1907 - Accident d'automòbil... remolcat amb "12 potes".

El dijous al matí un automòbil del se­nyor Planas, de Barcelona, que anava es­capat carretera de Ribas amunt, i que es diu que havia vingut de Barcelona amb menys d’una hora, al acabar la baixada del Cementiri, a causa d'haver-se romput un neumàtic, topà amb un guarda-rodes arrencant-lo, n’esbocinà un altre i malmeté un arbre, tombant-se el vehicle i desgra­ciant als que en ell anaven. L’automòbil tingué de ser remolcat a Vic amb l’auxili de tres animals.

Gazeta Montanyesa, de 17 d'agost

1907 - Vins "artificials"

Es realment digne d’elogi la disposició de perseguir la fabricació de vins artificials a que es fa referència en l’acta de la sessió del Ajuntament. En aquesta part i en tot lo que sigui perseguir l’adulteració d’articles de primera necessitat, totes les disposicions que es prenguin han de merèixer tots els elo­gis. L’any passat ja va fer-se algo perse­guint la nievelina.

Gazeta Montanyesa, de 17 d'agost

1907 - Petites cròniques: El dia de l'Assumpció de la Verge Maria (15 d'agost) també era festa.

Petites cròniques

La diada de demà buida les ciutats ja prou escolades per la calor. La suada que durant l’estiu sofreixen les grans poblacions semblants a glàndules que van segregant gent i més gent que per carrils i carreteres va escorrent-se terres enllà, arriba en aquests moments al punt culminant. Ja no es necessita ésser burgès ni capitalista: en perspectiva de la festa grossa del estiu que és demà, les es­quenes doblegades pel treball s’adrecen, les eines de guanyar-se la vida, són deixades anar amb un sospir d’alleugeriment i tothom que pot disposar d’una «misèria» pega a fugir més lluny o més a prop de la pedrera d’on durant tot l’any cadascú ha d’arren­car el pa....

Qui és que demà no surt a fora? Els pa­rents, els amics, les «comissions de festes», els municipis, els casinos, tothom ens crida a festa major i si no n’hi ha prou amb aques­ta força atractiva, bé prou que ens hi em­peny la de repulsió que mal només sigui per una temporada, o per un dia, rebem del lloc on som adherits quasi sempre per lli­gams involuntaris. I d’aquesta mena de sortides generalment se’n guarden alegres records; solen ésser també lo suficient curtes per no deixar néixer l’enyorament i prou extraordinàries per trencar, fins brutalment, la uniformitat aclaparadora de la vida. Pre­cisament en això, en l’anti-uniformisne és on trobem la gran seducció d’aquesta cosa; perquè ens dona una participació del gros plaer de la vida que constitueix el viatjar, el veure coses noves que es superposen a les velles, passar per camins que ens fan oblidar el que fem cada dia, contemplar cases diferents de les que durant l’any se’ns fiquen pels ulls, tirar-nos a un bullici que trobem pintoresc perquè no és el mateix de que ja estan plenes les nostres orelles, o a un silen­ci totalment distint del que trobem a la nos­tra cambra....

Lector amic, per gota que puguis, deixa’l demà el niu; no se t’espatllarà per un dia que l’abandonis i en canvi la teva alegria s’oxigenarà. L’esperit se fosilifica amb l’excessiu repòs: necessita trasbals. Ix i corra; la Ma­re de Deu d’Agost t’hi convida.

JOHAN DE VlCH.

Gazeta Montanyesa, de

1909 - Globo "Relámpago"

Demà, a les cinc de la tarda, con permiso de la Autoridad y si el tiempo lo permite, en nostre Plaça Gran s’enlairarà el globo Relámpago, tripulat pel valiente y sin rival aereonauta Vilaregut. Aquest passarà una bossa a recollir lo que els espec­tadors vulguin donar-li per sufragar los gastos que ocasiona tan peligroso y sensacional espectáculo, rifant un xaí entre els seus favoreixedors. Deu faci que el valent aeronauta no en passi de tant grosses com en Kindelán!

Gazeta Montanyesa, de 10 d'agost

Diumenge a la tarda l’aeronauta Vilaregut va enfilar-se, com estava anunciat, en un globo engegat a Plaça. La concurrència que presencià l’ascensió no fou pila nombrosa i per lo tant la «safata» anà de mala manera...

Per coronament de desgràcies, alguna guspira del foc que serví per inflar la bomba devia agafar a aquesta, puix fou el cas que una volta enlaire, començà a cremar sense que per sort s’hagués que lamentar cap desgràcia personal. Amb el corresponent espant, l’èmul d’en Kindelan tocà terra en el punt conegut per coll de Vich.

Gazeta Montanyesa, de 17 d'agost.




