..

La Hormiga de Oro, de 8 de junio


------------------------------------------------------------------------------------------


Diumenge a l’entrada de fosc molts eren els que s’havien possessionat dels llocs alts per si era possible veure els globus aeroestàtics que s’havien alçat a Barcelona. Amb tot i que hi havia qui perjurava que havia vistes tres bombes, lo cert es que fins l’endemà a les sis del mati no s’observà res de nou. Aleshores per la part de Ponent es pogué veure durant més d’una hora un dels globus que  seguia la direcció Sud i es perdé després d’haver passat la serralada de Collsuspina. Tot indica que aquest globus era l’anomenat Norte que, després d’haver arribat fins als voltants de Berga, tornà enrere i caigué a Santa Per­pètua del Vallès.             

        Gazeta Muntanyesa, de  5 de juny.


1907 - La desmonumentalització de Vic

LA DESMONUMENTALITZACIÓ DE VIC

Jo no sé pas si aquesta paraula del títol és massa estranya, però el fet és que no sé suplir-la per una altra al contemplar lo que està passant amb la nostra Ciutat. Tindríem dret a que Vic fos una població plena de records del passat i no obstant el posat de Ciutat Històrica va desapareixent-ne cada dia més. L'ideal de la nostra gent sembla que sigui crear un conjunt de carrers i places grans i desolades en les que es vegi que els habitants se la passen bé sense preocupar-se més que de les seves conveniències i a voltes d’acreditar que tenen moneda per gastar i fer produir.

I aquesta desnaturalització del Vic verdader potser enlloc resulta tant palpable com en la nostra Plaça Gran. Aviat, si Deu no hi mira, el nostre Antic mercadal sem­blarà sols la plaça d’una d’aquestes viles sense passat i  pretensiosament burgeses. Quasi tot lo que té color i qualitat va desapareixent-ne, apoderant-se dels seus edificis el clàssic balcó del pis per llogar i les imitacions de pedra. Els vells arcs gòtics acaben de desaparèixer amb l’excusa de que són incompatibles amb les necessitats d’ara, i els casals que donaven grandesa i ho­nor a les nostres voltes s’aterren o es disfressen. Si en Serra i Campdelacreu tornés i es di­rigís a Plaça s’escandalitzaria i llagrimejaria al contemplar,  per exemple, el barret arlequinesc amb que és estrafeta la fatxada  deliciosa que ell qualificava justament de joia de l’arquitectura civil del se­gle xvi. Aquella casa Moxó elegantona i eixerida que l’entusiasta arxiver municipal no es descuidava mai a ensenyar amb legítim orgull de patrici als  forasters que ens visitaven, ha perdut bona part de son encís, quedant-nos per consol de les coses que foren unes fotografies, totes fetes per estrangers que volien endur-se’n el record d’una vera manifestació d’art.

Però, com si això no fos prou, ara la desmonumentalització ha passat a envair la part de ponent enduent-se’ns del tot un al­tre casal que per les seves condicions i historia mereixia tot el respecte i la veneració dels que estimen a Vic. L’edifici del Ge­neral i Governador, que serví de palau per hostatjar l'Arxiduc d'Àustria, el Rei Carles III, tant estimat pels catalans, els dies 22 a 29 de Gener de 1710,  el que fou testimoni d’unes festes reials sumptuosíssimes i de les que en resten, per sort, dues relacions entusiastes, la seriosa i sòbriament grandiosa fatxada de can Mussach està ja caient a trossos per sempre més.

Temps ha que es preveia la desaparició d’aquest vell casal. Des de que per engrandir i alçar els baixos s’hi comen­çaren a fer obres, era lògic figurar-se que no havia de tardar a seguir el total enderroc de la fatxada. I aquesta haurà caigut, per un contrasentit inexplicable, pre­cisament per lo que li donava més bellesa, per el porxat que la coronava. Lo natu­ral, lo que demanava el bon gust i l’historia era que es fes una restauració ben en­tesa del vell monument, fent-li lluir l'ele­gant arcuació superior, netejant-la de cries de canaris i obrint-la tal com fou construïda a primers del segle XVII; però aquí hem tingut la mala sort de que el porxat es cregués un impediment per a la producció líquida de la finca, puix que no falta qui assegura que els pisos que donen a una d’aquestes galeries d’arcs no es poden llogar, puix que els estadants més s’estimen pujar a un pis quart amb balcons, que no pas a un segon que podria semblar unes golfes.

