1907 - Choque de coche por "exceso" de velocidad

La advertencia que hacíamos en uno de nuestros pasados números acerca de los automóviles ha sido tan bien atendida que el jueves uno de esos infernales vehículos pasó por esta ciudad con la velo­cidad del rayo o poco menos, y al llegar cerca de la venta de cala Manela, chocó con­tra un guardarruedas y un árbol dando un salto tan formidable que alcanzó dos o tres metros de altura y quedando el chaufeur y sus acompañantes apabullados y medio muertos, uno de ellos con la fractura de un brazo.

El automóvil, que tuvo que volver a pequeña velocidad a la capital, pasó por la Rambla tirado por cuatro caballerías.

Varias veces, hemos clamado contra la velocidad que llevan los automóviles que pasan por esta ciudad, sin que alcanzá­ramos que nuestras reclamaciones fueran atendidas. La semana anterior fueron 4 los automóviles que pasaron por la calle de Manlleu corriendo vertiginosamente y siendo un milagro como uno de ellos no arrolla a dos niños de 5 a 6 años que jugaban en la misma calle.

Esperamos, pues, que la Autoridad dictará las oportunas medidas para que dichos vehículos moderen su marcha al transitar por esas calles.

El Norte Catalán, de 17 de agosto

1907 - Globo "Relámpago"

Pilotado por el aeronauta señor Vilaregut y no por el Capitán Ojeda, por hallarse éste enfermo, hizo, el domingo último por la tarde, su anunciada ascensión en la Plaza Mayor el globo Relámpago.

No fue por cierto esta ascensión tan afortunada como la que se verificó la última vez en la Plaza, pues en el momento de arrancar el globo vióse salir una gran llamarada por su parte superior, de cuyo gravísimo percance se aper­cibió el aeronauta al hacer una de sus acostumbradas piruetas ó volteretas en el trapecio. No por esto perdió la serenidad, circunstancia que seguramente le  libró de una muerte terrible.  A medida que el fuego iba tomando incremento, el globo, que de momento se había elevado a una considerable altura, fue bajando rápidamente, cayendo no lejos del Cementerio, salvándose su tripulante.

El globo fue recogido con graves des­perfectos y depositado en el solar, de can Masgrau, pero la fatalidad hizo que se reavivase el fuego, que no debía quedar del todo extinguido, y en poco rato des­truyóse gran parte de la tela, a pesar de los esfuerzos que hicieron para apagarlo el Jefe Auxiliar de los Somatenes y algu­nos vecinos.

Dicho está que con este desgraciado accidente ha quedado en la mayor miseria la familia del aeronauta.

El Norte Catalán, de 17 de agosto

1907 - Ahogado en el Rio Ter

Como acontece desgraciadamente todos los años, en el presente ha ocurrido también una sensible desgracia entre los varios sujetos que acostumbran a acudir al río Ter en busca de algún refrigerio en esta época de excesivos calores. Esta vez ha sido la víctima el joven Mariano Capdevila, de Ripoll, quien se echó al agua junto con otros compañeros más afortunados que él, los cuales pudieron salvarse aunque terriblemente emocionados por el percance que acababa, de ocurrirles.

A pesar de lo frecuentes que son estas desgracias en el río Ter, que casi no pasa un solo año que no tengamos que lamen­tarlas, los jóvenes inexpertos ó demasia­do confiados acuden á buscar alivio a sus refrescantes aguas sin acordarse de lo que debiera servirles de ejemplo para evitar una nueva desgracia.

El Norte Catalán, de 17 de agosto

1907 - Horari restringit de l'electricitat als carrers

En les nits que la gent es retira un xic més tard de lo acostumat, com per exem­ple, quan hi ha funció al Teatre, no seria possible que la Companyia elèctrica no fos tant puntual a apagar els arcs voltaics? No fora cap cosa de l’altre món acomodar un servei públic a les conveniències d’alguns centenars de ciutadans que cauen de tant en tant en la calaverada d’anar-se’n al llit tocades les dotze.

Gazeta Muntanyesa, de 4 de setembre

1907 - Rellotge de la Seu rapapieja

El rellotge de la Seu de tant en tant sent el temps o de tant vell rapapieja. Lo cert és que molt sovint quan ha de tocar quarts, toca hores, o toca quarts i hores tot plegat, o no toca ni hores ni quarts. La gent treballadora i tothom en va malament d’aquestes humorades del rellotge que es van repetint amb massa freqüència.

Gazeta Muntanyesa, de 4 de setembre

1907 - Petites cròniques: Ortografia "divertidíssima"

Petites cròniques

La GAZETA ha fet esment repetides vegades de divertidíssimes etzegallades lèxiques o ortogràfiques que podem observar en els rètols d’algunes botigues o en els anuncis que es claven per les cantonades; mes la que té el torn d’actualitat és tant cèlebre que bé es mereix els honors d’una petita crònica. Pre­parat, lector:

GRAN TIRODE

PLOMOS

Y CONEJOS

SETIRAENPIE

DRASYARMAS

DE FUEGO EL

PUENTEDELAC

ALLEDEVICH  1

SEP

TEMBRE   DE

1907      ELDOMI

NGO

Això, ni més ni menys, marcat en papers grocs és lo que de diumenge ençà hauràs pogut llegir, lector amic, en diferents in­drets de nostra Ciutat.