Ens ha visitat l’amo del globo que s’aixecà diumenge passat en nostra Plaça Ma­jor manifestant-nos que havent-se-li cremat completament dit globo i estant autoritzat per les Autoritats, passarà a fer una col·lecta pública per construir un nou globo al que posarà, en agraïment, el nom d’aquesta Ciutat.       

        Gazeta Montanyesa, de 17 d'agost

1907 - Petites cròniques: Al amic Jordi Vigatà

Petites cròniques

Al amic Jordi Vigatà.

Caríssim: Heu tingut la finesa, que us agraeixo de cor, de dirigir-me una carta de festa major escrita gairebé a compàs de sardana i inflada d'alegres impressions tot just collides. M’ha agradat la vostra carta yi per via de resposta permeteu-me que faci algun comentari prenent peu de les filosòfiques interrogacions amb que intenteu consolar-vos de la recança amb que veiéreu escapar-se-us de les mans el grapadet de fe­licitat arreplegat durant dos dies a To­relló.

«No pot provenir el goig sentit—pregun­teu—del encís que té tot el que passa i s’esvaeix de pressa?» Us felicito, amic meu; veig en aquesta pregunta un raig d‘oportunisme del que jo professo. N'hi ha de bellesa pel mon, n’hi ha de goig, n'hi han d’encants que poden delectar el  nostre es­perit, mes és qüestió, si volem aprofitar-los, de saber prendre’n l’aroma,  de  superficialitzar. Sobre els plaers s’hi ha  de passar  amb patins o sinó  un arriba a trobar-hi el suc amarg del avorriment, del fastigueix...  I no hi ha res més dolent que aquesta beguda de la depressió d'esperit portada als llavis en copa de festes. Quan un hom ha de collejar-la en temps de pau, en una vida retirada, en mig de tranquil·litat, no ofèn tant als nervis: fins s'arriba a tornar dolça per­què fermenta convertint-se en el dolce farniente; mes en una festa major, en una colònia estiuenca, en punts on els concurrents s'han imposat l’obligació de divertir-se ras o no ras, el paladar no pot pas re­sistiria si es veu forçat a tastar-la. Així és que trobo prudentíssim l’acte de fer curtet el trago de la «bona beguda» amb tanta re­cança per vos deixada.

Llegint la vostra carta que tant bé re­flexa el vostre trasbals d'esperit hagut a Torelló, no costen gaire d’endevinar els pols entorn dels quals es condensava aquell ambient de goig que tant a pler vàreu res­pirar. L'encís «de lo que passa i s’esvaeix de pressa» que invoqueu i vos concedeixo és, al cap i a la fi, un encís genèric; tot lo mes, la sine qua non referida a la concre­ta causa dominant del benestar trobat. Dissimuleu-me que sigui indiscret: el verdader desllorigador de tot això pot buscar-se en dues paraules: feminitat i solteria. Fa que ho endevino? Vos disfrutareu perquè no sou casat i no hauríeu disfrutat si no s’haguessin topat vostres ulls amb els de les de més ençà i de més enllà, amb els de «mirar atraient y feridor», amb els «blaus de la dels cabells rossos», amb els de «la de posat se­rio».- La compreneu ara la bellesa de la llibertat? Som els solters com els passejants d'un hermós jardí que ens comptàvem en to­tes les flors, tenim gust en percebre llur fragància i sentim una intensa satisfacció quan descobrim un bell raconet en que se n’hi han aplegat de molt boniques que es gronxen gracioses als acords de músiques, tal com a vos va succeir-vos aquets dies. Pa­ssem i passegem, ens fixem en una, n'aca­riciem una altra, fins que, il·lusionats, ens venem el do d'ésser lliures perquè n'hem trobat una que ens sembla més bella que les demés i provem de collir-la per dur-la al menjador de casa a enmustiar-se... No se si us esteu gaire a la vora d'aquest moment, ni serè jo qui us aconselli, arribat el cas, deixar-lo passar. La feina de enderrocador de il·lusions no fa per la meva botiga i el Sant Matrimoni es fonamenta quasi sempre en il·lusions. Us fareu el que us semblarà, i jo us ho aprovo, mes tingueu en compte que de la «bona beguda deixada a mig tastar» que esmenteu en la vostra carta, no us podria arribar-ne si féssiu un pensament ni una gota a la vostra gola.

 Adeusiau.

JOHAN DE VICH.

Gazeta Montanyesa, de 7 d'agost

1907 - Papers vells: La Festa dels carrers de Gurb i de Manlleu

PAPERS VELLS

LA FESTA DELS CARRERS DE GURB I DE MANLLEU

La devoció al gloriós Sant Albert de Sicilia fou introduïda en nostre Ciutat pels frares del Carme, dels dos convents de cal­çats i descalços que hi havia al carrer de Gurb i de Manlleu. Els vells contaven que abans de l’expulsió del any 35 en ambdós convents es feia gran festa, beneint-se l’aigua que tothom amb el seu canteret de vidre portava a les dues esglésies.