Un cop destruïda la fatxada se nhi construirà una altre que, per condicions que tingui, no podrà pas mai ser mostrada com un testimoni gloriós per Vic. Però en­tretant, a hores d’ara queda encara, desproveït de ses primitives proporcions, tot el saló on l'Arxiduc Carles hi feu les lluïdes recepcions del Consell, Capítol, Universi­tat, Nobles i Gremis, restant al menys exis­tent el solemnial sostre amb l’enteixinat que abrigà tanta cortesania. Això és digne de lloança certament, però cal preguntar: es conservarà definitivament? Deixem fer al temps perquè ens respongui. Mentrestant planyem-nos de lo que desapareix i serveixin aquestes ratlles com d’oració fúnebre d’un monument venerable. Potser aquesta farà un efecte contraproduent, però em consola pensar que l’expressió del meu disgust perquè s’aterra lo que devia conservar-se, si no és entesa per qui deuria, al menys ho serà per algú que anys a venir miri la col·lecció de la Gazeta per trobar-hi l’estat de l’ànima vigatana. És que al escriure en un periòdic un es fa la il·lusió de que fa historia i aquesta deu  consignar que al món no tothom és de la mateixa manera ni té iguals sentiments. Quedarà la fatxada que va a començar-se en substitució del històric frontis de pedra: doncs és just que quedi també la protesta lleial i sincera!...

Just Cassado


Gazeta Muntanyesa, de 25 de maig.


jueves, 20 de diciembre de 2012

1907 - Petites cròniques: "Forasteres" de Barcelona a Vic

Petites cròniques

Tot lo bonic que passa de pressa, cap­tiva. I quan lo que passa és una glopada de joventut blanca, bulliciosa, femenina, escampa prou interès perquè molta gent hi dediquem un comentari, una mirada i després... records.

La Pasqua granada no l’hem pas tingut monòtona, si hem volgut, els vigatans. Festes de barri, músiques, llums, garlandes, només s’hi haurien trobat a faltar les forasteres, i aquestes també comparegueren. No venien en automòbil. L’automòbil que passa duent alegria empolsinada en els seus encongits «assientos» té una manera   massa brutal de presentar-se i marxar:  és massa orgullós. Les forasteres que vull dir no gastaven «guardapols» ni anaven acompanyades de parents o amics milionaris: eren modistes; modistes barcelonines vestides, d’estiu i exuberants de senzillesa elegant que ompliren, essent tant sols mitja dotzena,  nostres carrers i animaren nostres festes i feien girar al nostre jovent. Ballant sar­danes saltaven d’alegria, veient comèdia reien contentíssimes, passejant-se no paraven els seus ulls d’irradiar goig. «Si tots els dies fossin com aquets, rai!» vaig sentir com una exclamava... I ens ho figuràvem els que vam  interessar-nos per aque­lla  invasió  d’ingenuïtat  que gosà la Ciutat nostra, ens figuràvem l’encant que sofrien aquelles jovenetes que havien  deixat per dos dies el niu,   el niu que la casualitat va donar-los al mig de l’esbarzer d’allà baix...

Ara, calçat el didal, potser ja estant fent rotllo al volant d’una llum en algun carrer tètric arranjant vestits que lluiran senyo­res d’automòbil; potser han acabat el jornal i expliquen a llurs mares alegres impressions de muntanya; potser alguna pressura el pas, tornant de la feina, per no sentir des­vergonyiments.

Totes eren joves, totes alegres; totes s’adornaren el pit, dilluns—20 de maigamb llacets catalans de commemoració. Tal vegada alguna noia vigatana –n’he sentit rumors- paladejà cert regust d’enveja... Mes, facin-se elles càrrec de la força que té l’encís que passa, del màgic atractiu d’una visió efímera,  de la dictatorial influència que les simpàtiques representants d’un dels més legítims atractius de Barcelona devien exercir ensenyorides durant 48 hores  dels nostres carrers.

JOHAN DE VICH.


Gazeta Muntanyesa, 22 de maig.