Potser tinguin aquests singulars cartells tota la malícia d’un reclam per atraure gent al «Puentedelac alledevich 1» desitjosa de conèixer al autor del «fenómeno», mes així i tot, entenc que seria deure de les Autori­tats estalviar als veïns la feina d’haver-se de quedar plantats i bocabadats al mig del carrer ara que és tant fàcil empassar-se al­gun microbi. A més, no es podria trobar alguna disposició legal que permetés enviar a presidi a qui té la frescor de donar-nos aquestes sorpreses? És just que als periodis­tes per un petit descuit, fill de la precipitació, ens puguin passar per Consell de guerra protestant que ens rifem d’algun «Qrganismo del Estado» i quedi sense càstig qui amb tota l’alevosia es burla de la «Real Acadè­mia» i de la «harmoniosa»?

Que es vagi tolerant gaire això i aviat un passeig per nostres carrers no es farà l’efec­te d’una excursió a països salvatges plens de curioses extravagàncies. No ens hi falta  brutícia, ni quitxalla «bàrbara»,  ni bestioles de tota mena; l’original epigrafia de que he donat mostra i certs exemplars hermosíssims d’arquitectura «desmonumentalitzadora» vindran a completar el quadro de la pàtria del Manxayre a principis del segle XX.

Ja sé que en aquestes matèries hi han poblets i «villorrios» que ens passen al davant i ciutats grans que no es queden endarrere, mes, traduint la dita castellana, pot afirmar-se que el fet de que els altres coguin faves no ens dona dret a coure’n perolades dintre casa nostra.

JOHAN DE VICH.

Gazeta Muntanyesa, de 4 de setembre

1907 - Guerra del Marroc IV

El Marroc.— La qüestió del Marroc cada dia va posant-se més fosca: després del primer atac a Casablanca, en el que el general francès Drude tingué de posar en joc totes les forces de mar i terra per contenir a la morisma, el dia 21, valent-se de la boira que embolcallava a Casablan­ca, els moros en nombre considerable ata­caren amb tal empenta per segona vegada a les forces franceses, que arribaren fins a les portes de la ciutat i a trepitjar les arenes de la platja. L’artilleria de mar i terra feu gran estrall entre les files de kabilencs. Les tropes franceses tingueren un parell o tres de morts i varis ferits. S’ha comentat molt i de diferent manera 1’actitut passiva de les tropes espanyoles de Casablanca que no intervingueren per res en els dos atacs esmentats encara que s’oferiren al general Drude, que tot refu­sant l’oferta ha demanat reforços que sem­bla li seran enviats. De totes maneres el nom del comandant Santa Olalla que ca­pitaneja les forces espanyoles de Casa­blanca ha corregut molt pels diaris: algun de parisenc molt llegit, l’acusava de poc actiu i en canvi a Madrid es deia que estava volat perquè no va donar-se partici­pació a les seves tropes en les pallisses al «infiel marroquí.»

                                    Calle de Casablanca totalmente destruida por las bombas (Nuevo Mundo)

                                               Ruinas de un palacio árabe (Nuevo Mundo)

                                                      Soldados franceses en el Hospital (Nuevo Mundo)

El generalíssim dels francesos a Casa­blanca sembla haver insinuat el pla d’internar-se al Marroc per escarmentar de debò a les kàbiles. Això unit a la procla­mació del nou Soldà Muley Haffid a Marrakesh gran partidari de la guerra santa contra els europeus, podrà donar una idea al lector de la gravetat que entranya, do­nat l’estat del imperi Marroquí e1 trobar-nos-hi embolicats. Se’ns retraurà el com­promís que contraguérem en la Conferen­cia d'Algeciras d’ajudar a... els altres a treure les castanyes del foc perquè se les mengin, se’ns dirà que ara ja som al ball i que hem de ballar; però segurament com sempre ens tocarà ballar amb la més lletja. En fi, veure’m per ara que Alà ens guardi de prendre mal!

                                             Efecto de un disparo en una mezquita (Nuevo Mundo)

Gazeta Muntanyesaa, de 28 d'agost

1907 - Guerra del Marroc III

MOMENT DIFÍCIL

Ho és el que travessa actualment l’Espanya amb motiu de la qüestió del Marroc, bon xic més difícil que el que li tocà passar ara fa uns quants anys amb motiu d’aquella petita campanya, fa­mosa per allò del fuego lento, que s’acabà amb la missió diplomàtica d’en Mar­tínez Campos a Marrakesh. Aleshores érem sols, ens les havíem amb els marroquins sense companyia, no estàvem ficats en el concert de les grans pujances i podíem quedar davant de l'Europa en ridícul però no embolicats en la xarxa de les feréstegues ambicions de les monarquies i dels imperis amb les quals estem íntimament lligats ara.