I que aquesta festa era antiga ho demos­tra l’acord que prengué el Capítol de la nos­tra Catedral a 3 de Juny de 1752 conce­dint permís als frares Josepets o Carmeli­tes Descalços per fer la processó de Sant Albert que voltava la creu del carrer de Manlleu. Aquesta creu era poc més enllà de l’actua’l font, i així la processó no seguia pas tot el Carrer.

Quan es començaren les festes populars de carrer és difícil dir-ho. De totes maneres consta per una crida en vers castellà que el carrer de  Manlleu per allà l’any 1840 no tenia pas per patró Sant Albert, sinó que celebrava la seva festa per la Mare de Deu de Setembre a la que la citada crida diu que los habitantes de la calle de Manlleu

Por estos tantos favores,

Y excelsas prerrogativas;

Funciones las más festivas

(Como sigue) os dedicamos

Por Patrona singular

Y  de esa calle abogada,

Rendidos, Virgen sagrada

Este día os consagramos.

Això vol dir que la festa popular de Sant Albert al carrer de Manlleu és més moder­na de lo que molts és creuen. El carrer de Gurb té crides de les seves festes dels anys 1859 i 61, tardant molts anys a haver-n’hi del carrer de Manlleu.

Just.

Gazeta Montanyesa, de 7 d'agost.

1907 - Carta a en Johan de Vich que descriu les festes de Torelló

Impressions de Festa Major

Carta a En Johan de Vich.

Estimat: Assegut dessota una ombra de magnífic jardí vaig a contar-te quatre co­ses d’aquesta deliciosa Festa Major de Torelló.

1 d'Agost. Arribo amb el mateix tren que portava al Diputat a Corts, que et sembla? i amb una gentada grossa, grossa; entre ella hi han varies «elles» vigatanes d’aquelles que més ens criden l’atenció: la del mirar atraient i feridor, la dels ulls blaus i ca­bells rossos, la del posat serio....

El poble està ben bé de festa; aquí, al revés de Vic, avui ningú treballa; tothom va mudadet amb el millor que té i amb la cura de les grans alegries; les eixerides torellonenques totes vestides amb gran gust a la derniere, donen bo de mirar; aquí i allà trobo cares conegudes que em saluden i somriuen... i cap a Ofici. L’església està plena, ben plena; tothom amb gran atenció; les Autoritats, amb dos diputats per compa­nyia (un a Corts i altre provincial) a dalt del presbiteri en lloc preferit. Comença el sermó; saps qui el fa? Mossèn Vinyes, molt amic meu, figurat que el tutejo; el vull ala­bar! ei, ja s’ho mereix; ha fet un sermonàs; aquí va un comentari que he sentit fer després a un d’aquests entesos que, com per tot arreu, aquí corren: «té una bona ora­tòria, ha sabut dir coses noves i cap al final tocar la corda patriòtica d’una mane­ra tant justa que a no ser a l’església es mereixia més d’un aplaudiment.»

Sortim de l’Ofici i a la plaça de l’església a ple sol batent hem d’aprofitar un parell de sardanes que toca l’orquestra de Cassà; aquí tothom balla malgrat i el sol, que diria l'home; aquestes torellonines simpàti­ques res temen: es posen a ballar i aviat a suar i així i tot van saltant, per cert meravellosament, i seguint el compàs de la dansa; es posen roges de tanta calor però aprofiten totes les sardanes; són engrescadores, eh?

Cap a dinar de festa Major. A mig fer-ho venen els del llevant de taula que vulguis o no et remullen la closca amb aigua olorosa al so de la música que passa pel carrer.

A mitja tarda més sardanes i més ani­mades encara; han arribat més forasters i forasteres; ara han vingut de muntanya: de Ripoll, de més ençà,... Fem grans sarda­nes, cada ballador té varies balladores a la seva dreta, els músics toquen més entu­siasmats que mai, la plaça està atapeïda de gent, en fi, un colmo....

A sopar de pressa que no es pot perdre feina; ens tenen anunciat el castell de focs per dos quarts de nou i comencen puntuals, més que a Vic. És bonic, el castell de focs és esplèndid. Jo i molts altres ens creiem veure quatre cuets i un parell de rodes de fira i ens trobem admi­rats davant del magnífic ramillete. Diu que ho ha preparat el secretari del poble i has de creure que mereix de debò mil enhora­bones. L’engeguen darrera mateix de la parroquial; el gran absis i soberc campa­nar produeixen un efecte fantàstic i meravellós....

Cap a serenades; hi ha l’obligat de cornetí i altres obligats; entretant nosaltres anem a visitar una sala; un atent i com­plert cicerone ens explica coses curioses: «que l’arreglador s’hi ha lluït molt, que hi haurà gran rigor per l’entrada: si es pre­senta algú sense coll, per exemple, per ben trajat que vagi no se’l deixarà entrar»...