1907 - Escorxador: durant l'any es tancava els mesos de calor

L'escorxador dels porcs continua en­cara obert, fent-s’hi matança, a diferencia de lo que es feia els anys anteriors. Com que el temps es ben poc calent encara hi ha qui ho aprofita per fer llonganisses, allargant així la temporada. A finals d’aquesta setmana sembla que definitivament es tancarà l'escorxador.

Gazeta Muntanyesa, 22 de maig.

1907 - Actuació de la Brigada Municipal (exemple)

La Brigada Municipal està arreglant el pas esquerra de la Rambla del Hospital. Per cert que, segons ens han comentat, des de la casa Rocafiguera fins passada l’església de la Tercera s’hauria enllosat tot aquell pas, lo que hauria estat una gran millora, mes unes propietàries que no volgueren avenir-se, com els demés, a pagar-ho, han impedit de realitzar-la.

Gazeta Muntanyesa, 22 de maig.

martes, 18 de diciembre de 2012

1907 - Petites cròniques: Evolució de Vic

Petites cròniques

Ma Ciutat es va modernitzant. Solsament que el progrés no ens va caient en forma de pluja acompassada sinó a xàfecs. Amb això dels cinematògrafs es veu: a poc es veu que no ens surti a inauguració per setmana. I la multitud anònima que els forasters  trobaven a faltar pels carrers de Vic, l’eterna con­demnada a  arrossegar-se per les vies de les grans poblacions, com deia un jesuïta, em sembla, va constituint-se en la nostra: els dies de festa principalment ja no cal buscar per aquí aquella desanimació que sempre tothom retreia al parlar de la clàssica ciutat de les llonganisses. Ara entre la mitja dotzena de campanetes elèctriques que no paren de tota la tarda cridant la gent a veure uns quants hectòmetres de pel·lícula per 20 cèntims i fent mal de cap al veïnat,   els altres tants rètols enquadrats de les 8 imprescindibles bombetes, el diluvi de programes atapeïts de sucosa literatura que cada dissabte ens cau a sobre, les crides de rei del diumenge, els concerts dançables i no dançables que entre banda i xaranga i cobles mai deixen als músics sense el buf en­tre galtes i el coliseo que encara va anant, han arribat a arrencar la gent, tirant-la al carrer ten forma tal que la fesomia de Vic no es coneguda. Ja quasi bé només ens falten unes quantes línies de tramvies elèctrics perquè això sembli Barcelona; d’ençà que tenim tot allò i a més colmado i raïms de «plàtanos» penjats per tot arreu i vigi­lants nocturns i homes que passegen cartelons anunciant divertiments, un quasi es for­ma l’il·lusió de que es troba en un mon nou: en el mon d’un Paralelo casolà, bastant net per fortuna,  de trenca-colls   de mala llei. Deu faci que no ens en surtin...!
JOHAN DE VlCH.


Gazeta Muntanyesa, 20 de març.

1907 - Preu baix de la llet

A Corcó ha començat a embestir-se l’empresa de portar llets d’aquella comarca a Barcelona. Els productors no estan pas gaire contents del preu a que actualment els hi paguen les llets, però a pesar d’això tots unànimement hi posen el seu empenyo en fer prosperar aquest negoci confiats en que l’empresa arribarà a pagar-la a un preu un poc més remunerador que l'ac­tualment fixat i així deixar ben fonamen­tada una producció que pot contribuir en gran manera al millorament dels interessos agrícoles d’aquella comarca. Prometem tractar aquesta qüestió, d’interès ben ma­nifest, amb tota l’extensió que ens permetrà l’espai i el caràcter de la nostra publicació.

Gazeta Muntanyesa, 20 de març

1907 - Remunta d'Artilleria

Dilluns passat arribaren els dos se­mentals que la Remunta d'Artilleria ha des­tinat per aquesta Comarca. Hi ha un exem­plar anglo-bretó i l’altre anglo-normand. Aquest últim és un tipus molt millor que el que ens portaren l’any passat i l'anglo-bretó és el mateix. S’han instal·lat al escorxa­dor vell, situat al carrer Nou, on hauran d’acudir-hi els que vulguin servir-se’n.