Fa de mal dir, ja que el tractat és secret, a què ens obliga en total el protocol d'Algeciras? això s’ho saben els governants. Però, sigui lo que sigui, hi pot adobar o espatllar molt el criteri pràctic que e1 govern segueixi. Per de prompte lo que ens sembla haver vist fins ara és que mentre en Maura ha sigut fora no hi ha hagut pas entre els ministres un criteri ben orientat, i ho proven no solament certes incongruèn­cies observades en lo de Casablanca i la poca harmonia entre francesos i es­panyols sinó també la noticia que llegim moments abans de posar mà a la ploma per escriure aquest article de que el govern, en lo que pugui esdevenir d’ara endavant, pensa seguir un camí distint del que ha adoptat en aquest primer episodi (que probablement no serà pas l’últim) del esclat actual de la qüestió marroquina. Aqueixa notícia d’última hora provaria que el criteri personal d’en Maura faltava en la direcció espanyola d’aquest assumpte i que la tornada del president del Consell, de qui hem de suposar que ve ben informat de la seva misteriosa correria per l’Europa (si tal correria existeix, puix és molt estrany que la premsa estrangera, que té bon nas, no n’hagi vingut plena) marca per sí sola una nova línea de conducta en els governants espa­nyols que, avui per avui, no podem dir si és millor o pitjor. En això els pobres profans anem completament a les palpentes.

Observem que en general es felicita la gent de que en aquest moment indubta­blement difícil estigui al davant del govern el polític mallorquí. És veritat que no hi ha motius perquè tothom estigui content de lo que ha fet fins ara en Maura: en política interior, especial­ment, són molts ja els qui no hi creuen, mes encara en política internacional existeix una majoria que hi té qua­si diríem completa confiança. Però aquesta confiança no té altre fona­ment en el qual assentar-se que la serietat d’en Maura, i, sense voler ara de moment negar res a aquesta serietat sobre la qual alguna cosa se’ns acudiria, no podem deixar de fer constar que no ens basta a nosaltres aquesta serietat per tranquil·litzar-nos, i temptats estem a dir que en aquest cas particular potser ens refiaríem més que d’aquesta serietat de la entremaliadura d’un Sagasta. La diplomàcia és sempre un negoci brut, en el qual tots miren qui serà el qui podrà enganyar millor, i no és certament la serietat lo que més din­tre d’aquest negoci brut es respecta. Quan un es recorda de la trampa tele­gràfica amb la qual en Bismarck aconseguí en el moment per ell més oportú fer ac­ceptar a la França una guerra que l’esdernegà materialment i políticament, i que costà tant diner i tantes víctimes, un tot s’esborrona i es mira amb ulls esverats aquest plet del Marroc en el qual a la llarga ens hem convertit en ajudant de pledejant. D’aquesta caixa de Pandora solament Deu, que veu el pervenir, sap tots els vents i tempes­tats que poden eixir-ne.

Lo fet a Algeciras, que, com hem dit, no sabem què és, és clar que no té ja remei; però de lo que hem observat en lo fet a Casablanca en deduïm nosal­tres que algun camí obert per fugir d’estudi, un camí més ample o més estret, encara tingueren els nostres diplomàtics el seny de deixar-lo. Per altra part hem vist que en les esferes oficials hi ha hagut cert lloable empenyo en girar l’esquena a les corrents bel·licoses a les quals són tant aficionats els espa­nyols, i això també ens ha provat que realment en la conducta que observen els ministres hi pot fer molt l’entremaliadura i sobre tot un criteri despert i pràctic, un criteri que sàpiga midar amb un cop d’ull totes les funestes conseqüències que ens podria portar una trista ensopegada, que en camins tant intrincats i perillosos podríem tenir a l’hora més impensada.

Ara bé: personifica en Maura aqueix criteri previsor i salvador? És prou diplomàtic, prou eixerit, per nedar, ja que hi hem de nedar en aquesta poc clara corrent, i guardar la roba? Deu nos guart de formular un judici teme­rari, que el poc coneixement que tenim del talent d’en Maura en qüestions in­ternacionals   ens prohibeix en abso­lut; però el judici que hem hagut de fer d'ell en les qüestions interiors no és pas una assegurança de que en les interna­cionals sigui una àliga, i, quan no una àliga, l’home penetrador que ens fa falta. Apuntem merament el dubte i no hi vulguem insistir, i menys ignorants com som de les amagades interioritats del assumpte.

El moment de totes maneres és difícil i l’home que el sàpiga sortejar i evi­tar-ne els perills mereixerà tota mena de palmes. Renúncia a donar-nos profit i glòria: apartant-nos de complicacions i de despeses d’homes i de diner ja haurà fet prou per estar-li fondament agraïts. Això sembla prou senzill i tenim, no obstant, el temor de que resultarà també difícil. Veurem.- M. R.

Gazeta Muntanyesa, de 28 d'agost

1907 - Guerra del Marroc II

OPINIÓ AUTORITZADA

Ho és la del senyor Alvarez Pérez qui ha sigut molts anys cònsol de Casablanca i coneix com pocs la situació del país. I demanant-li el seu parer el director de «El Universo» li ha manifestat en carta oberta que publicava l’últim dimarts el diari ma­drileny.