Noves sardanes a la plaça de l’església; menys animades que les altres; ho deu fer que molts se’n van a dormir de tant cansats i altres se’n van a l’envelat; així ballem més amples i més frescos; de noies n’hi han, de tots maneres; una torellonina alta, guapa i molt trempada se n’ha vingut al meu costat en les tres últimes sar­danes; per aquestes solament et dono tots els balls del envelat.                         

Acabades les sardanes també hi he tret el cap al envelat; era un formiguer hu­mà: jo no sé com s’hi entenien; ja saps que no ballo, així no estranyaràs que aviat m’hi hagi avorrit i me’n hagi anat a fer nones.

2 d'Agost. Altre cop a Ofici i altre colp un bon sermó de Mossèn Vinyas. En sortint noves sardanes.

D'entre les eixerides balladores torellonines n’hi han una colla de jovenetes i molt trempades que conten les sardanes i les reparteixen molt millor que nosaltres; solen fer alguna sardana totes soles i has de creure que dona bo veure-les dansar tant serioses i encaparrades amb la repartició dels compassos; fan una gràcia! doncs aquestes simpàtiques sardanistes ens han fet l’obsequi en la tarda d’avui de ballar alguna sardana amb nosaltres;  la primera que hi hem ballat ha sigut una verdadera delícia: érem tres vigatans que hem començat la sardana: de seguida han comparegut elles, que eren sis i anaven abillades amb vestits de tons rosa i crema confeccionats habilíssimament, se’ns han posat dues a cada dreta nostra i vinga a dansar de bo i millor.

Aquesta tarda hem tingut conferència política, que ha donat el diputat a Corts, a «La Barretina Torellonenca». Com el de l’Esquirol, que ja coneixes, aquest acte s’ha celebrat a la sala del cafè; el president de la Societat ha tocat una campana, s’ha fet quietud i el diputat ha parlat: ha dit coses molt boniques, i sobretot molt pintores­ques, de la vida parlamentaria; ha parlat de Solidaritat, obtenint molts i merescuts aplaudiments i felicitacions.

Al vespre noves serenates i de retop nous obligats... i les últimes sardanes; ha tornat aquella balladora d’ahir i moltes altres. Més o menys d’amagatotis, fins ha ballat sardanes el diputat...

Cop d’ull al envelat i a dormir.

De bon matí quan anava cap a l'Estació per tirar aquesta carta, ja prou llarga pensava amb el gosar d’aquest parell de dies i em posava tot trist. Era com deixar una bona beguda a mig tastar... Qui sap, d’altre banda, si l’hauria trobada igualment bona a acabar-la? No pot pro­venir, aquest goig sentit, del encís que té tot lo que passa i s’esvaeix de pressa?...

Sempre teu

Jordi VigàtA.

Torelló, 3 d'Agost.

            Gazeta Montanyesa de 3 d'agost.

1907 - Petites cròniques: Crueltat amb les bèsties.

Petites cròniques

Per més civilització i per més progrés que aconseguim assimilar-nos els habitants del planeta Terra, permaneix una taca negra, inesborrable potser, marcada amb foc com senyal de presidiari, a l’esquena del «homo sapiens» i és la crueltat. El plaer de contemplar i produir la destrucció, a lo millor es desperta en el nostre esperit i calen suprems esforços d’enteniment per domar-lo, lo qual no s’aconsegueix sempre. I si aquests esforços no venen, aleshores apareixen els monstres, aqueixos sers que semblen xu­clar llur vida dels sofriments dels altres, i que aconsegueixen aïllar-se dintre d’una atmosfera densíssima d’odi, excitadora de noves i re­cíproques crueltats.

Les manifestacions més o menys intenses d’aquell instint, abunden i de tal manera que ningú pot declarar-se’n net; els caràcters atàvics que recorden el pas de la nos­tra espècie pel grup de les feres (permet-me, lector, parlar un moment en darwinis­ta) treuen el cap en més de quatre actes de la nostra vida i en molts d’ells passen des­apercebuts. Per exemple,—i a això va tot aquest violent preàmbul—en un «sport» que està a l’ordre del dia, cultivat per nobles i gent pobre, i del qual en fruïm de retop fins els qui no ens hi dediquem; em refereixo a les diversions de caçar i pescar. Per més que tothom admeti i deixi passar com a cosa innocent aquestes aficions, no deixen d’ésser ni més ni menys que els instints perversos a que em referia, posats en acció. El  vertader caçador,  no obra tant per treure profit de les seves víctimes o per netejar el territori d’animals danyosos, com pel gust de perseguir, ferir i matar; el bon pescador d’afició, després d’haver sanguinàriament destrossat la boca dels peixos, ja està content; les peces de caça –em deia un d’aquells barbes—voldria que després de caigudes i mortes, ressuscitessin per poder-les tornar a matar... Prenent com a nobles i humans aquests gustos no trobo el perquè s’han de condemnar les «corridas de toros» basades al cap i a la fi també en el mateix  desig de contemplar de prop la mort de les bèsties;  entre el caçador i el  «torero» hi veig punts de con­tacte, amb agreujants d'alevosia pel primer.