Gazeta Muntanyesa, 20 de març.

martes, 11 de diciembre de 2012

1907 - Sempre s'han comès furts al mercat de Plaça

Es una vergonya lo que està succeint en la nostra Plaça gran cada vigília de Mercat. Una colla de xicots durant la vesprada s’entreté en saquejar els carros i les rimes de fruita, enduent-se’n el que li agrada, tot burlant-se dels vigilants si per cas n'hi ha i fins dels municipals quan per allà n'hi acut algun. Ahir vespre la poca vergonya dels lladregots de fruita s’havia fet verament escandalosa, puix que arribà fins al punt de xiular als dos guàrdies que acudiren a defensar la propietat dels venedors. S'hauria de veure que per aca­bar amb aquesta mala criança i pel bon nom de la Ciutat s'acabés d'una vegada tal robatori i s'escarmentés durament als que han convertit el centre de Vic en un despoblat o una su­cursal de les antigues Guilleríes. L'Autoritat té la paraula...

Gazeta Muntanyesa, 1 de febrer

1907 - "CONSEJILLO" a la sessió de l'Ajuntament de Vic

Notes municipals

Sessió  del   Ajuntament


«CONSEJILLO»

L’hora oficial, la convinguda entre tots els consellers per celebrar consell és a dos quarts de set, però justament a aquesta ho­ra els hi dona la gana de començar el consejillo i el públic ha d’esperar fins que toquin la campaneta.

El consejillo del dilluns devia ésser molt accidentat; fins a les set hi estigueren! i encara sort que devia posar-hi la pau un senyor Canonge que hi entrà quan ja feia estona que durava.

El públic és clar que, mentre espera l’hora, s’entrega a tota classe de fantasies. Si estaran parlant de porqueries?, deia un que es creu conèixer molt a fondo als nostres consellers; perquè, afegia, amb lo de la cria de porcs estan passant a la Ciutat unes coses que no serien pas permeses en el poblet més rural i més descuidat.

I ca, parlen de consums! No veus que justament hi han aquells que volien mou­re bullit?

Jo em creuria que s’estan ocupant de si es pot pledejar amb els de l'asserradora de la plaça de la Divina Pastora, o si hauran ad­quirit ja per prescripció, un terrenys perteneixents a la via pública i que des de temps immemorial han servit de magatzem de fustes i fins des d’ara fa poc de taller.

Més aviat creuria, deia altre, que estan capficats buscant un medi per que als mu­nicipals no els hi prengui ningú el número, encara que sigui el mateix alcalde.

Lo que sí estic convençut, afegia el més trempat del públic, que el número nos l’estan prenent a nosaltres tots els consellers.

I mentre estaven en aquestes discussions toquen la campaneta, el públic en­tra i comença el
CONSELL

baix la presidència del senyor Riera i assistència dels senyors Camps, Forcada, Vilanova, Alamany, Palomas, Verdaguer, Masferrer, Baqué, Sala, Ferrer, Puig, Bertrana, Giralt i Castells. S’aprova l’acta de l'anterior.

Es llegeix una comunicació del Jutge de 1.ª Instància participant la sentència ab­solutòria recaiguda en el procés que es se­guí al conseller senyor Capdevila, acordant-se unànimement haver-se’n enterat amb satisfacció.

Es llegeix una sol·licitud demanant que es concedeixi local per reunir-se en les Cases Consistorials els de la Caixa d’estalvis i invàlids; passa a la comissió.

El senyor Giralt demana al Consell apro­vi els comptes de la comissió de Consums; així s’acorda per unanimitat.

El senyor Alamany indica la conveniència de tenir, en una biblioteca que es podria fundar, tots els opuscles publicats pel Ilm. Dr. Torras i Bages; passa a la comissió. Es parla de nombrar una comissió que assisteixi a la publicació de la Butlla; s’indiquen a varis, alguns s’excusen i el se­nyor Castells, amb frase pacificadora, vol donar-hi un cop de sabre proposant es no­menin als consellers que tinguin el seu domi­cili més a prop del Hospital; s’acorda comissionar als senyors Isern i Puig.

I s’aixeca la sessió que durà de cinc a deu minuts.

Desprès hem sabut algo de lo que passà en el Consejillo. Diu que el Sr. For­cada, al qui feia costat el Sr. Sala i Mo­las, demanava que es publiqués ben aviat l'Història de Vic que començà D. Josep Serra i Campdelacreu.

Gazeta Muntanyesa, 23 de gener

1907 - Alcalde. Qui pot mendicar?