Opina l’ex-cònsol que lo de Casablanca obeeix a dues causes principals: a la rà­pida creixença de les colònies europees i al desconeixement de l’organització i mode de ser del Marroc.

I ho explica tot seguit. Comença dient que després de la guerra d'Àfrica, els mo­ros conservaren llarg temps el record de la seva derrota i una idea exagerada del poder militar d'Europa que els feia te­nir respecte als cristians com gent d’una raça superior. Aquest resultat provenia en gran part de la colònia europea que era escassa i composta d’honrats comerciants qui no sols no molestaven als moros, sinó que els protegien contra els abusos de llurs autoritats. Les dones europees, afegeix, convivien amb les mores, cuidaven sol·lícites llurs malalts, afavorien als necessitats i eren considerades pels indígenes com san­tes i dignes del major respecte. En aquells temps podia viatjar-se pel Marroc amb més seguretat que per Espanya, i els europeus ja per atendre als negocis, ja per esbargiment, solíem passar en els aduars llargues temporades tant segurs i amb tanta tranquil·litat com en qualsevol ciutat d'Europa.

 Aquella edat  d’or no va durar gaire. Atrets per, l’al·licient dels guanys que en el comerç s’obtenien, i molts fugint de la misèria, dels creditors o de la justícia, anaren arribant als ports marroquins colles d’emigrants que distaven  molt de donar bona idea dels països civilitzats. Aleshores començaren a perpetrar-se infàmies que no tenen nom:  eren protegits els indígenes i se’ls feia pagar la protecció a pes d’or i tot d’una eren venuts a les autoritats mores que feien pagar ben car, sovint amb la vida, l’haver cercada la protecció del cristià. Molts d’aquests, continua, que per educació o al­tres circumstancies no podien dedicar-se al comerç, s’ocupaven en les feines més bai­xes: feien la  competència als bracers del pals, alternaven amb el populatxo inculcant-li vicis que no coneixien i les seves dones i filles s’amistançaven  amb moros o jueus, o del mode més asquerós comerciejaven amb l’amor. Tot això tirà per terra la llegenda de la superioritat del cristià; els moros els midaven a tots pel mateix raser, el respecte va dissipar-se com el fum, i abans ja havia desaparegut la por, perquè ja no existei­xen els qui varen patir les conseqüències de la guerra, i la nova generació es con­sidera invencible.

De la segona de les causes diu, que bas­ta haver viscut algun temps en aquell país per conèixer que l’autoritat del Soldà és molt limitada i molt precària; que no l’obeeixen, poc ni molt, ni les kàbiles del Rif, ni les del Sud de Guad Masa, ni les muntanyeses d’entre mig de Fez i Marrakesh ni les de la banda esquerra del Burgreb.

Aquesta ficció de l’autoritat del Soldà po­dia sostenir-se mentre l’anarquia, que és en­dèmica al Marroc, no afectà formes agu­des; però d’ençà que, quasi tots a l’hora han sortit el moro Valiente, el Raisuli, el Roghi, el Morabito azul i altres molts agita­dors de menor preu que van per les seves, els vincles tant dèbils que unien entre sí aqueixa aglomeració d’elements antitètics que se’n diu imperi del Marroc varen trencar-se, i no ha quedat en les masses altre sentiment comú que el fanatisme reli­giós, l’odi al cristià.

I pensar que els diplomàtics d'Algeciras s'empenyaren en sostenir i afirmar com indiscutible l’autoritat del Soldà, i crearen la policia franc-espanyola!

Aquesta equivocació ha sigut pagada amb els assassinats de Marrakesh i Casablanca.

L’agitació de les kábiles pogué de bon principi ésser antifrancesa; ara és odi con­tra els europeus, sens distinció de nacionali­tats. La famosa Policia, si no és un pre­text per provocar, com ja ha fet, la guerra santa i justificar plans de conquista, no té cap fi pràctic. És un romanticisme diplomàtic i res més. I ho demostra l'ex-cònsol pel nombre escàs d’homes que han d’operar en cada ciutat, insuficient per mantenir l’ordre i garantir la seguretat dels europeus, i per la desconfiança que inspira una força indígena, reclutada entre la gent més perduda dels moros, encara que sigui manada per europeus.

Soldados españoles hablando con los moros en la ciudad de Casablanca (NUEVO MUNDO)

Segons l'ex-cònsol no queda més recurs que ocupar militarment tots els ports de la costa des de Tetuan fins Agadir. Això no vol dir, afegeix, que ni un sol moment li hagi passat pel cap l’idea de que Espanya, ni sola ni acompanyada, emprengués una guerra de conquesta que seria llarga i costosa; úni­cament creu que a totes passades és pre­cís posar les ciutats del litoral a cobert dels atacs dels beduins, i com això no ho podrà aconseguir la Policia, s’ha de confiar aquesta missió a l’Exèrcit.

Aquesta solució, de moment alarma­ria les kàbiles; després calmant-se els es­perits, deposarien les armes i renaixeria el comerç interromput, perquè les kàbiles necessiten vendre les seves collites, i comprar pólvora, tabac, sucre, té, ferro i teles, que únicament els pot proporcionar Europa.    