Em figuro que algú, llegint això, em considerarà carregat de «ridícula sensibleria» i que em motejarà d’inconseqüent al veure’m deixar sense vacil·lacions un plat de mongetes per una guatlla o per una truita del Fresser. Ja ho sé que la nostra vida té per fonament l’assassinat de les bèsties, o que al menys li és convenient; lo que em repugna, és l’afany de matar per matar i que aquest afany passi per damunt de tot, inclús de la llei en persones que tenen el càrrec de fer-la complir; lo lleig són les matances amb que la gent d’alta alcurnia distreu el seu avorriment.

I si no estàs conforme, lector, amb aquests qualificatius, al menys convindràs amb mi en que els instints sanguinaris de que m’he ocupat tenen molta analogia amb els de les bèsties i en que no són pas aquests caràcters els que donen a l’home, criat a imatge de Deu, punts de semblança amb el Ser de bondat infinita.

JOHAN DE VICH.

Gazeta Montanyesa de 3 d'agost

1907 - Es crearà a Vic una agrupació esperantista

S’està constituint en aquesta Ciutat una agrupació esperantista, la qual ja es­tarà degudament representada en el Con­grés internacional d'Esperanto que es cele­brarà pròximament a Cambridge. Sembla que pel Setembre vinent la citada agrupa­ció; obrirà un curs d’ensenyança de la «nova llengua.»

Gazeta Montanyesa, de 27 de juliol

1907 - Petites cròniques: No es veuen gaires processons.

Petites  cròniques

Hem estat enguany a punt de no tenir processó del Carme i hauria sigut una llàstima... Si no n’hi hagués hagut, no hauríem pogut anar-la a veure i l’anar a veure una processó no deixa de tenir atractius. La bellugadissa dels llums que s’escorren entre mura­lles de gent encuriosida, l’alegre espetec de les marxes «processionals» que els músics se saben de memòria i el públic també, l’aire de satisfacció amb que els acompanyants del pendonista van desfilant tot lluint clenxes impecables i vestits de cada festa, les «ver­ges» fatigades que semblen entremesos per anar esperant l’altre pendó, els comentaris que se senten, les converses ràpides, els saludos telegràfics, l’animació sembrada de crits dels xufleros que tot això porta, constitueix un conjunt que fa ben alegre tota una vesprada. Aquestes processons d’estiu són el complement de les festes de barri, una me­na de lluminàries ambulants barreja de pie­tat i d’expansió que no poden deixar-se per­dre. Està clar que la cerimònia religiosa queda un xic desfigurada per l’esperit no del tot devot amb que molts hi concorren, pe­rò mentre no s’arribi a la profanació, mentre la vanitat deixi un raconet a la fe com estic segur que encara succeeix, bé es pre­ferible que els nostres carrers s’animin i la gent arrenglerada amb aixes a les mans tre­gui els sants a passejar, que no pas que els cerers rabiin i la «multitut» s'hagi de que­dar a casa per no saber on anar.

Fet i fet de processons ben devotes, en el temps que correm no se’n veuen gaires: la dels congregants, les de pregaries i poques més. En algunes de les altres ja n’hi ha de pietat intensa, de fe que commou, mes va al darrera de la processó: per exemple en la de Sant Miquel. Aquella munió de mares suplicants amb els fillets als braços, si que se’l miren amb devoció al sant del taberna­cle: són com la populació que seguia a Je­sús i es considerava ditxosa de poder-li tant sols tocar la túnica; elles interiorment criden i reclamen amb crits de fe i excitacions d’amor dolorit, una mica de compassió so­brenatural pels fruits esguerrats que eixi­ren de llurs entranyes. I exhibint aquells trossos de carn de la seva carn, excitant al benaventurat Trinitari,  els hi mostra com a documents humans que s’han de regularitzar, demanen amb viva fe i esperen tot consumint-se de pena com el tremolós ciri que duen encès a la ma. Allò és una verdadera processó; allà no hi ha vanitat ni compro­misos mundans; aquell és l’acompanyament que deu agradar al Glorificat.

Mes a la gent li agrada més el bullici i lo pintoresc que no pas contemplar llàstimes; per això es prenen les processons com a espectacle i s’hi fa poqueta oració. Mes així i tot, repeteixo, que no sens perdin; no n'estem pas sobrers de coses boni­ques, que haguem de matar les que ens queden!                                               

JOHAN DE VICH.

