OPINIÓ AUTORITZADA
Ho és la del senyor Alvarez Pérez qui ha sigut molts anys cònsol de Casablanca i coneix com pocs la situació del país. I demanant-li el seu parer el director de «El Universo» li ha manifestat en carta oberta que publicava l’últim dimarts el diari madrileny.
Opina l’ex-cònsol que lo de Casablanca obeeix a dues causes principals: a la ràpida creixença de les colònies europees i al desconeixement de l’organització i mode de ser del Marroc.
I ho explica tot seguit. Comença dient que després de la guerra d'Àfrica, els moros conservaren llarg temps el record de la seva derrota i una idea exagerada del poder militar d'Europa que els feia tenir respecte als cristians com gent d’una raça superior. Aquest resultat provenia en gran part de la colònia europea que era escassa i composta d’honrats comerciants qui no sols no molestaven als moros, sinó que els protegien contra els abusos de llurs autoritats. Les dones europees, afegeix, convivien amb les mores, cuidaven sol·lícites llurs malalts, afavorien als necessitats i eren considerades pels indígenes com santes i dignes del major respecte. En aquells temps podia viatjar-se pel Marroc amb més seguretat que per Espanya, i els europeus ja per atendre als negocis, ja per esbargiment, solíem passar en els aduars llargues temporades tant segurs i amb tanta tranquil·litat com en qualsevol ciutat d'Europa.
Aquella edat d’or no va durar gaire. Atrets per, l’al·licient dels guanys que en el comerç s’obtenien, i molts fugint de la misèria, dels creditors o de la justícia, anaren arribant als ports marroquins colles d’emigrants que distaven molt de donar bona idea dels països civilitzats. Aleshores començaren a perpetrar-se infàmies que no tenen nom: eren protegits els indígenes i se’ls feia pagar la protecció a pes d’or i tot d’una eren venuts a les autoritats mores que feien pagar ben car, sovint amb la vida, l’haver cercada la protecció del cristià. Molts d’aquests, continua, que per educació o altres circumstancies no podien dedicar-se al comerç, s’ocupaven en les feines més baixes: feien la competència als bracers del pals, alternaven amb el populatxo inculcant-li vicis que no coneixien i les seves dones i filles s’amistançaven amb moros o jueus, o del mode més asquerós comerciejaven amb l’amor. Tot això tirà per terra la llegenda de la superioritat del cristià; els moros els midaven a tots pel mateix raser, el respecte va dissipar-se com el fum, i abans ja havia desaparegut la por, perquè ja no existeixen els qui varen patir les conseqüències de la guerra, i la nova generació es considera invencible.
De la segona de les causes diu, que basta haver viscut algun temps en aquell país per conèixer que l’autoritat del Soldà és molt limitada i molt precària; que no l’obeeixen, poc ni molt, ni les kàbiles del Rif, ni les del Sud de Guad Masa, ni les muntanyeses d’entre mig de Fez i Marrakesh ni les de la banda esquerra del Burgreb.
Aquesta ficció de l’autoritat del Soldà podia sostenir-se mentre l’anarquia, que és endèmica al Marroc, no afectà formes agudes; però d’ençà que, quasi tots a l’hora han sortit el moro Valiente, el Raisuli, el Roghi, el Morabito azul i altres molts agitadors de menor preu que van per les seves, els vincles tant dèbils que unien entre sí aqueixa aglomeració d’elements antitètics que se’n diu imperi del Marroc varen trencar-se, i no ha quedat en les masses altre sentiment comú que el fanatisme religiós, l’odi al cristià.
I pensar que els diplomàtics d'Algeciras s'empenyaren en sostenir i afirmar com indiscutible l’autoritat del Soldà, i crearen la policia franc-espanyola!
Aquesta equivocació ha sigut pagada amb els assassinats de Marrakesh i Casablanca.
L’agitació de les kábiles pogué de bon principi ésser antifrancesa; ara és odi contra els europeus, sens distinció de nacionalitats. La famosa Policia, si no és un pretext per provocar, com ja ha fet, la guerra santa i justificar plans de conquista, no té cap fi pràctic. És un romanticisme diplomàtic i res més. I ho demostra l'ex-cònsol pel nombre escàs d’homes que han d’operar en cada ciutat, insuficient per mantenir l’ordre i garantir la seguretat dels europeus, i per la desconfiança que inspira una força indígena, reclutada entre la gent més perduda dels moros, encara que sigui manada per europeus.
Soldados españoles hablando con los moros en la ciudad de Casablanca (NUEVO MUNDO)
Segons l'ex-cònsol no queda més recurs que ocupar militarment tots els ports de la costa des de Tetuan fins Agadir. Això no vol dir, afegeix, que ni un sol moment li hagi passat pel cap l’idea de que Espanya, ni sola ni acompanyada, emprengués una guerra de conquesta que seria llarga i costosa; únicament creu que a totes passades és precís posar les ciutats del litoral a cobert dels atacs dels beduins, i com això no ho podrà aconseguir la Policia , s’ha de confiar aquesta missió a l’Exèrcit.
Aquesta solució, de moment alarmaria les kàbiles; després calmant-se els esperits, deposarien les armes i renaixeria el comerç interromput, perquè les kàbiles necessiten vendre les seves collites, i comprar pólvora, tabac, sucre, té, ferro i teles, que únicament els pot proporcionar Europa.
L’opinió és autoritzada i sembla que no va fora de raó. Ara, lector, pren-ne lo que et sembli, que de totes maneres lo del Marroc és una troca molt embrollada i un plet de mal compondre.—M. D.
Gazeta Muntanyesa, de 24 d'agost
No hay comentarios:
Publicar un comentario