L’opinió és autoritzada i sembla que no va fora de raó. Ara, lector, pren-ne lo que et sembli, que de totes maneres lo del Marroc és una troca molt embrollada i un plet de mal compondre.—M. D.                              

Gazeta Muntanyesa, de 24 d'agost

1907 - Guerra al Marroc I

Petites cròniques

Lo de Casablanca és molt negre. Els francesos van desarrollant-hi llur política colonial que ja compta amb pàgines glorioses, com per exemple les escrites temps enrera al Congo capaces de fer escruixir als tigres. I que segueixen amb el mateix tarannà, por eloqüent ho indican els sucosos detalls que cada dia porten els dia­ris en la secció dedicada a la cèlebre intervenció en la que els espanyols hi tenen part en concepte d’escolans. «Els moros preso­ners són afusellats en massa», llegíem dies enrere; un telegrama de l’Agencia Havas ens innovava ahir referint-se al darrer com­bat, que «los moros en su huida fueron acosados por un cañon de tiro rápido admirablemente dispuesto»; en altres llocs llegíem que uns moros agafats quan intentaven robar armes foren obligats a cavar llur sepultura, passant-ne els taps després una companyia de tiradors... La passió que això representa! Es veu que el generalíssim francès Drude és un refinat en matèries de fer patir.

                                                                                      Soldats marroquins (Nuevo Mundo 15-08-1907)

                      Estat en que quedaren les muralles de Casablanca després del primer bombardeig (Nuevo Mundo 15-08-1907)

No es pas feina gaire simpàtica posar-se a advocat de les «kábiles», sobre tot tenint en compte que el comportament d’aquelles entitats dista molt d’ésser correcte, al nostre entendre; mes no se perquè sospito que si dels europeus la gent del Marroc no se n’hagués vist sinó beneficis, no haurien arri­bat a enrabiar-se tant els odis o al menys no abundarien tant les guspires com la que ha produït l’actual conflagració.

En Drude deu sentir els fervorins de civilitzador. I veient que la gent de Mahoma és tant tossuda, diu que vol escarmen­tar-la d’una manera «formidable». Lo ma­teix devien dir els moros, quan envaïen països cristians; ara que els cristians envaeixen la terra dels moros te certa explicació que es vulgui fer la pau. Per més que es vagi en camí de que aquesta pau sigui la dels sepulcres si segueix la netejada de gent que es fa.

Quin redimontri d’altruisme empeny amb tanta força l’Europa cap als països salvatges? Tant mal temps dona l’«avens» que no puguem aguantar-lo dintre? Sembla que el càstig més gran que podria donar-se als desagraïts súbdits del Sultà seria dir-los: No meu «benestar», rebutgeu el progrés? Doncs, pitjor per vosaltres: potser algú més hi haurà que en farà festa: que Alà us protegeixi y si voleu res, ja avisareu. Això hauria sigut lo natural i per lo tant... no s’ha fet. El zel per la civilització ens devora i ens fa devorar als demés: la «felicitat» hem de fer tastar-la a tot el mon, mal que sigui necessari un vermouth amb bales blin­dades...

Els emisaris del governador de Casablanca, Muley Assin, dirigint-se al Consulat francès a donar explicacions de lo ocurregut (Nuevo Mundo 15-08-1907)

Encara que, segons molts, tot això són històries; per ells el Marroc fa el paper de llimona en mans d’un assedegat: sols que va resultant, ara com ara, bona pila massa agre.

JOHAN DE VICH.

Gazeta Muntanyesa, de 21 d'agost

1907 - Sardanes

Ja fan dos diumenges que es rega el Passeig abans de ballar-s’hi sardanes i així no s’hi fa tanta pols. Ho aplaudim sense reserves.

La sessió de sardanes de diumenge darrer al Passeig constà solament de tres amb verdader disgust del públic i especialment dels sardanistes. Sembla que això fou com una correcció que algú volgué imposar als músics per haver començat a tocar massa tard. Amb tal motiu hi hagueren violentes discussions i fortes protestes.

           Gazeta Muntanyesa, de 21 d'agost

1907 - Bitllets falsos

Circulen bitllets falsos de l’emissió de 29 de març de 1905 amb el bust d'Echegeray. Entre les senyals més notables hi ha les següents: En els falsos totes les tintes són més dèbils, resultant això principalment en les lletres i sobre tot el núm. 50 que hi ha al davant en tipo gran. En els legítims es llegeix perfectament «Banco de España» i 50 en el centre o «cincuenta pesetas», i en canvi en els falsos amb prou feines es distingeix.

Gazeta Montanyesa, de 21 d'agost

1907 - Immigració d'aleshores torna a la seva terra

Ahir cridà l’atenció una caravana de vuit carretes tirades per parells de mules, junyides d’una manera semblant a lo que es fa amb els bous. Segons noticies es tractava d’una colla d’extremenys que amb tot el seu mobiliari tornava a sa terra després d’haver complert un contracte de deu anys en uns boscos del Pirineus en  els que hi han fet extracció de rehines.