Gazeta Montanyesa, de 17 de juliol

1907 - Petites cròniques: Forasters que marxen després de la festes de Sant Miquel

Petites cròniques

Diu que els serenos voldrien que tot l’any fos Sant Miquel; ells que han de rebre com a nostre pa de cada nit les delicioses ema­nacions d’aquella substància amb que els page­sos i hortalans proveïts de llanternes, cubells i carros infernals reguen els carrers de Vic, troben caràcter paradisíac a la farum de barberia que durant les festes s’hi escampa. Realment la nostra Ciutat és desconeguda en aquesta curta època de festa major: Oh forasters i forasteres qui teniu la virtut d’obrar aquest miracle, perquè marxeu? No compreneu que la vostra absència és com una injecció anestèsica que calmant-nos d’aquesta mena d’accés d’hilaritat tant suggestiu que ens porta la vostra arribada, no ens deixarà tenir pena ni glòria fina que torneu? Tant bon punt sigueu fora, ens adormirem altra volta; nosaltres que, ja ho heu vist, escoltàvem impassibles cantar les hores llargues de la nit i les curtes, que havíem llogat al sol perquè ens vingués a avisar l’hora d’anar a retiro, que entravem i sortíem de per tot arreu, fent d’abelles que besen totes les flors, que transitàvem, corríem i giravoltàvem en honor vostre, ara tornant d’acompanyar-vos a l’estació, ens ve son i sentim la fadiga. Per vosaltres tot s’ha vessat: la llum, les flors, la música;  hem ma­segat la vida domestica, hem barrinat i fet faltar les costums patriarcals.... I ara, egoistes, fugiu deixant sols runes, enduent-vos el bullici, desproveint a nostres nits d’olor d’essència! Glorieu-vos-en de la vostra obra  demolidora, pondereu-lo a les vostres famílies l’excés d’energia que ens heu xu­clat....  Nosaltres, entretant, exhausts, ren­dits, ens endormiscarem al olor de gardè­nies músties que d’una a una han anat arrenglerant-se damunt de la nostra taula de nit com a record de les que ens heu fet perdre i en aquest estat refarem forces fins que d’aquí a un any encara serem babaus de dirigir-vos noves cartes de convit  perquè vingueu a re­començar les vostres malifetes...

JOHAN DE VlCH.

Gazeta Montanyesa, de 10 de juliol.

1907 - Eco de Tortosa: Observatorio maldito.

Escriben de Tortosa que gran núme­ro de campesinos de los alrededores de aquella ciudad intentaban destruir el ob­servatorio de física-cósmica de Roquetas, que dirige el sabio padre Ricardo Cirera, y que es uno de los más importantes cen­tros científicos del mundo, con pretexto de que los trabajos que allí se realizan impiden que llueva en la comarca.

Enteradas de lo que se trataba, las au­toridades de Tortosa y Roquetas adopta­ron algunas precauciones, habiéndose concentrado allí unos 60 individuos de la guardia civil.

El Norte Catalán, de 4 de mayo.

1907 - Gamberradas

Los chiquillos se entretienen a tirar al blanco con las bombillas de la electricidad haciendo saltar algunas, pues con la práctica van afinando la puntería.

¿No sería posible, señores municipales, quitarles la afición antes de que aprendieran el ejercicio?

                                          ------------------------

A los señores municipales les reco­mendamos la turba multa de chiquillos que en todas partes, en la Plaza, en el Paseo, en las Ramblas y en muchas calles, están aprendiendo el oficio de jugador reunidos en grupos de dos, de tres y de más, con naipes o sin ellos, jugándose de varios  modos los pocos céntimos de que pueden disponer. La afición parece que va arraigándose y seria de desear que se pusiera algún correctivo.

El Norte Catalán, de 4 de mayo.

1907 - Eco de Zaragoza: Votos amañados.

Del derroche de dinero que se ha hecho en algunos distritos en las recien­tes elecciones da idea nuestro apreciable colega El Noticiero diario católico de Za­ragoza.

Dice nuestro compañero que en Guernica el candidato liberal, que es un mi­llonario, a las tres de la tarde ofrecía 160 duros por voto, y que los últimos votos se llegaron a pagar a mil pesetas.

Muchos católicos se negaron a aceptar esta cantidad para ellos fabulosa.

Hombres en la miseria, con una fe y un entusiasmo admirables han rechazado cantidades crecidas para no traicionar sus ideas.

Un anciano a quien delante de los agentes del candidato católico Sr. Urquijo ofrecieron 1000 pesetas y se negó rotunda­mente a aceptarlas, fue llevado en hom­bros por el pueblo, tributándosele una estrepitosa ovación.

A un pobre marino se le ofrecieron 180 duros por su voto, y luchando entre los dictados de su conciencia y las necesida­des de su casa, se presentó su mujer y le pidió de rodillas en medio de la plaza de Bermeo, que no aceptase por Dios aque­llos duros, y el bravo marino dando un ¡viva Urquijo! tiró los billetes, diciendo al agente del Candidato liberal conservador señor Gandarías: Esos papeles me queman las manos.

