MOMENT DIFÍCIL
Ho és el que travessa actualment l’Espanya amb motiu de la qüestió del Marroc, bon xic més difícil que el que li tocà passar ara fa uns quants anys amb motiu d’aquella petita campanya, famosa per allò del fuego lento, que s’acabà amb la missió diplomàtica d’en Martínez Campos a Marrakesh. Aleshores érem sols, ens les havíem amb els marroquins sense companyia, no estàvem ficats en el concert de les grans pujances i podíem quedar davant de l'Europa en ridícul però no embolicats en la xarxa de les feréstegues ambicions de les monarquies i dels imperis amb les quals estem íntimament lligats ara.
Fa de mal dir, ja que el tractat és secret, a què ens obliga en total el protocol d'Algeciras? això s’ho saben els governants. Però, sigui lo que sigui, hi pot adobar o espatllar molt el criteri pràctic que e1 govern segueixi. Per de prompte lo que ens sembla haver vist fins ara és que mentre en Maura ha sigut fora no hi ha hagut pas entre els ministres un criteri ben orientat, i ho proven no solament certes incongruències observades en lo de Casablanca i la poca harmonia entre francesos i espanyols sinó també la noticia que llegim moments abans de posar mà a la ploma per escriure aquest article de que el govern, en lo que pugui esdevenir d’ara endavant, pensa seguir un camí distint del que ha adoptat en aquest primer episodi (que probablement no serà pas l’últim) del esclat actual de la qüestió marroquina. Aqueixa notícia d’última hora provaria que el criteri personal d’en Maura faltava en la direcció espanyola d’aquest assumpte i que la tornada del president del Consell, de qui hem de suposar que ve ben informat de la seva misteriosa correria per l’Europa (si tal correria existeix, puix és molt estrany que la premsa estrangera, que té bon nas, no n’hagi vingut plena) marca per sí sola una nova línea de conducta en els governants espanyols que, avui per avui, no podem dir si és millor o pitjor. En això els pobres profans anem completament a les palpentes.
Observem que en general es felicita la gent de que en aquest moment indubtablement difícil estigui al davant del govern el polític mallorquí. És veritat que no hi ha motius perquè tothom estigui content de lo que ha fet fins ara en Maura: en política interior, especialment, són molts ja els qui no hi creuen, mes encara en política internacional existeix una majoria que hi té quasi diríem completa confiança. Però aquesta confiança no té altre fonament en el qual assentar-se que la serietat d’en Maura, i, sense voler ara de moment negar res a aquesta serietat sobre la qual alguna cosa se’ns acudiria, no podem deixar de fer constar que no ens basta a nosaltres aquesta serietat per tranquil·litzar-nos, i temptats estem a dir que en aquest cas particular potser ens refiaríem més que d’aquesta serietat de la entremaliadura d’un Sagasta. La diplomàcia és sempre un negoci brut, en el qual tots miren qui serà el qui podrà enganyar millor, i no és certament la serietat lo que més dintre d’aquest negoci brut es respecta. Quan un es recorda de la trampa telegràfica amb la qual en Bismarck aconseguí en el moment per ell més oportú fer acceptar a la França una guerra que l’esdernegà materialment i políticament, i que costà tant diner i tantes víctimes, un tot s’esborrona i es mira amb ulls esverats aquest plet del Marroc en el qual a la llarga ens hem convertit en ajudant de pledejant. D’aquesta caixa de Pandora solament Deu, que veu el pervenir, sap tots els vents i tempestats que poden eixir-ne.
Lo fet a Algeciras, que, com hem dit, no sabem què és, és clar que no té ja remei; però de lo que hem observat en lo fet a Casablanca en deduïm nosaltres que algun camí obert per fugir d’estudi, un camí més ample o més estret, encara tingueren els nostres diplomàtics el seny de deixar-lo. Per altra part hem vist que en les esferes oficials hi ha hagut cert lloable empenyo en girar l’esquena a les corrents bel·licoses a les quals són tant aficionats els espanyols, i això també ens ha provat que realment en la conducta que observen els ministres hi pot fer molt l’entremaliadura i sobre tot un criteri despert i pràctic, un criteri que sàpiga midar amb un cop d’ull totes les funestes conseqüències que ens podria portar una trista ensopegada, que en camins tant intrincats i perillosos podríem tenir a l’hora més impensada.
Ara bé: personifica en Maura aqueix criteri previsor i salvador? És prou diplomàtic, prou eixerit, per nedar, ja que hi hem de nedar en aquesta poc clara corrent, i guardar la roba? Deu nos guart de formular un judici temerari, que el poc coneixement que tenim del talent d’en Maura en qüestions internacionals ens prohibeix en absolut; però el judici que hem hagut de fer d'ell en les qüestions interiors no és pas una assegurança de que en les internacionals sigui una àliga, i, quan no una àliga, l’home penetrador que ens fa falta. Apuntem merament el dubte i no hi vulguem insistir, i menys ignorants com som de les amagades interioritats del assumpte.
El moment de totes maneres és difícil i l’home que el sàpiga sortejar i evitar-ne els perills mereixerà tota mena de palmes. Renúncia a donar-nos profit i glòria: apartant-nos de complicacions i de despeses d’homes i de diner ja haurà fet prou per estar-li fondament agraïts. Això sembla prou senzill i tenim, no obstant, el temor de que resultarà també difícil. Veurem.- M. R.
Gazeta Muntanyesa, de 28 d'agost
No hay comentarios:
Publicar un comentario