Gazeta Montanyesa, de 21 d'agost

1907 - S'insugurarà una societat esperantista a Vic

La societat esperantista, que dintre de poc s’inaugurarà aquí Vic, ha pres el nom de «Vika Esperantistaro».

Gazeta Montanyesa, de 21 d'agost

1907 - Actuación de los "Mozos de la Escuadra"

Un amigo nuestro nos ha comunicado algunas noticias acerca los tres sujetos de mala catadura que, según dijimos en nuestro número anterior, fueron conduci­dos a esta ciudad por los Mozos de la Es­cuadra.

Dichos sujetos, según parece, se dedica­ban a la lucrativa industria de enviar anónimos con amenazas de muerte a sus victimas si no depositaban ciertas canti­dades en determinados puntos. No hace muchos días amenazaron a un propietario de Alpens, exigiéndole el depósito de una respetable suma al pié de una alcantarilla de la carretera. El aludido propietario no hizo el menor caso, pero la amenaza se re­pitió y con más severidad, pero el depósito debía hacerse entonces en el cementerio antiguo de Montesquiu. Avisados los soma­tenes de Llussá, Sora y San Quirico, adop­taron tan certeras medidas que los tres presuntos autores del  anónimo cayeron en el garlito. Primero compareció uno solo a recoger el consabido dinero, y dada la voz de alto por los somatenes aposta­dos al efecto en un sitio disimulado, que­dó preso. Apostáronse de nuevo los somatenes, y al cabo de bastante rato, demasiado largo por lo incómodamente que habían de permanecer los individuos del Somatén, comparecieron los otros dos compañeros, los cuales se dirigieron inmediatamente al sitio designado, apoderándose de los cartuchos de herramientas que simulaban dinero y tocando las de Villadiego.

Los individuos del Somatén que esta­ban a alguna distancia, salieron de su escondite y les siguieron la pista hasta el pueblo de San Quirico, en una de cuyas posadas fueron capturados.

Si esta relación es exacta, como supo­nemos y como por tal la tiene el amigo que nos la ha referido, los Somatenes ha­brán prestado un nuevo y grande servicio al país. Mil plácemes a los Subcabos señores Casarramona y Estrada.

           El Norte Catalán, de 3 de agosto

1907 - Velocidad vertiginosa: 80 Kilómetros por hora.

A los chaufeurs que pasan desatenta­dos, como una exhalación por nuestras ramblas, sería muy conveniente hacerles moderar su velocidad, y recordarles la última catástrofe (hoy quizá ya no sea la última) ocurrida en Italia, en la que en­contraron la muerte el Príncipe de Pescara, el Duque de Sant-Angelo, la Mar­quesa de Ruffo-Gerini, el Marqués de Montola y un chaufeur casado dos meses antes. El automóvil corría con la vertigi­nosa velocidad de 80 kilómetros por hora.

Puede que los automóviles que atravie­san por el interior de nuestra ciudad no usen nunca tamañas velocidades, pero aun así, no es difícil que ocurra una nue­va edición de lo que acaba de pasar en Italia.

 

          El Nortes Catalán, de 3 de agosto

1907 - Les aventures de l'aeronauta Kindelan

LES AVENTURES D’UN AERONAUTA

El concurs de globos celebrat el dimecres de l’altre setmana a Valencia ha tingut un epíleg novel·lesc. El capità d’enginyers Sr. Kindelan que pilotava el globo «María Teresa» prengué part en el concurs verificant l’ascensió envers dos quarts de set del vespre. Va mantenir-se, a pesar de fer un temps tempestuós a l’indret de la costa fins més enllà de mitja nit. Aleshores una ventada va internar-lo cap al mar amb gran velocitat i es trobà amb el globo quasi desinflat  -puix al veure la direcció que prenia s’havia afanyat a afluixar la vàlvula- quasi tocant a l’aigua i molt allunyat de terra. Després de moltes peripècies no li quedà més remei que posar-se l’armilla salvavides i tirar-se al mar; es calcula que aleshores es trobava a unes 17 milles de la costa balear. Això era a la matinada i mentre feia esforços desesperats per arribar a terra nedant, un barco anglès, el «West-Point» que es dirigia cap a Garrucha s’adonà del globo  que va anar a recullir dedicant-se després a buscar el nàufrag. Afortunadament varen trobar-lo viu i després de pujat a bord fou convenientment auxiliat. El Sr. Kindelan, una volta desembarcat a Espanya, passà a ésser una mena d’heroi havent-li valgut el percanç ocasionat per la seva travessura una popularitat excessiva.

 
         Gazeta Montanyesa, de 3 d'agost.

La ascensión del "María Teresa" en Valencia

El interés del público ha pendido durante toda la semana de la arriesgada as­censión que realizó en Valen­cia el día 24 pilotando el glo­bo 'María Teresa', el joven capitán de Ingenieros D. Al­fredo Kindelán, como aficio­nado que tomó parte en el concurso aerostático que allí se celebró.