¡Qué lección y qué ejemplo para algu­nos de nuestros compatriotas electores!

El Norte Catalán, de 4 de mayo

1907 - Incendi a pastisseria sufocat pels veïns

Avui a mig dia hi ha hagut un petit incendi en l’obrador de la pastisseria de nos­tre amic Ramon Lloys. S’ha mig cremat un taulell i algunes fustes, no havent la cosa pres increment perquè sortosament se’n ha adonat la gent de la casa i amb els veïns ho han apagat tot.

Gazeta Montanyesa, de 24  de juliol

1907 - Imprudència amb el revòlver

Diumenge passat un pobre noi foras­ter després d’haver buscat sense fortuna un lloc a on provar un revòlver sense que fes mal a ningú arribà darrera el quartel i aquí, després d’engegar un tiro per fer fugir la canalla, en deixà anar dos més amb els que es foradà el barret i es feu una rascada al cap. Això  l’impressionà de tal manera que dubtant de si era mort o viu caigué d’esquena produint-se una contusió. Fou por­tat a l’Hospital i... ahir, bò i sa, enviat a la seva família a Barcelona.

Gazeta Montanyesa, de 24 de juliol

1907 - La bandera de la Ciutat

Ara que el nostre Ajuntament sembla que vol donar aires més senyorials a la representació externa de la Corporació municipal, vestint als macers com uns reis d’armes del segle XV, i habillant als municipals amb traje de gran gala militar i fins donar-se el luxe d’un minyó com a lacayo per prestar certs menuts serveis, ens ha semblat ocasió bona per proposar una idea que temps hà ens balla pel cap i que no dubtem ha de ser ben rebuda. En aquests dies de la nostra festa, sembla que ve molt bé parlar de coses de la amada pà­tria. La ciutat de Vic, no té senyera municipal; perquè no ha de tenir-ne? Ja la teníem antigament una bandera municipal, i jo recordo perfectament el goig que feia en dies solemnials veure-la penjar de la balconada de la Casa Consistorial. Des de petits ens agradava anar-la a contemplar i admirar els magnífics brodats que ressaltaven sobre el camp de domàs vermell. Era una bandera que feia joc amb les dalmàtiques, també de domàs vermell, i gualdrapes que servien pels heralds en els dies de jura de Rei nou; i és probable que tot aquell joc sumptuós de roba s’hagués estrenat per la jura de Carles III, i segons noticies feren fer peces iguals els tres municipis de Manresa, Mataró i Vic. Manresa encara conserva els seus heralds i la seva bandera que la porta un cavall: i verdaderament fa molta festa eixir l’Ajuntament precedit d’aquella comitiva que no desentona pas encara que vagi vestida a l’antiga usança.

La magnífica bandera de Vic desaparegué per l’entrada dels carlistes l’any 1874, junt amb els vestits dels gegants que s’havien precisament estrenat l’any 1862 per les festes de la Canonització de S. Miquel dels Sants. El gegant portava una magnifica sobrevesta de vellut blau torquí, de la qual n’hem arribat a averiguar el seu actual servei; en va­ren fer un vestit per una Mare de Deu dels Dolors en una certa parrò­quia del Bisbat. Respecte de la ban­dera han sigut inútils totes les pesquises que hem fet, preguntant-ho als quefes de les forces que assaltaren la Ciutat; i sospitant que tal vegada no hagués sigut portada al príncep Don Carles, com a trofeu de guerra, una vegada que anàrem al palau de Loredan de Venecia, amb targeta de recomanació del mateix D. Carles perquè ens ho ensenyessin tot, i jo pogués veure si realment hi havia en aquell museu-armeria, en mig de tantes banderes militars carlistes i liberals, la bandera municipal de Vic que no hi havia anat mai a la guerra, i que amb facilitat hauríem pogut recobrar-la. Resseguírem amb la natural curiositat i una certa esperança totes aquelles habitacions plenes de trofeus i records de les tristes guerres civils; però la bandera vermella de Vic amb els seus grans escuts no la hi trobàrem.

Són moltes les ciutats que tenen bandera municipal, i algunes per cert la tenen molt gloriosa, com és la cèlebre Senyera de València que, quan surt de la Casa de la Ciutat, no surt mai per la porta, sinó que la baixen pel balcó, amb gran solemnitat i respecte. La bandera de Santa Eulàlia del Consell de Barcelona era tot un poema de gestes cíviques. I ja que nosaltres, els regionalistes, volem que els Municipis tornin a ser el que foren en els bons temps de la llibertat; aquest detall insignificant en apariència i d’aire merament decoratiu, no deixa de tenir la seva importància. La Ciutat de Vic podria tenir la seva bandera apropiada, amb les seves armes que són com les de Barcelona amb alguna diferència en la disposició dels quarters; i així com en dies de gala, en el pal de la torre consistorial, hi oneja la bandera espanyola, en la doble balconada de la Plaça Major hi haurien de poder contemplar els ciuta­dans la seva senyera com emblema de la pàtria nativa.