Abans d’ahir es pregonà pels nostres carrers el bando de l’Alcalde referent a la mendicitat que fou aprovat en una de les sessions últimes de l’Ajuntament. En ell s'estableix principalment que solament po­dran captar, amb autorització especial de l’Alcaldia, en aquesta Ciutat els que en siguin veïns, considerant-se com a tals els que hi portin dos anys de residència.

Gazeta Muntanyesa, 16 de gener.

1907 - Homicidi imprudent

Dimecres a la tarda en el Mas Caborca un xicotet de 12 anys jugant amb un seu germà de 5 tingué la mala ocurrència de prendre una carrabina sens pensar que fos carregada, engegant-li un tret i matant-lo.
Gazeta Muntanyesa, 12 de gener.

viernes, 30 de noviembre de 2012

1907 - Petites cròniques: "Negritos"

Petites cròniques

Si mai he anat a caçar amb teles sempre m’he fixat amb els pobres ocellets que fan d’enze i els he planyut. Les pobres bestioletes no s’enduen cap de les atencions de que es fa objecte als seus companys cantadors: no reben més carícies que alguna que altra estiragaçada per a que es posin en actitud de cri­dar l’atenció als pasavolants. Per la matei­xa raó en la gran i encamisada cacera comercial, em fan llàstima certa mena d’enzes que a vegades s’utilitzen; trobo que la dignitat humana no rep cap homenatge quan es fa servir d’anunci a un cos de persona.

Aquets dies he vist per Vic un parell de negritos vinguts expressament per fer amb llur figura la propaganda d’una casa de colo­nials; la nostra quitxalla que no està pas acostumada a aconteixements com aquest, els seguia com segueix, quan es presenta, al home del os o de la mona, fins la gent gran, encuriosida també, sortia a les portes o es feia venir bé de passar per les voltes de can Trias. Al contemplar-me’ls a aquells dos fills de Fernando Poo me’n donava vergonya per ells de la dissecció que tot Vic estava fent, sense dissimular-ho, de la seva fesomia; la categoria de bèstia estranya a que se’ls havia elevat, l’enza humana parada al caire d’un taulell, no m’atreia: em preguntava quan més simpàtica se’m feien aquells jovenets enjogaçats, d’ulls expressius i pell emmascarada que deuen sentir-se engabiats o al menys fermats per la cama com a verdaders enzes en aquest país lliure. La seva ànima devia tremolar de fred com tremolaven els seus cossos davant tal devessall de blancor: blancor en les persones, en els carrers, en les teulades nevades, fins blancor en l’aire que es respira campenetrat de boira!. I devien enyorar-la a la seva Pàtria i el seus germans perquè de germanor aquí no en trobaran pas... Prou deuen pensar-hi bones estones en la naturalesa esplendenta de la se­va terra al veure la d’aquí adormida; en els contrasts de llum del sol tropical, tant diferents de nostra actual claror difusa; en les dolçures de l'estimació que aquí tenen vedada...                                            

          Ja sé que aquells dos negrets sos amos els tracten com a persones; suposo també que donaren son consentiment quan se’ls parlà d’emigrar al país dels blancs; mes, amb tot, l’aspecte comercial d’aquesta exportació humana, s’entravessa. L’home no es fet, ni que tingui el pigment negre, per que se’l tregui de llur casa a fi d’exhibir-lo en, una barraca de fira o en una botiga luxosa; si el comerç ne­cessita enzes que no en faci servir, al menys, a éssers conscients!

JOHAN DE VICH

Gazeta Muntanyesa, 9 de gener

miércoles, 28 de noviembre de 2012

1907 - Petites cròniques: Què és el temps?

PETITES CRÒNIQUES

Ahir era cap d’any i en aquesta diada i ara encara que l'any és tendre sembla que ve a tomb parlar del temps. «Oh, com passa el temps!» És aquesta una exclamació de cajón que, qui més qui menys, tothom la fa servir en infinites ocasions. El pas d’un any a l’altre -que aquesta vegada hem tingut de fer-lo ajupint-nos sota zero i relliscantdona peu a moltes filosofies sobre tal enig­màtica abstracció que tothom anomena i ningú entén. Què és el temps? Poc ho sé: suposo que deu ésser el terme contradictori d'Eternitat. Mes com aquest és un altre concepte prou laberíntic, em quedo a les fosques i em crec que molta altra gent tam­bé. En general se’n té l’idea del temps com d'una cosa que passa corrent: sospito, no obstant, que aquesta qüestió s'assembla a la del moviment del sol; el temps prou està ben fixo, tot lo demés deu ésser lo que fuig. L’existència de les coses, la vida dels homes, va embarcada en un tren –actualment ens toca anar en vagons de tercera, sense caloríferos i a mida que veiem passar ràpidament per la finestreta uns pals indicadors que porten els números -1906, 1907, etc.diem que els anys passen de pressa!