                                                            Kindelan cuando ingresó en la Academia de Ingenieros

                                                                Kindelan cuando era primer teniente de Ingenieros

                            Retrato de Kindelan hecho en su casa el día en que regresó de Garrucha

            Fotografía de la primera ascensión que hizo Kindelán en Langa (Daroca) el año 1901  

Un redactor de nuestro pe­riódico, que salió al encuen­tro del distinguido oficial en una de las estaciones del trán­sito en su viaje desde Carta­gena a Madrid, oyó de labios del Sr. Kindelán el relato de su aventura, que procuraremos transcribir someramente.

                                  Kindelan examinando su globo por dentro antes de la ascensión

 

A las seis y media de la tarde del citado día ganó el aire el ′María Teresa′, y pronto tomó rumbo hacia el S. O. A la hora, pasaba por encima del pueblo de Catarroja y una hora después manteníase entre la Albufera y Si­lla, sorprendiéndole a Kindelán una impo­nente tempestad que estallaba a sus pies sobre el lago. Arrojó entonces una buena cantidad de lastre, el globo voló hacia el O., luego hacia el N. y a las diez y media de la noche se bailaba so­bre el caserío de Paiporta. Media hora más tarde volvió a encon­trarse encima de Catarroja, y desde la al­tura se puso al habla con varios campesi­nos, cerciorándole de su posición. Pudo en­tonces descender sin riesgo, pero siendo el concurso en que in­tervenía de distancia desaprovechó la oportunidad, en su empeño de prolongar todo lo posible la excursión, presentando un itinerario extenso, que le diese méritos ante el jurado para ganar el primer premio.

                                              Ascensión del globo "María Teresa" en Valencia en la tarde

                                                del 24 del pasado                   fot. gómez durán

Había pasado la media noche del 24 y era la madrugada del 25, cuando el 'Maria Teresa'  se cernía  sobre al Palmar, pueblecito de la costa. En ocasión en que el señor Kindelán procuraba entenderse con un barque­ro, para que le suministrase noticias, el globo fue arrastrado violentamente  hacia la parte del mar por una racha de viento. El Sr. Kindelán, dueño siempre de sí, abrió  la válvula, descendiendo hasta unos cincuenta metros sobre el nivel de las aguas. Echó el ancla, y por estar ya a diez metros de tierra, no pudo tocar fondo.  Pudo  salvarse el aeronauta, ganando a nado la playa, y no lo intentó por no abandonar su globo. Desde entonces empieza para el bravo militar una serie de accidentes peligrosos, que supo dominar siempre con espíritu sereno. El ′María Teresa' se internaba cada vez más y con velocidad acentuada sobre el Mediterráneo, hacia las islas Baleares. A las dos y media de la madrugada divisó un vapor que, ha resultado ser el ′Goya′. Del buque se echó un bote al agua, pero el señor Kindelán  hubo de resignarse, preciado de su deber, a no aprovechar el auxilio que en trance tan comprometido se le ofrecía, por la misma razón que le rehusara antes, por no abandonar su aerostato.

Situación en que se encontraba el Capitán Kindelan momentos antes en que los tripulantes del buque inglés "West Point" acudieran a recoger el globo "María Teresa"

Después de este accidente, presenció desde su barquilla el magnífico espectáculo de un eclipse de luna. Alboreaba el día 25 cuando divisó las costas de Ibiza. Salido el sol, por efecto del calentamiento aumentó la fuerza ascensional del gas, y el globo subió mucho, en términos que a las nueve de la mañana se hallaba a 3.800 menos. A esa altura, la dirección del aire había cambiado y el 'María Teresa' navegaba cada vez más al N. El sol se nubló, y al amortiguarse el estimulante calorífero, el descenso se verificaba a toda prisa, sin que nada valiera el que el capitán Kindelán arrojara como lastre parte de sus vituallas, el ancla, aparatos de observación y su propio uniforme. Era el mediodía y ya se había sumergido en el agua la mitad de la barquilla. A las dos de la tarde, envolvió Kindelán en un hato su reloj, la brújula, el cortaplumas y  la bocina, y despojado de todas sus ropas, puesto sólo el chaleco salvavidas, se arrojó al mar pero sin alejarse del globo.

La influencia del sol, la debilidad, la sed, la magnitud del trance, marcándose en su organismo llevaron a Kindelán a sufrir momentos de desvarío. Se reanima. Pasa un vapor, el "Casulla'', y ni las señas ni los gritos del náufrago se oyen desde a bordo. Al desvanecerse la esperanza del barco que pasa, surge otra en el horizonte, pues destacan, esfumadas, las costas de Ibiza. A las seis de la tarde, el heroico capitán se decide a abandonar su globo, ante la proximidad de la noche. Hay aquí un momento del episodio lleno de unción religiosa y conmovedora. Kindelán, abandonado de los hom­bres, luchando con la naturaleza bravía del mar, hace exa­men de conciencia, eleva a Dios su pensamiento y su cora­zón y emprende una ruta a nado, hacia la tierra lejana. Ce­rrada casi la noche y cuando se bailaba distante de su aerós­tato unos 500 metros vio que un buque se aproximaba a aquel, que se paraba, y que a poco el globo era recogido. Un último esfuerzo, nadando desesperadamente, y al fin desde el vapor inglés "West-Point" se advirtió la presencia del náufrago, y fue salvado.