I quan hagués d’anar davant del Ajuntament en dies solemnes, i sem­pre que la Ciutat hagués de ser representada a fora, qui hauria de fer la guàrdia d’honor a la bandera, hauria de ser un piquet o estol dis­tingit del nostre Sometent urbà, del cos municipal armat, que és la salvaguàrdia de la pau i de l’ordre de la Ciutat. El Sometent de la Ciutat de Vic que és la pàtria de Jaume Callís, del famós jurisconsult qui primer tractà de la institució del Sometent, bé mereixeria ésser la escolta i «gonfaloniero», com deien els antics municipis italians de la bandera vigatana.

JaUMe Collell, Pbre.

Gazeta Muntanyesa, de 6 de juliol

1907 - Segadors barallats

Diumenge passat, a la tarda, dos segadors d’aquesta Ciutat que estaven treba­llant en un camp de darrera el Cementiri es disputaren resultant un d’ells amb una fe­rida de més de cinc centímetres a la cuixa. La ferida, amb tot, no revesteix pas verdadera gravetat.

Gazeta Muntanyesa, de 3 de juliol

1907 - Galifardeus atrapats

Ahir a la tarda hi hagué gran rebom­bori de pitos i crits a la Rambla de l’Hos­pital. Fou que els municipals agafaren a tres o quatre galifardeus i un d’ells se’ls esca­pà; aquest, que era el conegut Cararach, fou novament agafat a les deu de la nit i, lli­gat i tot, pogué novament escabullir-se de les mans dels que el prengueren.

Gazeta Muntanyesa, de 3 de juliol

1907 - Petites cròniques: Convit als forasters a les festes de Sant Miquel dels Sants

Petites cròniques

Sr. X. N.

Molt amic meu: si estàs disposat a venir uns quants dies a fer de foraster, me’n ale­graré moltíssim, tant pel gust que tindré en obsequiar-te, com perquè vegis que en aques­ta terra també sabem ficar l’olla gran dins de la xica quan convé.

Demà comença la nostra festa major i si et decideixes a venir i tens prou resistència física per aguantar un xàfec de 10 dies de festejos, em sembla que quedaràs convençut de lo que van errats els que ens motegen d’ensopits. Veuràs com d’aquesta Ciutat no sols en neixen llangonices ben fetes, canaris extra i capellans que acrediten la marca, sinó que també som especialistes en deixar als forasters rebentats.

Vine, caríssim, que encara que m’ho re­sultis si acceptessis mon convit, no em sabrà pas greu; mira d’arribar ja demà perquè al vespre donen vermouth al Teatre en forma de concert: diu que són un parell aquest tal Marshall i la madama D’Alma, capaços de fer desvetllar fins als que vagin al Teatre per avençar son. Si ens vaga, també anirem al Passeig que l’han guarnit amb una bombe­ta a cada arbre.

Pel dia de Sant Miquel t’espera el tro gros: ja em tornaràs la resposta quan hagis sentit el sermó que ens farà un frare valencià que es diu Pare Medina: només vull avençar-te que quan el vegis pujar a la tro­na et facis paga de que està a punt de sortir un tren exprés; la seva oratòria va a 100 Kilòmetres l’hora i té l’encís dels grans ràpids: la velocitat i el luxe.

El pendonista de la processó, ja no cal dir-ho, és el diputat, que enguany s’escau carlí. Potser no t’inspirarà gaire devoció aquest acte religiós, perquè generalment s’hi va amb un recolliment que esparvera; fins el Sant Miquel del tabernacle guaita enlaire per no haver de veure als seus acompa­nyats! Això jo ho atribueixo a que molts que van amb blandó es deuen creure que fan la passada del ball...

De balls... Vàlgans Terpsícore! Si vens amb les articulacions gota llatines ja t’asseguro que tindràs feina. Sardanes per esmorzar, per berenar i per sopar; a la nit, agarrao en deu mil sales i al envelat, tornabodes... Això semblarà un joc de baldufes.

Tindrem òpera; dos estrenos, l’un amb fenòmeno i tot serà nada menos que l’Utor!

D’això del bou lo més notable és l’empresari, ja te’l faré conèixer. Ara, a corrida ja em dispensaràs que no t’hi acompanyi: estic delicat del ventrell.

Aquestes festes i infinitat d’altres podràs aprofitar si em vens a veure: sentiria que no ho fessis pel doble motiu de que trobaria en falta la teva companyia i la revenja que tinc projectat prèndrem. El teu amic

JOHAN DE VICH.

Gazeta Muntanyesa, de 3 de juliol