Dilluns a mitja nit jo me les feia totes aquestes reflexions i al formar-me composi­ció del lloc no podia figurar-me’l a l’any vell personificat en un avi decrèpit, de blanques barbes, i al nou com un infant que al tocar les dotze treu el caparró, anava a dir a la llum del dia; veia únicament una plana immensa, un desert pel que anava caminant la humanitat la qual deixava rastre del seu pas per medi de rètols numerats: en el que hi ha posat «1907» encara hi ha un cartell que diu «pintat al fresc». No s’hi pot fer més: en aquest mon tot és relatiu i a fi de que no quedem completament desorientats, hem de proclamar l’imperi del Número. I per trobar un basament fixe al nostre sistema de referència, hem tingut d’agafar-nos  als moviments d'un planeta que ens ha fet posar cabells blancs per determinar-los amb exactitud. Decididament, som  ben poca cosa; la nostra intel·ligència porta la marca de lo grandiós, però es petita; ovira una immensitat, mes es queda curta quan ha de distingir. Ella arriba a concebre la sublimitat de l’etern present, del futur diàfan, del pretèrit retingut, de l’abolició de la quantitat; la febre de lo infinit la sentim a dintre nostre, mes se’ns fonen les nostres ales de cera així que ens acostem massa als atributs de la Divinitat, ens tornem cecs mirant de fit a fit el sol.

No hi ha que donar-hi voltes: és inútil que conjuguem en present; per l’home no existeix aquesta mena de temps; el passat i el futur ens l’escalfen deixant-lo reduït a una quimera: l’instant. Per això tenim la memòria i la fantasia; per què giravoltant impulsats pel parell de forces, lo que fou i lo que vindrà, puguem remolcar lo primer i formar-nos la il·lusió de penetrar lo segon. Sort en tenim de recordar; passo bona part més de la vida mirant endarrere que no pas endavant; a pesar d’això encara no m’he sentit caure d’esquena amb tot i lo que resa la dita popular. A més, anant en ferrocarril –ja he establert la comparació més amunt- si un mira massa de cara a la màquina, se li omplen els ulls de brosses. És tant dolç, reviure temps passats...

A l’arribar a aquest punt de les meves meditacions en la primera nit de l’any, vaig quedar adormit... I perdonin lo cursi de la frase.

JOHAN DE VICH


 Gazeta Muntanyesa, 2 de gener

1907 - Truja Jorskire arriba a Vic

La truja Jorskire que uns quants socis de la Cambra Agrícola enviaren a buscar de Londres arribà el divendres a Vic. És de orella curta, molt rodanxona i s’assembla bastant al bestiar porquí que es produeix en la Comarca. Ara sols falta que al godallar ens doni productes d’ambdós sexes i emprendre la prova del creuament amb el Craonés, que se n'espera un resultat satisfactori i ben beneficiós pel millorament d’aquesta classe de bestiar.

Gazeta Muntanyesa, 2 de gener

1907 - Cinematògraf Canigó

Les sessions del gran cinematògraf Ca­nigó segueixen veient-se molt afavorides. És veritat que en general les pel·lícules exhibides són excel·lents i es procura donar programes ben complerts puix en cap d’ells, i això que es canvien cada festa, hi falta la nota dramàtica, la còmica, els paisatges i les actualitats més fresques reproduïdes molt neta i deta­lladament.