El capitán Kindelán en Garrucha, en compañía del alcalde Sr. López y del comerciante Sr. Fuentes, que le dio hospedaje  durante su estancia en aquel pueblo              fot. Gómez Durán

                                Llegada de Kindelán a Madrid, después de su accidentada excursión aérea

                                                  FOT. NUEVO MUNDO, POR ALONSO

    
    Nuevo Mundo, a 1 de agosto

------------------------

El bizarro capitán de Ingenieros señor Kindelán, que ha sido objeto de la expectación pública con motivo del des­graciado accidente aerostático que lo arrojó al mar, ha confesado ingenua­mente que antes de subir al globo y ele­varse besó el escapulario de la Virgen del Carmen que lleva puesto, y que al verse próximo a morir hizo acto de contrición como buen cristiano. ¿Qué dicen a esto los espíritus fuertes?

    El Norte Catalán, de 24 de agosto

1907 - Inauguració de la nova església de la Colònia "La Coromina"

Per dijous, dia 25, està anunciada la inauguració de la nova església de la Colònia «La Coromina». L’acte, al que hi són convidats, segons noticies, l'Ilm. Sr. Bisbe, i el digne Diputat a Corts per aquest districte senyor Junyent, promet ésser una veritable solemnitat.

Gazeta Montanyesa, de 20 de juliol

                                     Fiesta simpática

Lo fue en alto grado la celebrada el día de san Jaime en la colonia fabril La Coromina de los señores Pericas, Boixeda y C.ª sita en el término de Torelló, de este Principado, con motivo de la inauguración de una nue­va iglesia.

                                  TORELLÓ - Ábside de la nueva iglesia de la Colonia "La Coromina"

Precedieron á ésta una serie de conferencias de carác­ter social á cargo del distinguido maestro en ciencias económicas y sociales Padre Gabriel Palau de la Com­pañía de Jesús, que prepararon á los obreros de la colo­nia para los importantes actos que habían de sucederse.

Fueron éstos una misa de Comunión general, á la que asistieron los patronos y obreros y el diputado á Cortes por el distrito don Miguel Junyent.

A las diez celebróse Oficio solemne, cantándose una inspirada misa acompasada por la orquesta «Bofills» de Torelló con asistencia del Ilmo. Sr. Obispo de Vic doc­tor Torras y Bages, que pronunció una homilía sobre el Evangelio del día, habiendo sido celebrante el P. Capellán de la colonia.

Por la tarde empezó la función religiosa con el rezo del Santo Rosario dirigido por el Ilmo. Sr. Obispo, cantándose luego algunos motetes por el Coro de jóvenes de la fábrica dirigido por el diputado provincial señor Pericas y acompañado al armonium por el señor Junyent.

Seguidamente salió la procesión que debía conducirla imagen del Sagrado Corazón de Jesús de la antigua ca­pilla á la nueva iglesia.

                                       TORELLÓ - Fiesta en la Colonia "La Coromina" - La procesión

 

Rompió marcha la orquesta de Torelló, poniéndose en movimiento dos largas hileras de fieles que en número de unos 400 formaban en la religiosa comitiva, cuyo cur­so estaba adornado con varios arcos triunfales, flores y oriflamas.

El paso de la procesión, en la que figuraba la imagen de la Virgen, llevada en andas por las Hijas de María de la colonia, fue presenciado por numeroso gentío.

Al entrar la procesión en el nuevo templo, la citada orquesta dejó oír los acordes de la Marcha Real, confun­diéndose con los vítores de los trabajadores.

El Ilmo, señor Obispo de Vic pronunció un concien­zudo sermón excitando á los obreros á que considerasen el templo como domicilio social de la Fraternidad cris­tiana.

Por la noche lucieron espléndidas iluminaciones a la veneciana, produciendo fantástico efecto.

La iglesia inaugurada se distingue por la originalidad de su arquitectura, inspirada en un estilo románico adaptado á los procedimientos modernos, constituyendo una valiosa joya artística que dice mucho en favor don José Maria Pericas, arquitecto de la obra.

Los obreros de la Coromina trabajan honrada y tranquilamente aceptando agradecidos la solicitud de los fabricantes que con cristiana fraternidad les han libertado de las convulsiones y estrecheces consiguientes divorcio entre el capital y el trabajo que con tenacidad procuran los que necesitan enturbiar las aguas para pescar algo.                       

Obras son amores, y si en La Coromina se atiende a la prosperidad material del obrero, no se descuida su perfeccionamiento espiritual ni el de su familia, estando dotado el establecimiento de escuelas para niños y niñas dirigidas con paternal cuidado por el Rdo. don Pedro Perarnau.                

Por esto sin duda el insigne Prelado de Vic quiso contribuir personalmente al mayor esplendor de una ­fiesta que tan grata hubo de ser para su paternal corazón.

La Hormiga de Oro, de 10 de agosto