Gazeta Muntanyesa, 2 de gener

1906 - Programa acrobàtic

Diumenge passat, durant la tarda, a la Plaça Major, tingué lloc un variat  programa acrobàtic i per fi de festa es repetí l’aviament d’una bomba amb un capitán ne­gre. L’espectacle portà grandíssima con­currència al lloc de la funció, resultant lo més divertit de tot l’acomiadament que el aeronauta va fer als demés  membres de la companyia, puix que abans d’alçar-se, tot eren abraçades ni més menys que si no s’haguessin de veure de molts anys. El viatge aeri fou felicíssim i tant llarg que durà, comptant llarg, un quart escàs, anant a parar la bomba potser a  dos mil metres del lloc de sortida o sigui sota el Puig dels Jueus. Els pagesos que  tenien cul­tivats els camps prop del lloc de la bai­xada quedaren amb els sembrats fets una coca, puix que un núvol de canalla seguia la bomba camps a través i sense mirar res. En pro de la veritat s’ha de dir que ningú cuidà de protegir les devastacions dels bàrbars. Com que la funció, segons sembla, produí bastants cèntims a la companyia no fora d’estranyar que es repetís un altre dia, encara que algú n’hagués de quedar perjudicat.

Gazeta Muntanyesa, 31 d'octubre

1906 - Petites cròniques : Excursió a Puiglagulla

Petites cròniques

Cosa més popular que les Puiglagullades, potser no es trobaria a Vic ni a la seva Plana. Qui no la fa amb l’anyal expedició familiar s’arreplega a una colla d'amics; uns hi van per costum, altres celebrant algun aconteixement; els d'aquí per visitar a la  Verge, els d'allà casi exclusivament per saborejar-hi el clàssic arròs... Perquè, ja se sap, puiglagullada sense arròs—i un bon arròs—gaire bé perd tot el caràcter. Es com el burro pacientment carregat amb la sàrria, que tampoc pot faltar-hi; el simpàtic burro puiglagullaire, que si en Linneo l’hagués conegut no se hauria descuidat d’incloure’l en grup apart en les seves classificacions zoològiques.

En aquests  temps dels bolets no hi ha dia que no s’enfili per la sorrenca muntanya més d’una comitiva, ells amb posats d’intrèpid alpinista, les ufanoses matrones esbufegant prosaicament i les donzelletes, alegroies com ocells sortits de la gàbia. I arribant a terme, una volta descarregat el fato, les excursions que  s’organitzen! L'un admira paisatges, l’altre amoïna a preguntes, aquest—aquestacorre adalerat a la cassa   del boletsi n’hi han—i   torna a  voltes amb una bella provisió de mataparents, aquell   abasta pinyes... Lo que ningú es descuida d’arreplegar és un tronc ramat, una herba estranya o un pom de  floretes: la poesia bucòlica s’imposa;  pels pintorescs corriols de la muntanya la Natura l’inspira i pel voltants de la casa també n'inspira aquella deliciosa oloreta dels po­llastres que es van rostint.

Aquesta tessitura va aguantant-se tot el dia: durant l’alegre dinar, en les visites a la font, en la tornada; només té un parèntesis, el de la visita a la Mare de Deu a  la qual  se li resa el rosari—depresseta quasi sempre, això si- procurant reconcentrar tota la devoció que, en dies així també sembla que no vulgui estar quieta, després segueixen els goigs d’alegre tonada que renova el bullici i exciten les gargamelles: ja no pararan les cantúries fins a arribar a casa. Molts n'hi ha, no obstant, que dintre l’església no s’acontenten de resar-hi i cantar; són els que senten l’afany de l’immortalitat, el deliri de l’epigrafia, i amb un carbó, un llapis o una eina punxeguda qualsevol omplen les parets de noms i dates, pensaments místics i bertranades dignes de qualsevol àlbum. «Nomina stultorum semper inveniuntur in parentibus» deia un francès i tenia tota la raó.

No es estrany, d’altra part, la tradicional afició que tenim la gent de per aquí a anar a Puiglagulla. Deixant de banda l’aspecte devot que en fou l’iniciador i principalment la manté, bé ens mereixem els habitants de la Plana algun dia d’expansió bosquetana, i quan pot anar a cercar-se en aquells cims hermosíssims, en aquella aresta que ens descobreix tant de prop una feréstega immensitat emboscada, la Guilleria, el Montseny i des d’on, girant-nos, dominem aquella esplanada que els altres dies anem resseguint avui per aquí, demà per allà en passeigs que des de tant alt ens semblen ridículs, val la pena d'emplear-hi un dia al any i tants com es puguin. Per la meva part, aprofito totes les oca­sions que es presenten: tant debò que no siguin poques i que d’aquí a unes quantes dotzenes d’anys pugui escriure’ni vostès llegir-ne- una altra Petita crònica. Amen.

JOHAN DE VICH

Gazeta Muntanyesa, 31 d'octubre

martes, 20 de noviembre de 2012

1906 - S'aixeca globo amb trapezi

Diumenge a la tarda al corral d'en Jan Vilá s’hi aixecà un globo que portava penjat en un trapezi a un negrito. La gent que presencià l'aixecada del globo fou bas­tant nombrosa, abundant més la que hi havia fora del local clos que no pas la que hi havia dins. Volem fer notar la particularitat vital de que aquests últims pagaven en­trada. El globo travessà la Ciutat i anà a caure entre l’Era del Capellà i la Torre de les pusses. No hi hagué necessitat de cap barca de salvament, ja que, per fortuna no anà a caure al riu, en qual desgraciat cas, els anuncis donaven les degudes ins­truccions per acudir en auxili del aereonauta y, fins oferien un premi al primer banquer que acudís en son auxili. Ens ale­grem que el viatge hagi anat tant bé i sen­tim que la safata no hagués anat més abundant. Hem sentit a dir que diumenge s’engegarà el mateix globo en la Plaça Ma­jor.

Gazeta Muntanyesa,  24 d'octubre

viernes, 16 de noviembre de 2012

1906 - Petites Cròniques: l'estiu s'acaba

Petites cròniques

L’estiu s’acaba! Els balnearis van buidant-se, els estudiants fan la maleta, els bons pagesos, experimentant la sensació de qui es treu un pes de sobre, veuen tornar als seus amos cap a Ciutat. Ja els sardanistes po­den donar l’abast a les festes majors i les viles i poblets que tenien colònia, aviat po­dran passar balanç de la temporada.
«Un quasi bé arriba a enyorar el fred; també tenen el seu encís les llargues vetlles passades explicant contes a la vora del foc i desfermant la fantasia mentre per fora  corre desfermada la  tramuntana....

L’esperit a l’hivern es replega, es contrau de la mateixa manera que la vida es con­centra en les grans poblacions i tot lo que a l’estiu és activitat difusiva, quan fa fred es converteix en intensitat reclosa. L'hivern es una mena de lente convergent: l’estiu, di­vergent; per això al hivern l'esperit se sent enèrgic i a l’estiu, lac, escampat...
En això de la temperatura, com en tot lo del  mon, no regna pas concordança de gustos. L'un exclama: a mi doneu-me l’estiu! i   l’altre   respon: a  mi doneu-me l’hivern! Sense contar-hi encara  als eterns  reganyosos que sempre abominen de l’estació que travessen. Doncs jo, optimista de mena, trobo l’estiu magnífic, ple  d’atractius, amb les se­ves excursions,  les  seves festes, les seves viles d’aigües, les seves  migdiades, les seves fontades... Mes, potser hi hauria estiu si no existís l'hivern? Podríem  aguantar  dotze mesos d’envelats, flaires camperoles, pols de carreteres, vagons de ferrocarril, tractes amb pagesos i nits de suor?  Trobo que és de pura necessitat la incubació  sota la capa, el tapaboques o el gabán  de les  energies que passat Sant Joan de juny trenquen la closca.
El canvi radicalíssim que en la vida so­cial porten les lleis astronòmiques és con­siderat imperiós i tothom que pot se'n va a escampar la boira a l’estiu tot esperantal menys aquí a Vicque acampi durant bona part del hivern. i ara, en aquest temps, la gent se'n torna cap a caseta i aviat, iniciada la crisis de les payoles, les senyores començaran a mirrar-se figurins de paletot i els homes es posaran armilla; les orenetes d'hivern estan a punt d'arribar: les castanyeres ja netegen llurs fogaines i nostres seminaristes desarraconen les capes solfejades i els acordions que es posen al cap.
L’estiu s'acaba, els forasters marxen. La impertorbable placidesa de la vida vigatana arribarà prompte al punt culminant. Als qui únicament sobre el mapa podem contemplar durant llargues mesades l'elegant côte d'azur i al natural, sols de correguda les no tant famoses platges de la Barceloneta o de can Tunis, no ens resta més que esperar estoica­ment els primers freds amb tota la seva trista remor de fulles seques i plany de campa­nes que toquin a morts.

JOHAN DE VlCH.


Gazeta Muntanyesa, 19 de setembre